Homilies de l'Efrem

  En el món antic els infants tenien una consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com podem llegir en el llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia clar que havien sobreviscut a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats industrialitzades, i l...

«Creieu en el Senyor, el vostre Déu, i adoreu-lo de veritat i amb tot el cor», sentíem en la primera lectura que Josuè deia a tot el poble. Perquè per estimar de debò, amb autenticitat i profunditat, cal fer-ho “amb tot el cor”, des de dins, des del lloc més interior de nosaltres mateixos. I Josuè també els advertia severament que, si volien adorar realment Déu, ho havien de fer de forma exclusiva: el Senyor és tan gran que, si de debò volem que ocupi tot el nostre ésser, no hi ha lloc per d’altres déus, ni per d’altres ídols ni menys per distraccions que centrin la nostra atenció, el nostre cor, aquell lloc que ha de ser només per a Déu: cal estimar “amb tot el cor”. I Jesús en l’evangeli , d’alguna manera anava en la mateixa línia i aplaudia la manera d’estimar dels nens: els infants encara no han tingut temps de posar dins seu res de dolent i estimen amb sinceritat. Quan deia als deixebles «Deixeu venir els nens, […] el Regne del cel és dels qui són com ells», podríem entendre que...

  Era una manera de pagar per les seves culpes, que els haguessin deportat en un país estranger —es preguntaven els israelites, o era per culpa del que havien fet els seus pares? Si els feien mal les dents, era culpa dels raïms agres que els seus pares havien menjat, o pel que havien menjat ells mateixos —d’acord amb l’expressió que feia servir el text ? Ni una cosa ni l’altra, Déu els respon. Ni uns paguen les faltes comeses per els altres, ni les coses que ens passen són retribucions per les culpes que un hagi pogut fer. Una cosa va per un camí, i l’altra per l’altre. Segurament, St. Poncià i St. Hipòlit s’haguessin pogut preguntar el mateix: el martiri que van sofrir, va ser la pena a pagar per allò que —un com a Papa i l’altre com a anti-Papa haguessin pogut fer malament? O bé no té relació una cosa amb l’altre? De fet, només pel fet d’haver-se reconciliat mútuament, després de dur dues vides amb opinions i interessos contraris, ja hauria estat suficient per justificar un final...

  Jesús, Déu com era, tenia una predilecció pels més febles: al llarg de tot l’evangeli el veiem preocupat pels malalts, ancians, els pecadors i en general tots aquells que eren rebutjats per la societat. I avui ens queda clar que també té en bona estima els nens, que en aquell moment la societat no tenia en compte com ara: «Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne del cel és dels qui són com ells», deia Jesús als seus deixebles que s’havien posat nerviosos en veure que la gent li portava els nens. Perquè Jesús ens posa els nens per exemple? Segurament que no ho va fer per amabilitat ni per portar la contrària, sinó perquè en ells hi devia veure unes actituds i qualitats que són bones per entrar al Regne del cel. Els nens són senzills i nets de cor. Són sincers i transparents. Els nens són febles i ho tenen tot per fer, però en canvi ho donen tot: saben captar quan algú es preocupa per ells i els estima, i saben estimar amb tota la senzillesa, amb aquella puresa de cor que...

En el món antic els infants tenien una consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com sabem pel llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia clar que podien sobreviure a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats industrialitzades, i la Declarac...