Homilies de l'Efrem

Ho hem escoltat a la primera lectura: Déu es va comprometre amb el seu poble amb la única condició que el poble seguís els seus manaments. I el manament que els resumeix a tots és el de l’amor, l’amor incondicional.  I Déu, l’ha complert: malgrat que el poble hagués trencat tantes vegades aquest compromís, Déu el va continuar estimant i ens va enviar el seu fill. I després d’això encara ens continua estimant a nosaltres, que com a poble hem estat capaços de fer tantes coses dolentes… En un món ple de guerres, maldats, falta de respecte fins i tot per la terra, Déu ens continua mostrant el seu amor sempre que ens acostem a ell, i ens demana que fem el mateix: que estimem fins a l’extrem, fins i tot als enemics. L’actualització que fa Jesús del manament d’estimar és un signe de l’autenticitat de l’amor de Déu, que ens continua estimant intensament malgrat que no l’hàgim correspost amb les accions que l’home ha comès i encara comet, i ens demana que nosaltres fem el mateix. I aquesta ...

Per definició, l’amistat és una relació interpersonal entre dues persones que senten mútuament entre elles una afinitat, una confiança, o que comparteixen interessos o sentiments comuns; és a dir, l’amistat és cosa de dos i implica una estimació mútua. L’enemistat, en canvi, es produeix quan hi ha diferències entre dues persones i aquestes no han estat resoltes adequadament, o bé hi ha aversió per causes diverses com les idees, les opinions o l’enveja. Però no té perquè ser mútua: podem tenir enemics sense voler-ho. Dit en altres paraules, un enemic seria “aquell qui no m’estima a mi”, i per tant, per definició no és impossible estimar un enemic: podem tenir la voluntat prèvia d’arribar a crear una relació mútua d’amistat amb algú, encara que aquest sentiment no sigui correspost. Per això, quan Jesús ens demanava que estiméssim els enemics, de seguida hi afegeix: «pregueu per aquells que us persegueixen»: que hi hagi persones que no ens estimin i ens vagin en contra, no hauria de ser i...

Molts segles abans de Jesús, després d’haver passat quaranta dies i quaranta nits a la muntanya parlant amb Déu, Moisès es va dirigir a un poble que encara no estava preparat per comprendre la immensitat de l’amor de Déu. I per això els va parlar de condicions, com si l’amor fos una moneda de canvi: «Avui has fet que el Senyor es comprometi a ser el teu Déu, sota condició que tu […] observis els seus decrets […] i l’obeeixis», sentíem a la primera lectura . Però, uns quants segles més tard, calia fer un pas més. Per això Jesús, després d’haver passat quaranta dies i quaranta nits al desert en pregària, pujà a la muntanya i parlà al poble en uns altres termes: s’ha d’estimar als altres gratuïtament, desinteressadament, sempre i a tothom. I perquè quedés ben clar, afegí: “fins i tot als enemics”. Vint segles més tard, els qui ens trobem a la muntanya escoltant a Jesús, avui som nosaltres. I ho fem dins d’aquest període de quaranta dies i quaranta nits que és la Quaresma, un temp...

El manament d’estimar els enemics, no és res més que el manament de l’amor portat a les seves últimes conseqüències. És una evolució d’allò que Moisès rebé de Déu al Sinaí, i que Jesús –que morí perdonant als seus botxins– elevà a la màxima perfecció. Déu sempre ha estat un de sol i el mateix, i també sempre ha donat el mateix al seu poble: el seu amor. Però la humanitat ha anat evolucionant, i amb el pas del temps ha pogut anar assolint cada vegada un grau més profund en la comprensió de la força de l’amor. Si en els temps antics les venjances eren habituals, i sovint desproporcionades al mal que s’havia rebut, feia falta que Moisès establís l’«ull per ull, i dent per dent»: suposava estimar una mica més del que es feia. Però en realitat era una fase molt preliminar en l’assoliment del manament que els resumeix tots: estimar Déu i als altres com a si mateix. Per això Jesús proposà d’estimar els enemics. Estimar absolutament a tothom, és la única manera com podem correspondre plen...

Joan Pau II perdonant Ali Ağca, que havia atemptat contra la seva vida Si hi ha una cosa que queda clara llegint la història de l’Israel bíblic, és que Déu va estimar aquell poble de forma incondicional. Al menys, això es desprèn amb la lectura de l’Antic testament, on l’amor de Déu pel seu poble va apareixent de forma transversal al llarg de les seves pàgines, que en el fons són tot un càntic a l’amor. Perquè l’amor és allò que pot explicar el perquè de tota la història del poble de Déu, és com un leitmotiv que ho lliga tot. Començant pel relat de la creació del món, fins al de la vinguda del propi Fill de Déu a aquest mateix món, la història bíblica va contraposant un Déu que estima, i es fidel de forma incondicional a la seva promesa, amb un poble que no sempre li és fidel en la mateixa mesura. No es tracta ara i aquí de fer un repàs de tots els esdeveniments de la història de la salvació, però sí que convé recordar que allà sempre són els homes els qui, per la seva debilit...