Homilies de l'Efrem

Les lectures d’avui ens conviden a preguntar-nos: on acaba la nostra fe? Acaba en l’estona que fem pregària, en les celebracions i en els gestos religiosos? O es prolonga en la manera com vivim cada dia? Les paraules del profeta Isaïes a la primera lectura anaven en aquest sentit: Déu no rebutja el culte perquè sí; el rebutja quan es converteix en una aparença que no transforma la vida interiorment. Per això, després de dir que estava cansat dels sacrificis i de les ofrenes, afegia immediatament què era el que esperava del seu poble: «Apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, redreceu l’oprimit, defenseu l’orfe i la viuda». El culte només és agradable a Déu quan continua fora del temple i té una continuïtat en la vida real. I Jesús, a l’evangeli , feia un pas més: seguir-lo no consisteix només a admirar-lo o escoltar-lo, sinó a estimar-lo per damunt de tot. I això comporta opcions concretes, de vegades difícils, fins al punt de «prendre la pròpia creu». Aquesta unitat entre la fe i la...

Un cop Jesús va haver escollit els dotze deixebles els va enviar a predicar el Regne del cel. Però abans de fer-ho els va donar tot un seguit d’indicacions, entre les quals hi ha les que acabem d’escoltar . I per bé que cadascuna es podria comentar separadament, totes convergeixen en dir-nos que donar a conèixer el Regne és més important que el projecte vital que pugui tenir cadascú. No és que els deixebles haguem de deixar d’estimar la família o haguem de desentendre’ns de tot: és que hem d’incloure tot aquell a qui estimem i tot allò que ens toca fer en un projecte més gran que és el Regne de Déu, que ja engloba el nostre projecte particular. Jesús demana als seus deixebles amplitud de mires, saber sortir del dia a dia per veure que hi ha una realitat superior que no hem de perdre de vista. I, paradoxalment, aquesta realitat superior es pot explicar amb la simplicitat d’un vas d’aigua fresca: tot allò que fem per als altres, per insignificant que pugui semblar, ja és edificació del R...