Homilies de l'Efrem

  Per les notícies que apareixen a la premsa, de vegades podem tenir la sensació que la religió va de baixa, que la fe ja no interessa o que ha quedat reduïda a una tradició antiga. Però el passat mes d’octubre va aparèixer als diaris una notícia que anava en sentit contrari: a casa nostra, en les últimes dues dècades, els batejos d’adults han passat de ser una desena l’any a ser-ne més de cinc-cents. Es tracta de persones joves, famílies senceres o adults de procedències molt diverses que, després d’un temps de recerca i preparació, demanen lliurement de rebre el baptisme. I no ho fan per costum ni per tradició, sinó com una decisió personal i madura, que dona sentit a la seva vida. És una realitat que ens pot ajudar a redescobrir el valor i la força del baptisme i del misteri que celebrem en la festa d’avui, que dona plenitud al Nadal i n’explica el sentit més profund. Amb la festa del Baptisme del Senyor acabem avui el temps litúrgic de Nadal. I no ho fem com qui tanca el capí...

Som a l’últim dia del temps de Nadal abans de la festa del Baptisme del Senyor que celebrarem demà, i la litúrgia ens convida avui a fer un nou pas en la contemplació del misteri que hem celebrat aquests dies. Després d’haver-nos aproximat al misteri de l’Encarnació des del punt de vista del pessebre, de la Mare de Déu, dels Mags i de les diverses manifestacions de Jesús, avui l’evangeli ens presenta Jesús a Natzaret, a la sinagoga del seu poble, llegint la paraula del profeta Isaïes. No fa cap miracle, no hi ha cap signe extraordinari; només una lectura i una afirmació decisiva: «Avui s’han complert aquestes paraules de l’Escriptura». El Nadal ens ha mostrat qui és Jesús, i avui comencem a entendre per a què ha vingut. L’Esperit del Senyor reposa sobre d’ell, no per a ell mateix, sinó per portar la Bona Nova als pobres, la llibertat als captius i la llum als qui viuen a la fosca. És una manifestació potser més discreta però igualment profunda: Jesús es revela com aquell que ha vingut...

Després d’aquests dies contemplant Jesús en el pessebre, l’evangeli d’avui ens situa davant del sepulcre buit. Maria Magdalena corre a avisar Pere i l’altre deixeble; tots dos surten corrents, però l’altre arriba primer. S’atura, mira, no entra. Pere entra, observa els llençols, el mocador. I finalment entra també l’altre deixeble, que veié i cregué. És un evangeli sobri, gairebé silenciós. No hi ha paraules de Jesús, ni explicacions, ni cap aparició. Només hi ha un sepulcre buit i dues maneres d’acostar-s’hi, i sobretot aquesta afirmació sorprenent: un deixeble que veu i creu. Creu sense haver vist el Ressuscitat, sense proves ni signes espectaculars, perquè alguna cosa, dins seu, ja estava preparada. Aquest evangeli ens diu que la fe no neix només del que és evident, sinó d’una mirada afinada, d’un cor atent que ha après a reconèixer el Senyor. No tothom veu el mateix davant del mateix fet: la fe és un do, però també és el fruit d’una relació viscuda. Com sabem, la tradició de l’Esg...

Som a les acaballes del temps litúrgic de Nadal, que s’acaba demà amb la festa del Baptisme del Senyor. I els dies que van entre l’Epifania i la conclusió del temps nadalenc (que aquest any han estat força nombrosos), la litúrgia ens ha convidat a contemplar la manifestació del Senyor des de diferents punts de vista. Els diferents miracles que aquesta setmana ens han presentat les lectures — el de la guarició del leprós avui, però també els altres que hem anat llegint des de dilluns, no deixen de ser una prolongació d’allò que vam celebrar el dia de Reis: que Jesús es va manifestar als seus de diferents maneres, i que ho va fer amb humilitat i discreció. Llegíem avui que després de guarir el leprós «Jesús li manà que no ho digués a ningú», i que fes com tothom, el que estava establert en el seu temps. Jesús veia que la seva anomenada «s’estenia cada dia més, i venia molta gent per escoltar-lo […] però ell, quan podia, es retirava a llocs solitaris per pregar», perquè no havia vingut a...

  «Mireu l’anyell de Déu» , va dir Joan a dos dels seus deixebles mentre mirava Jesús que passava. Aquell qui era abans del temps i serà per tota l’eternitat, aquell ésser transcendent que anomenem Déu i que ens costa d’entendre i d’imaginar, Aquell qui és la paraula per la qual tot existí, Aquell qui depassa tota comprensió, gràcies al Misteri de l’encarnació se’ns ha fet proper, s’ha fet un de nosaltres fins a tal punt que els seus contemporanis el van poder veure passant pel carrer. És el misteri de l’encarnació: Déu s’ha fet un de nosaltres i ens ha parlat en un llenguatge que podem comprendre i podem fer nostre. «Mireu l’anyell de Déu», direm d’aquí un moment, abans de rebre el cos de Crist. Aquestes paraules de Joan en veure Jesús han passat a la litúrgia, en el moment just abans de combregar. Perquè en la celebració reconeixem Déu en el sagrament del pa i del vi, damunt el qual hem invocat l’Esperit Sant. Però també el reconeixem en la seva paraula que ens ha estat proclamad...

  Quan els pares de Jesús el dugueren al temple per presentar-lo al Senyor, tal i com establia la Llei de Moisès per als fills primogènits, l’evangelista ens explica que es produïren un parell de trobades: la primera amb l’ancià Simeó —que vam llegir ahir, i la segona amb la profetessa Anna, que acabem d’escoltar. Totes dues trobades tenen un gran fons de contingut. Però així com de la trobada amb Simeó se’n donen molts detalls, i fins el diàleg que van tenir ha passat en forma de càntic a la litúrgia, és curiós que de la trobada amb Anna no se’n destaca cap element ni se’n dóna cap detall: el text ens parla d’Anna, ens diu que era una profetessa, que era filla de Fanuel i de la tribu d’Aser, que era vídua i tenia vuitanta-quatre anys, i que vivia dedicada al culte al Senyor. I que després de trobar Jesús va donar gràcies a Déu i no en deixà de parlar «a tots els qui esperaven el temps en què Jerusalem seria redimida». Però de la trobada en si, no en diu res. Potser, en el fons, és...

  En la primera lectura St. Joan ens recordava el manament que hem rebut de Déu: que «creguem en el seu Fill Jesucrist i que ens estimem els uns als altres». Aquest doble manament (creure i estimar) es pot llegir com si fos un de sol: la fe i la caritat no són dues virtuts diferents, sinó que una és conseqüència de l’altra. Si som fills de Déu per la nostra fe (si creiem), la caritat entre els germans és el que brolla d’aquesta filiació (és a dir: si creiem, estimarem a tothom). I en l’evangeli hem vist com Jesús va mirar de fer arribar aquest manament el més lluny possible: en començar la seva vida pública no es va quedar a Natzaret on havia viscut i crescut, sinó que se’n va anar a Cafarnaüm, lloc de confluència de camins on hi havia molts pagans. Jesús havia vingut a salvar el món tot sencer, jueus i pagans, i la seva missió no podia quedar reduïda només a un sector de la societat, calia estendre-ho: «El poble que vivia a les fosques [és a dir, els qui no eren de la religió ju...

La història dels Sants Innocents ens és ben coneguda, i ens explica com una barreja de por, d’ignorància i d’enveja unides a la pulsió incontrolada del poder, van provocar una desgràcia. Perquè encara que amb el naixement de Jesús la dignitat de la naturalesa humana quedés elevada a una potència infinitament més alta de la que ja tenia, si aquesta dignitat no va associada a una consciència personal i a una voluntat d’abraçar-la i de cultivar-la, l’ésser humà també pot ser capaç de les majors atrocitats, com la història ha demostrat tantes vegades. Amb l’episodi de la matança dels innocents l’Escriptura ens recorda un cop més que la mort va associada a la vida; i que encara que sigui cert que ressuscitant Jesucrist hagi destruït el poder de la mort, si la mort la tractem de forma banal pot causar estralls. Per sort la lliçó va més enllà, i la misericòrdia de Déu supera de lluny les nostres limitacions humanes; i al final tot acaba de la millor manera, amb la Glòria de la resurrecció que...

L’evangeli ens situa avui en un punt molt concret de la geografia: Betlem. Vuit quilòmetres al sud-oest de Jerusalem, encara es troba avui la ciutat homònima que el text bíblic ens referia com a lloc exacte d’uns fets molt precisos. Betlem és el mateix lloc on tres mil anys abans ja s’hi havien assentat els cananeus i havien adoptat el déu caldeu de la fertilitat, Lahama . Beit-Lahama, «casa de Lahama», “casa de la fertilitat”, és el possible origen del nom de Betlem. És el mateix lloc on mil anys abans dels fets que ens explicava l’evangeli hi havia vist la llum David, el noiet més petit de la família però que havia estat escollit per esdevenir el gran rei. Aquell rei que en una ocasió es va alimentar amb els pans d’ofrena que únicament podien menjar el sacerdots. El nom hebreu de la ciutat, Bet-Léhem , vol dir «la Casa del Pa»… I és en aquest lloc concret, a Betlem, que en un moment precís de la història Déu es va fer carn. El nom àrab de la ciutat, Bayt Lahm , significa literalment...

  Les lectures d’avui ens parlaven de la paraula de Déu des de dos perspectives diferents: la de l’Antic i la del Nou testament. La primera lectura del Siràcida identificava la paraula de Déu amb la Saviesa. Segons aquest text, la Saviesa havia estat creada per Déu «abans del temps, des del principi», i és eterna: «mai més no deixaré d’existir», deia ella mateixa. I fou per voluntat de Déu que aquesta paraula va baixar del cel i es va establir en el món a través del poble escollit, amb la missió de ser escampada per tot arreu. La segona perspectiva era la que sentíem en l’Evangeli : «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi». I aquesta paraula eterna, creada des del principi, «es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle». És a dir, va venir del cel en forma humana amb la missió d’arribar a tothom, parlant directament al cor de les persones. Totes dues perspectives, doncs, coincideixen en...

  «Qui ets tu?» , li preguntaven els jueus a Joan Baptista perquè donés raó d’ell mateix. Però ell no respongué parlant de si mateix, sinó d’un altre. Qui fos ell no era important; el que sí que n’era era el qui venia després d’ell. Era aquell per qui Joan havia estat preparant el camí, i ara els anunciava que ja el tenien present enmig d’ells encara que no el coneguessin. I els feia una crida a l’atenció: per reconèixer el Messies havien d’estar atents. També en la primera lectura hem escoltat una crida a l’atenció: en aquella comunitat n’hi havia hagut alguns que, deixant-se seduir per noves doctrines, s’havien desencaminat abandonant allò que havien sentit des del principi i duent una vida descuidada. I l’autor de la carta els convidava a estar atents i mantenir-se en la veritat: mantenir-se «en el Fill, seguint la doctrina que us ensenya la unció de l’Esperit» era la clau per tenir una vida reeixida i no haver-se d’avergonyir. I per mantenir-se en comunió amb el Crist, aquell ...

Les lectures d’avui ens posen de costat dues famílies: la d’ Abraham i Sara al començament del poble d’Israel, i la de Josep i Maria al començament del nou poble que és l’Església. Dues parelles unides per un naixement miraculós, dues parelles que tenen en comú haver estat l’inici fecund de dos pobles. I entremig, fent com de frontissa, hi trobem els dos ancians Simeó i Anna , que simbolitzant l’ancianitat d’un poble que llargament ha esperat el Messies, posen les bases de l’esperit que ha de tenir la nova gran família: alegria i esperança. Les tres parelles de personatges estan unides pel fil conductor de la fe: Abraham, Simeó i Josep, van creure. Sara, Anna i Maria, a més de creure van experimentar-ne el resultat: aquella alegria que no es pot amagar perquè brolla de l’interior més profund, com un agraïment pel do rebut de Déu.   De tot plegat en neix una gran família: l’Església. I l’Església troba en l’Eucaristia la ritualització de tot aquest Misteri: reunits en assemblea de...

Acabem d’escoltar com el pas de Jesús per la vida de les persones marca un abans i un després. El leprós de l’evangeli n’és un exemple: estava malalt, i després del pas de Jesús va recobrar la salut. Va ser un canvi radical. Però no es va produir de manera automàtica: el leprós tenia un cor humil, estava obert a l’acció de Jesús, va fer un acte de fe, i va pregar. I així va obtenir una gràcia, un regal. I és un regal que se’ns continua donant a nosaltres: la trobada de Jesús amb el leprós no és un fet puntual del passat, sinó que és l’anunci que, com el leprós, també nosaltres (si volem), podem experimentar el pas de Jesús per les nostres vides i rebre’n els beneficis. És, precisament, el que celebràvem aquests dies de Nadal. Pel misteri de l’encarnació, Déu es va fer un de nosaltres. I donant-nos el seu Fill, al mateix temps ens va fer capaços de rebre’l. I això no va passar només un cop i prou: Jesús va voler continuar viu entre nosaltres, i per això ens deixà la seva Paraula...

Joan Baptista dóna, un cop més, mostra de la seva coherència: «Jo no sóc el Messies» diu. Només n’és el precursor. I com a tal ha de minvar a partir d’ara, mentre que Jesús ha de créixer. Quan els deixebles de Joan l’informen que Jesús estava batejant a l’altra banda del Jordà, Joan, lluny d’enfadar-se o d’estranyar-se’n, els dóna una mostra de la seva grandesa responent-los amb tota naturalitat que ho pot fer. Que ho ha de fer. Perquè Jesús és l’enviat de Déu, l’autèntic Messies. Jesús és l’espòs, i Joan només és el seu amic. I com a tal s’alegra a través de l’alegria de l’espòs, no té cap intenció de prendre-li el lloc. El deixeble no és més que el mestre; més aviat ha de donar-li pas deixant així que aquell qui s’ha manifestat com a Messies davant de tot el poble pugui desenvolupar amb tranquil·litat la seva activitat i ocupar el lloc que li correspon. Aquest testimoni de Joan Baptista en el context de l’Eucaristia de l’últim dia ferial del temps litúrgic del Nadal, ens és al...

L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...