Demanar el do d’una conversió autèntica.
A l’evangeli d’avui hem escoltat com Jesús, al més pur estil dels profetes de l’Antic Testament, es lamenta un cop més del que ja en d’altres passatges s’havia dolgut: que els seus contemporanis no s’haguessin adonat que era el Fill de Déu, i per tant, no haguessin donat a les seves paraules el crèdit que tenien. Corazín i Betsaida eren ciutats properes a Cafarnaüm, i en totes elles hi havia una tradició rabínica molt arrelada. Però malgrat tenir el coneixement de l’escriptura que tenien, no havien sabut interpretar els miracles de Jesús com a signes de la seva identitat de Fill de Déu. I com que no l’identificaven amb el Messies esperat, en conseqüència no havien entès que tot allò que els deia era per a la seva salvació i no s’havien convertit: havien continuat amb els mateixos costums de vida que tenien. I era una llàstima, sobretot veient que d’altres persones que no venien del judaisme amb molt menys n’havien tingut prou per convertir-se, creure, i canviar de vida.
Dos mil anys després, aquest text ens ha estat proclamat avui a nosaltres en el si de la celebració litúrgica, i per tant, també nosaltres estem cridats a escoltar-lo no com el simple record d’uns fets passats que un dia s’esdevingueren entre els qui escoltaven Jesús en viu, sinó com si fos adreçat a nosaltres en particular. Què ens diu, aquest text avui, a nosaltres?
A nivell general o social, potser Jesús ens podria retreure als pobles i ciutats d’Occident, que tenim unes arrels cristianes amb molts segles de profunditat, que visquem de vegades com si l’actualitat del missatge cristià fos una cosa del passat, mentre que d’altres pobles que han descobert la fe fa molt menys la visquin amb molta més intensitat i siguin capaços de tenir-la en compte en la seva vida de cada dia. Però a nivell particular, com si cadascú de nosaltres fóssim Corazín o Betsaida, també podríem sentir-nos interpel·lats per la lamentació de Jesús: “Ai de nosaltres, —cadascú, si tot allò que veiem i sentim de Jesús no serveix per convertir-nos”. I parlem aquí d’una conversió profunda, de cada dia, que tradueixi en fets de la nostra vida allò que veiem i sentim de Jesús; una conversió que no es quedi en les formes, en assistir a l’ofici o a la Missa o bé en mantenir uns costums més o menys tradicionals, sinó una conversió que ens faci actuar amb coherència amb allò que Jesús ens ha vingut a demanar en cada situació que se’ns plantegi, o en cada persona que tractem. És el que va fer la Mare de Déu, que avui celebrem sota l’advocació del Carme: en ella l’acceptació de la paraula de Déu va implicar una transformació profunda de la seva persona, la que Jesús hauria volgut dels habitants de Corazín, Cafarnaüm o Betsaida, i avui vol de cadascú de nosaltres en particular. Demanem doncs, a la Mare de Déu, que ens sigui concedit el do d’una conversió autèntica, seguint el seu exemple.
Dimarts XV durant l’any – M. de Déu del Carme.
