El millor que podem fer els monestirs pel nostre món és oferir un espai on es puguin deixar de banda les preocupacions temporals, i posar-se a la presència de Déu per escoltar-lo.
El breu relat de Marta i Maria ens vol deixar clara la importància de la
paraula del Senyor: escoltar amb atenció allò que el Senyor té per dir-nos és la
única cosa «necessària», ens diu el text. Però tot i ser tan important, de
vegades les necessitats més immediates poden passar pel davant, com ens
il·lustra el paper de Marta. I aleshores es produeix una tensió: per bé que
l’afany de Marta per servir el Senyor amb generositat i diligència tingués la
millor de les intencions, el neguit per fer el servei va provocar que aquest quedés
enterbolit, perquè l’allunyava de la finalitat que tenia, l’allunyava de la única cosa necessària. ¿Qui estimava
més, Marta o Maria? Potser les dues estimaven igual i ho demostraven de maneres
diferents... Però en tot cas, el mateix Jesús ens indica què és el que no hem
de perdre de vista: estar atents a la seva paraula.
Avui, que celebrem la festa de Sta. Escolàstica, podem establir un lleuger
paral·lelisme entre aquest diàleg i el que es produí entre ella i St. Benet,
segons el relat de St. Gregori: Escolàstica volia continuar tota la nit el
col·loqui anual de vivències espirituals amb el seu germà, però Benet ho refusava
anteposant-hi una llei humana. Al final, Gregori deixa clar qui guanya: «va
poder més, la que estimava més», conclou la llegenda. És a dir: l’amor a les
persones i l’obediència a la voluntat de Déu, van passar pel davant d’allò que
podia semblar més necessari als ulls del món.
Aquesta tensió entre l’escolta contemplativa i el servei actiu per cobrir
les necessitats més immediates, la podem experimentar cada dia en la nostra
vida monàstica. Coses a fer, no en falten. I són importants. De fet, la lectura
de l’Apocalipsi ens recordava que les obres del poble sant són el «lli finíssim»
amb que l’Església, esposa del Crist, va engalanada. Però per moltes que fem,
cap no és més necessària com el fet d’asseure’ns als peus del Senyor per
escoltar-lo. I aquesta ha de ser la nostra aportació al món d’avui: a
diferència dels monestirs medievals que oferien serveis que ningú més no oferia,
avui el millor que els monestirs podem fer pel nostre món és, precisament, el
de ser llocs on es puguin deixar de banda les preocupacions temporals –ni que
sigui per uns instants–, i posar-se a la presència de Déu per escoltar-lo. És
el que fem a la litúrgia. És aquella part que no ens serà pas presa, perquè el Senyor ens l’ha donada generosament.
I amb generositat l’hem de compartir també amb tots aquells qui, com nosaltres,
s’acosten a la taula del Senyor per escoltar-lo i dialogar amb ell. Que la
celebració d’aquesta eucaristia ens hi ajudi, i com Maria i Sta. Escolàstica,
no només sapiguem escoltar què és el que el Senyor ens demana en cada moment,
sinó que sapiguem fer-ho amb confiança, disponibilitat, i amb obertura
d’esperit. És, ben segur, la millor part.
Homilia de la Festa de Sta. Escolàstica
