Per què celebrem Tots Sants?


L’1 de novembre, l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants. És una festa molt coneguda, però sovint no ens preguntem què hi celebrem exactament. Si molts sants ja tenen un dia propi al calendari, per què n’hi dediquem un altre a tots plegats?

Molts més dels que coneixem

Quan pensem en els sants, ens venen al cap noms ben coneguts: sant Pere, sant Pau, santa Teresa de Jesús o sant Benet per citar-ne alguns. Però aquests són només una petita part de tots els homes i dones que, al llarg de la història, han viscut l’Evangeli amb fidelitat. La majoria han passat desapercebuts, sense aparèixer en cap llibre ni ser proclamats oficialment per l’Església. La solemnitat de Tots Sants ens recorda que la santedat no és patrimoni d’uns quants, sinó la vocació de tots els cristians. És la festa de tots aquells que ja comparteixen plenament la vida de Déu, tant si coneixem el seu nom com si no.

Com va néixer aquesta festa?

La celebració de Tots Sants es va anar formant al llarg dels primers segles del cristianisme. Un dels moments més significatius fou quan el papa Bonifaci IV va dedicar al culte cristià l’antic Panteó de Roma, un temple que els romans havien construït en honor de tots els seus déus. Aquell gest tenia un profund valor simbòlic: allà on abans s’honoraven moltes divinitats, ara s’hi venerava l’únic Déu i es recordava el testimoni dels màrtirs cristians. Amb el pas del temps, aquesta commemoració es va estendre a tots els sants i es convertí en el punt de partida de la solemnitat que avui celebrem l’1 de novembre.

Una festa plena d’esperança

En els darrers anys, aquestes dates sovint s’associen també a Halloween. El seu nom prové de l’expressió anglesa “All Hallows’ Eve”, que significa «vigília de Tots Sants». Amb el pas del temps, aquesta vigília ha incorporat costums molt diversos, sovint de caràcter lúdic o comercial. La celebració cristiana, però, posa l’accent en una altra realitat: l’alegria de tots aquells que han arribat a la plenitud de la vida amb Déu i l’esperança que aquesta és també la vocació a la qual tots som cridats. L’endemà, el 2 de novembre, l’Església celebra una commemoració diferent: la dels Fidels Difunts. Per això convé no confondre aquestes dues celebracions: Tots Sants i la commemoració dels Fidels Difunts tenen un significat diferent, encara que se celebrin en dies consecutius.


En resum: La solemnitat de Tots Sants celebra tots els homes i dones que ja viuen amb Déu, siguin coneguts o anònims. És una festa que ens recorda que tots estem cridats a la santedat i que la nostra esperança va més enllà de la mort.


Per saber-ne més… 

- Catecisme de l'Església Catòlica, nn. 946-962.

- Constitució dogmàtica Lumen gentium, capítol VII.

- Exhortació apostòlica Gaudete et Exsultate, del papa Francesc.


Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

«Què tenim que no ho hàgim rebut?»

Imatge
  «Què tenim que no ho hàgim rebut?» Sant Pau feia aquesta pregunta als cristians de Corint a la primera lectura perquè s’havien començat a considerar superiors els uns als altres, com si allò que tenien fos mèrit exclusivament seu. I ell els volia fer adonar que, en realitat, tot el que som i tot el que tenim ho hem rebut: la vida, les capacitats, les oportunitats, les persones que tenim al costat, i també la fe. Res de tot això no ens ho hem donat nosaltres mateixos. I quan ho oblidem, fàcilment ens podem arribar a sentir amos del que tenim i, fins i tot, amb dret a jutjar els altres. I l’evangeli també ens presentava una situació en què una norma acabava ocupant un lloc que no li corresponia: els deixebles tenien gana, i davant d’aquesta necessitat Jesús els recordava que la norma del dissabte no era una realitat absoluta que estigués per damunt de la persona. Jesús posa les coses al seu lloc i ens recorda que allò que Déu ens ha donat no s’hauria de convertir  en una rea...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació