Homilies de l'Efrem

  Acabem d’escoltar dues lectures típicament quaresmals, que ens parlaven amb molta claredat del que Déu espera de nosaltres. En la primera lectura , el profeta Osees ens transmetia la veu del Senyor dient: «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes; coneixement de Déu, i no holocaustos». És a dir: Déu vol que tinguem amb ell una relació autèntica, un amor fidel i una conversió real, més que no pas que practiquem ritus o bones obres si no van acompanyades d’un cor sincer. En l’evangeli , amb la paràbola del fariseu i del publicà, ens mostrava aquesta mateixa veritat amb dos exemples molt clars: el del fariseu, que aparentment ho fa tot bé, però es presenta davant Déu ple de si mateix i convençut dels seus mèrits; i el del publicà, que no pot exhibir cap virtut i només reconeix la seva pobresa implorant misericòrdia. Les dues lectures coincidien plenament a dir que Déu no es deixa impressionar per les aparences ni per les pràctiques externes si no actuem amb humilitat i estem ...

  Aquest matí de diumenge, la majoria de vosaltres heu pujat a Montserrat; d’altres heu engegat la televisió per veure la missa; i alguns ja hi érem i simplement hem entrat a l’església quan ha estat l’hora de Conventual. Però siguem dels qui siguem, cadascú amb la nostra història particular, els nostres mèrits i les nostres mancances, amb ganes o per costum, tots hem vingut aquí amb l’esperança de trobar-nos amb Déu a dins d’aquest temple. I ara que ja hi som, també cadascú podem fer l’exercici de preguntar-nos: amb quina actitud m’he posat davant de Déu? Ho he fet conscient de les meves limitacions i confiant en la misericòrdia de Déu? O, pel contrari, he vingut a Missa amb l’esperança de guanyar-me el favor de Déu amb els meus mèrits, i obtenir d’Ell allò que em fa falta? En altres paraules: hem vingut en aquesta Missa amb l’actitud del fariseu, o amb la del publicà? Les dues figures del fariseu i del publicà que ens ha presentat l’evangeli d’avui són molt humanes. El fariseu e...

  «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes, coneixement del Senyor, i no holocaustos». Ho deia el Senyor en la primera lectura per boca del profeta Osees. I ho deia lamentant-se del seu poble que no l’entenia, i que era inconstant. Què he de fer amb vosaltres, poble estimat? —venia a dir el Senyor: us penseu que vull una cosa i en vull una altra. “El que jo vull és la pregària del publicà, i no la del fariseu; sinceritat, i no orgull; humilitat i no vanaglòria”… podríem fer-li dir parafrasejant l’evangeli . I encara, fent un pas més, potser avui el Senyor ens podria dir a nosaltres: “El que jo vull és conversió, i no simples ritus; que m’estimeu de veritat, i no pas que m’adreceu una pregària rutinària… Perquè el Senyor ja ho sap com som; però ens estima igualment. I com que no pot deixar de ser conseqüent amb ell mateix i ens demostra la seva autenticitat estimant-nos, ens demana que nosaltres fem el mateix amb ell. No ens exigeix coses impossibles, sinó tan sols que fem ...

L’evangeli d’avui ens contraposa dos personatges: el fariseu i el publicà. Els fariseus eren el grup dins dels jueus que advocaven pel compliment estricte de la Llei de Moisès, i es consideraven a si mateixos com “els rectes”. Els publicans eren els capitalistes encarregats de recaptar els impostos pels romans, i tenien llibertat d’acció mentre paguessin al govern la quantitat prefixada amb ells. Però a la pràctica, tot era diferent. Si bé els fariseus es presentaven com un model a seguir, tothom dubtava que complissin allò que ells obligaven als altres a complir estrictament. I els publicans, que teòricament feien un servei públic, eren considerats com a pecadors per ser col·laboracionistes i pels abusos que cometien a l’hora de recaptar els impostos. Cap dels dos, doncs, era un exemple per als altres. Però la diferència estava en la seva actitud: el publicà se sabia pecador, i per això tenia una actitud humil davant Déu; i en canvi el fariseu era orgullós, i la pregària se li c...

Fano. Paràbola del fariseu i el publicà. Evangeli Lc 18,9-14 En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos, i tenien per no res a tots els altres: «Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l'altre cobrador d'impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest cobrador d'impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos". Però el cobrador d'impostos, que s'havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: "Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador". Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva, i l'altre no; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». Benvolguts germans i germanes en Crist: La paràbola del fari...