Estimar els enemics
Molts segles abans de Jesús, després d’haver passat quaranta dies i quaranta nits a la muntanya parlant amb Déu, Moisès es va dirigir a un poble que encara no estava preparat per comprendre la immensitat de l’amor de Déu. I per això els va parlar de condicions, com si l’amor fos una moneda de canvi: «Avui has fet que el Senyor es comprometi a ser el teu Déu, sota condició que tu […] observis els seus decrets […] i l’obeeixis», sentíem a la primera lectura. Però, uns quants segles més tard, calia fer un pas més. Per això Jesús, després d’haver passat quaranta dies i quaranta nits al desert en pregària, pujà a la muntanya i parlà al poble en uns altres termes: s’ha d’estimar als altres gratuïtament, desinteressadament, sempre i a tothom. I perquè quedés ben clar, afegí: “fins i tot als enemics”.
Vint segles més tard, els qui ens trobem a la muntanya escoltant a Jesús, avui som nosaltres. I ho fem dins d’aquest període de quaranta dies i quaranta nits que és la Quaresma, un temps propici per pregar, i fer revisió del nostre camí cap a la felicitat. No sabem si nosaltres estem més o menys preparats per entendre l’amor que aquells primers israelites, o que els qui van escoltar Jesús amb les seves pròpies oïdes. Però en tot cas, el context de la celebració litúrgica ens actualitza la paraula de Jesús per a nosaltres, i per això és com si avui ens estigués preguntant: Ha calat en vosaltres tan profundament el missatge cristià, que sou capaços de pregar pels enemics?
El precepte d’estimar als enemics és potser el que por semblar més utòpic de la manera de fer el camí de la vida com a cristians. És difícil de comprendre, i més difícil encara de dur a terme. Però a l’hora és el més coherent: si Déu va seguir estimant el seu poble a pesar de la seva infidelitat, i va mantenir les promeses que li havia fet; si Jesús va ser compassiu amb tothom, fins i tot amb els qui el volien matar… Nosaltres, no hem de seguir el mateix exemple? Estimar els enemics vol dir posar-nos en la pell de l’altre. I tenir present que, encara que algú ens hagi fet un mal o no ens vulgui el bé, és igualment un fill de Déu, i estimat per ell. Tots actuem marcats pel nostre context i circumstàncies; i per això de vegades no som capaços treure el millor de nosaltres mateixos, i ens equivoquem. Però de la mateixa manera que ens agrada i ens fa un bé que els altres preguin per nosaltres, també nosaltres ho hem de fer per als altres, encara que siguin enemics. Hem de pregar perquè, amb ells, ens convertim; perquè sapiguem girar-nos cap a Déu si ens n’hem apartat. “La llei del Senyor és perfecta i reconforta l’ànima”, cantàvem. És una llei que fa feliços als qui la segueixen, com també cantàvem al salm responsorial. I és una llei que ens convida a ser bons del tot, com ens demanava l’evangeli que fóssim, i com també cantarem a la comunió, quan interioritzem que aquesta llei, és l’amor. Que el Senyor ens concedeixi de saber-la complir amb alegria.
Homilia pel dissabte de la setmana I de Quaresma
