Homilies de l'Efrem

Les lectures que acabem d’escoltar, tot i ser aparentment molt diferents entre elles, comparteixen uns trets comuns que ens ajuden a entendre com és la relació que Déu espera que nosaltres tinguem amb ell. En primer lloc, hi trobem la idea de la crida i de la resposta confiada: Abraham, en la primera lectura, rep una invitació exigent: deixar la seva terra i posar-se en camí cap a un lloc desconegut. I ell no demana garanties, sinó que confia i es posa en camí. La fe comença així: amb una disponibilitat real a deixar allò que ens dona seguretat per obrir-nos a la providència. En segon lloc, en la segona lectura, sant Pau ens parlava d’una manera de viure que neix d’aquesta relació amb Déu: una vida marcada per la pau interior, la bondat, la serenor i la coherència: «Viviu sempre contents en el Senyor», ens deia. No es tracta d’una alegria superficial, sinó d’una confiança profunda que ordena els pensaments i les actituds, i que es fa visible en el tracte amb els altres. I finalment, l...

  Acabem d’escoltar dues lectures típicament quaresmals, que ens parlaven amb molta claredat del que Déu espera de nosaltres. En la primera lectura , el profeta Osees ens transmetia la veu del Senyor dient: «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes; coneixement de Déu, i no holocaustos». És a dir: Déu vol que tinguem amb ell una relació autèntica, un amor fidel i una conversió real, més que no pas que practiquem ritus o bones obres si no van acompanyades d’un cor sincer. En l’evangeli , amb la paràbola del fariseu i del publicà, ens mostrava aquesta mateixa veritat amb dos exemples molt clars: el del fariseu, que aparentment ho fa tot bé, però es presenta davant Déu ple de si mateix i convençut dels seus mèrits; i el del publicà, que no pot exhibir cap virtut i només reconeix la seva pobresa implorant misericòrdia. Les dues lectures coincidien plenament a dir que Déu no es deixa impressionar per les aparences ni per les pràctiques externes si no actuem amb humilitat i estem ...

Les lectures d’avui ens ofereixen una imatge profunda de la misericòrdia de Déu. El profeta Miquees ens recordava a la primera lectura que Déu no s’obstina a castigar perquè estima la bondat, i que el seu perdó és fidel, generós i incondicional. La paràbola del fill pròdig ens mostrava la mateixa veritat des del cor de l’evangeli : Déu és un Pare misericordiós que estima els seus fills malgrat els errors, desviacions i decisions equivocades que hagin pogut prendre. Sempre està disposat a sortir al nostre encontre, a acollir-nos i transformar els nostres mancaments en oportunitats de creixement i reconciliació. No hi ha res que pugui tancar el seu cor: pot retrobar els seus fills i fer que els errors es converteixin en camins de retorn i renovació. Si confiem en aquesta misericòrdia infinita i la deixem actuar en nosaltres dia a dia, podrem reconciliar-nos amb Déu i amb els altres, i experimentar la seva alegria transformadora que tot ho renova. Avui, a més, amb el record de les santes...