Homilies de l'Efrem

  «Què tenim que no ho hàgim rebut?» Sant Pau feia aquesta pregunta als cristians de Corint a la primera lectura perquè s’havien començat a considerar superiors els uns als altres, com si allò que tenien fos mèrit exclusivament seu. I ell els volia fer adonar que, en realitat, tot el que som i tot el que tenim ho hem rebut: la vida, les capacitats, les oportunitats, les persones que tenim al costat, i també la fe. Res de tot això no ens ho hem donat nosaltres mateixos. I quan ho oblidem, fàcilment ens podem arribar a sentir amos del que tenim i, fins i tot, amb dret a jutjar els altres. I l’evangeli també ens presentava una situació en què una norma acabava ocupant un lloc que no li corresponia: els deixebles tenien gana, i davant d’aquesta necessitat Jesús els recordava que la norma del dissabte no era una realitat absoluta que estigués per damunt de la persona. Jesús posa les coses al seu lloc i ens recorda que allò que Déu ens ha donat no s’hauria de convertir  en una rea...

  El dia vuit de setembre, l’Església celebra una festa que pot sorprendre moltes persones: el naixement de la Mare de Déu. I és que al llarg de l’any només celebrem el naixement de molt pocs sants: el de Jesús (per Nadal), el de sant Joan Baptista (el dia 24 de juny) i el de Maria. Aquest fet ja ens indica que és una festa amb un significat especial. Tot i que els evangelis no expliquen com va ser el naixement de Maria, l’Església veu en aquest esdeveniment el començament d’una història que culminarà amb el naixement de Jesucrist. Amb el naixement d’aquella nena, Déu començava a preparar, de manera discreta i silenciosa, l’arribada del seu Fill al món. Com es va escollir, la data del vuit de setembre? En realitat, no sabem quin va ser el dia que va néixer Maria. El vuit de setembre no és una data històrica, sinó litúrgica. L’Església la celebra nou mesos després del dia vuit de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció. Així, de la mateixa manera que el Nadal se celebra no...

Les lectures d’avui ens presenten dues figures que tenen trets en comú: el profeta Jeremies i Joan Baptista. Tots dos van rebre de Déu una missió i tots dos sabien que complir-la no sempre els seria fàcil. A Jeremies, Déu li deia a la primera lectura : «Cenyeix-te, aixeca’t i digues-los tot el que et manaré. No et deixis acovardir per ells». I li prometé: «Jo sóc amb tu per salvar-te». I en Joan Baptista, a l'evangeli , vèiem una situació semblant: havia rebut la missió de preparar el camí del Senyor, i quan veié Herodes vivint d’una manera contrària a la voluntat de Déu, no callà sinó que «li retreia que no li era lícit de viure amb la dona del seu germà», com hem llegit. Joan sabia que aquella paraula li podia portar conseqüències, com així va ser; però amb tot, es mantingué fidel i no es deixà acovardir. Ell havia vingut per parlar del Messies, i així ho féu: com l’últim dels profetes, i alhora el primer pogué dir: «Mireu l’Anyell de Déu». Hem llegit aquest evangeli perquè avu...

Si el diumenge és el dia més important de la setmana, en un monestir la Missa conventual és la celebració més important del dia. La paraula «conventual» fa referència al «convent», però no tant pensant en l’edifici, sinó en la comunitat de monjos reunida. És la celebració principal que la comunitat comparteix cada dia, i és presidida per l’abat en les solemnitats més importants o, habitualment, per un altre monjo prevere. Al voltant d’aquesta celebració s’ordena tota la jornada: el treball, l’estudi o l’acolliment dels pelegrins, que continuen després de la Missa, però havent posat Crist en el centre. Una celebració oberta a tothom Tot i que és la Missa pròpia de la comunitat monàstica, la Missa conventual no és una celebració privada: hi són convidats tots els fidels que hi vulguin participar. I això és especialment significatiu els diumenges, quan monjos, escolans, pelegrins, visitants i persones que simplement entren a l’església comparteixen la mateixa celebració. Perquè l’Eucar...

Quantes vegades no hem observat la distància que hi ha entre el que es diu i el que es fa? Això que Jesús deia dels fariseus i dels mestres de la Llei, segurament nosaltres també ho hem observat en algú altre, i ben segur que algun cop ens ha passat a nosaltres mateixos: sabem molt bé què hauríem de fer, sabem què està bé i què està malament, fins i tot podem donar bons consells... però després, a l’hora de portar-ho a la pràctica, no sempre ens és tan fàcil. És el que Jesús denunciava avui a l’Evangeli : «Diuen i no fan», referint-se als mestres de la Llei i als fariseus del seu temps. Sabien què havien de fer i ho sabien ensenyar als altres, però la seva vida no es corresponia amb el que predicaven. Aquesta distància entre el que es diu i el que es fa continua sent avui dia una de les temptacions més fàcils de caure: que les paraules vagin per un cantó i la vida per un altre. Perquè podem arribar a saber molt bé què és ser un bon cristià, i fins i tot saber explicar-ho molt bé, sens...

Qualsevol que entri en una església un diumenge al matí observarà fàcilment que hi ha més gent que els altres dies de la setmana. No és una casualitat: és que, per als cristians, el diumenge és el dia més important de la setmana. I això és perquè és el dia en què Jesucrist va ressuscitar d’entre els morts. Tots quatre evangelis coincideixen a dir que les dones van trobar el sepulcre buit «el primer dia de la setmana». En temps de Jesús, els jueus acabaven la setmana en dissabte i dedicaven aquell dia al repòs i a la pregària, d’acord amb el relat de la creació del llibre del Gènesi. Per això, el primer dia de la setmana era l’endemà del dissabte. I la resurrecció de Jesús, que va passar el diumenge, va canviar la història. I, encara més, va canviar la manera d’entendre-la: des d’aquell moment, els deixebles van començar a reunir-se cada diumenge per escoltar la Paraula de Déu, partir el pa i donar gràcies a Déu. I així va néixer el diumenge cristià. Per això el diumenge no és simpleme...