Jesús ha ressuscitat, i ho ha fet com a primícia del què tots estem cridats a esdevenir.
La resurrecció de Jesús és, de lluny i amb diferència, el fet més important i transcendent que ha conegut tota la història humana. No n’hi ha hagut ni n’hi pot haver cap altre de més important que aquest. I és tant extraordinari com difícil d’explicar, perquè tota la riquesa del llenguatge i l’amplitud de la nostra imaginació —tot i que de vegades superi límits insospitats, no són suficients per descriure-la amb detall. Els textos evangèlics que ens en parlen—com el d’avui i els que hem anat escoltant durant tota la setmana, ens ajuden a aproximar-nos al que podria ser una idea d’això que va passar amb Jesús després de morir a la creu: no va ser una simple tornada a la mateixa vida que ja tenia, sinó que ho va fer d’una manera diferent, amb un cos físic però que ja tenia unes propietats glorioses; un cos que li permetia menjar i que els deixebles el toquessin, però que per altra banda no estava limitat per l’espai i el temps, ja que es podia aparèixer com volia i on volia amb una aparença diferent de la que havia tingut amb vida, com vèiem en l’evangeli d’avui. Però ni l’extensió d’una homilia no és suficient per desgranar tots els elements que tenen els relats de la resurrecció, ni tampoc la intenció d’aquests relats és la de fer una crònica exacta d’uns fets reals: el que vol el text bíblic és ajudar-nos a conèixer més a Déu, un Déu que ens estima tant que ens ha donat la resurrecció com a estadi final i definitiu de la nostra vida que s’ha de transformar en eterna i gloriosa, com passà amb Jesús. És el final més coherent a la història d’amor entre Déu i el seu poble, que s’havia anat teixint durant segles i segles.
I aquest és el missatge que la litúrgia ens ha anat explicant amb diferents paraules al llarg de tota l’octava de Pasqua que avui acabem. És un missatge tan important, que no n’hi ha prou amb un dia per proclamar-lo i per celebrar-lo: han estat vuit dies que compten com si fossin un, ha estat un dia que n’ha durat vuit, proclamant un missatge inequívoc: Jesús ha ressuscitat, i ho ha fet com a primícia del què tots estem cridats a esdevenir.
I si dèiem que aquest fet ha estat el més important i transcendent de la història, és precisament perquè no podem viure de la mateixa manera si el coneixem com si no el coneguéssim. La resurrecció de Jesús ens hauria d’unir a l’alegria d’aquells primers deixebles que sentíem en la primera lectura i que deien: «no podem deixar de dir el que hem vist i sentit». Perquè si tots caminem cap a un mateix destí, el nostre interès principal deixa de ser el meu particular i passa a ser el dels altres, per estimar-los com Déu estimà Jesús i Jesús als seus deixebles. Que la resurrecció de Jesús, que continuarem celebrant tots els diumenges de l’any, ens esperoni a viure cada dia més d’acord amb els ensenyaments d’aquell qui va transformant les nostres vides fins que arribin a la plena resurrecció.
Dissabte dins l’octava de Pasqua
