Homilies de l'Efrem

  Era una manera de pagar per les seves culpes, que els haguessin deportat en un país estranger —es preguntaven els israelites, o era per culpa del que havien fet els seus pares? Si els feien mal les dents, era culpa dels raïms agres que els seus pares havien menjat, o pel que havien menjat ells mateixos —d’acord amb l’expressió que feia servir el text ? Ni una cosa ni l’altra, Déu els respon. Ni uns paguen les faltes comeses per els altres, ni les coses que ens passen són retribucions per les culpes que un hagi pogut fer. Una cosa va per un camí, i l’altra per l’altre. Segurament, St. Poncià i St. Hipòlit s’haguessin pogut preguntar el mateix: el martiri que van sofrir, va ser la pena a pagar per allò que —un com a Papa i l’altre com a anti-Papa haguessin pogut fer malament? O bé no té relació una cosa amb l’altre? De fet, només pel fet d’haver-se reconciliat mútuament, després de dur dues vides amb opinions i interessos contraris, ja hauria estat suficient per justificar un final...

  L’ensenyament sobre el perdó que ens acaba de ser proclamat , clou una secció de l’evangeli de Mateu. Després d’aquestes paraules Jesús començà una nova etapa que el duria a Jerusalem, on havien de tenir lloc els fets de la seva passió, mort i resurrecció. I com correspon al final d’una etapa, Jesús fa una síntesi de coses bàsiques: saber perdonar, i fer-ho sempre, és una de les coses més importants per viure cristianament. Està al mateix nivell que el precepte de l’amor: no es pot estimar sense mesura, ni estimar els enemics, si no se sap perdonar. Una cosa va lligada a l’altra: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors , ens va ensenyar a dir Jesús en l’evangeli. Si ens agrada que ens perdonin, hem de saber perdonar nosaltres. Saber perdonar i fer net, és un senyal de saber estimar. L’ensenyament d’avui coincideix el dia en què celebrem la memòria de St. Poncià i St. Hipòlit, Papa i antipapa respectivament. St. Hipòlit havia provocat un cisma ...

Un cop més, Jesús ens recorda que les complicacions humanes no són el camí més curt per entrar en el regne del cel. La porta d’entrada està en la puresa original, en els valors més autèntics, com l’amor o el perdó. Per això Jesús ens posa avui un infant com a exemple: un dels més petits i vulnerables de la societat; una persona que en el temps antics no comptava, perquè encara tenia una probabilitat supervivència molt baixa. Però una persona que tenia visible el que és més important: la puresa de cor, que el pas del temps i les vicissituds de la vida encara no havien tingut temps de tapar amb una infinitat de capes, una al damunt de l’altra. Per entrar al Regne del cel cal deslliurar-se de totes aquestes capes i recuperar el que érem i teníem: la confiança en els altres, l’estar obert als nostres germans, cal estimar i deixar-se estimar… «El vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un sol d’aquests, per petit que sigui», ens deia Jesús. . Casualment, la proclamació d’aquesta ...