Homilies de l'Efrem

  El fragment de l’evangeli que avui ens ha estat proclamat, tot i ser molt curt, subratlla diferents idees principals. En primer lloc el fet que els lligams que s’estableixen per la fe són sovint més forts que els que vénen donats de manera natural per la sang: quan aquella dona anònima que escoltava Jesús va proclamar sortosa la Mare de Déu per haver-lo dut al món, la resposta de Jesús li féu veure que era més important escoltar les paraules que sortien de la seva boca i guardar-les, que no pas els lligams familiars que l’unien amb la seva mare. En segon lloc, ens fa veure que la importància de la Mare de Déu en la història de la salvació no ve tant donada per haver engendrat Jesús, sinó per haver-hi cregut, i per haver guardat i meditat la paraula de Déu, que la va transformar per dins i li va permetre donar-lo a ell com a fruit. I en tercer lloc, és una exhortació precisament a això: a creure; el fragment ens anima no només a escoltar la paraula de Déu sinó també a guardar-la ...

  L’evangeli ens remet avui al testimoni anònim d’una de les persones contemporànies de Jesús, una de les que el van veure físicament, i el van sentir predicar en persona. Era una dona, que estava tan meravellada del que veia i sentia que no pogué resistir la temptació d’interrompre amb una paraula d’admiració: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar», va cridar enmig de tothom. Certament, la verge Maria ha estat la única persona en tota la història de la humanitat que ha tingut una sort que els altres no podrem tenir mai. Però això no era el més important, i per això Jesús la rectificà: la sort de la Mare de Déu no va ser la de tenir l’oportunitat de gestar Jesús, sinó la d’haver escoltat la paraula de Déu, i haver-hi confiat. I d’haver-se deixat transformar per ella. Ho va fer dient sí a l’anunci de l’àngel; ho va fer essent la primera deixebla de Jesús, i dirigint sempre la gent cap al que ell deia. Ho va fer, no essent un simple oient que sent parlar ...

  «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Amb aquesta resposta, Jesús subratlla avui que en el Regne de Déu són més importants els lligams que s’estableixen per la fe que no pas els que s’estableixen per la sang. La Mare de Déu era sortosa pel fet d’haver infantat Jesús, però era més sortosa encar pel fet d’haver-hi cregut. I això mateix passa amb tothom: amb aquella gent que esmentava l’evangeli que escoltaven Jesús, però amb tots els qui l’han escoltat després, fins nosaltres.  I és el que li va passar al papa St. Calixt, el primer papa després de Pere que figura com a màrtir en el martirologi romà, i que la litúrgia d’avui ens proposa com a exemple de vida. Va néixer a Roma a mitjans del s. ii, i durant la seva joventut va escoltar la paraula de Déu i la va guardar, abraçant la fe cristiana ja en l’edat adulta. Va morir l’any 223 després d’haver ocupat la seu de Pere durant uns cinc anys. Sabem molt poques coses concretes de la seva vida per te...

  Una pregunta tòpica dels periodistes, que segurament hem escoltat més d’una vegada en entrevistes a artistes, esportistes, o qui sigui l’interviuat, és si la seva vocació o excel·lència ve de naixement o s’ha adquirit per la pràctica. Imaginant una hipotètica entrevista a qualsevol sant, el periodista podria formular així la pregunta: “El cristià, neix o es fa?”…   Les lectures d’avui semblen respondre a aquesta qüestió: St. Pau deia clarament als Gàlates —que eren pagans de procedència no jueva convertits al cristianisme, que «Tots vosaltres, perquè heu cregut, sou fills de Déu en Jesucrist. Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist us heu revestit de Crist. Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona», deia la carta . Per tant, era igual la procedència o l’origen de cadascú: el que comptava era haver rebut el do de la fe pel baptisme. I per això continuava dient: «Tots sou una sola cosa en Jesucrist. I si vosaltres sou de Crist, sou descendència d...

  Escoltar i veure tot el que Jesús deia i feia, impressionava. Ho acabem de veure en el testimoni d’aquella dona anònima que de forma espontània va interrompre Jesús mentre parlava, i va proclamar sortosa la mare de Jesús: quina sort que havia tingut aquella mare tenint un fill com aquell! —devia pensar. Però Jesús la corregeix i la precisa: el mèrit de Maria no havia estat el de tenir-lo físicament com a fill, havia estat el d’escoltar la paraula de Déu i guardar-la. No és el naixement d’una persona el que determina el seu futur, sinó una altra cosa. La paraula de Déu té el poder de penetrar en la persona i transformar-la, com havia passat amb Maria, i com ha passat a tants i tants cristians al llarg dels segles. Sant Dionís, la memòria del qual avui celebrem, n’és també un exemple. No el recordem perquè tingués el privilegi de ser el primer bisbe de París, ni perquè fos un gran predicador, ni ni perquè deixés res escrit o perquè protagonitzés grans miracles: el recordem perquè é...

  En el nostre pas per aquest món, Déu ha infós en els nostres cors alguna cosa més que la necessitat de complir les funcions vitals bàsiques; Déu ens ha infós un desig de felicitat. Tota la nostra vida caminem, amb més o menys èxit, cap a la felicitat. I l’evangeli d’avui ens relacionava la veritable felicitat amb l’escolta de la paraula de Déu: «sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden», deia. Les primeres pàgines de la Bíblia ens presenten un Déu que crea per mitjà de la paraula. Moisès va donar els manaments de Déu al poble d’Israel dient-los: «Escolta Israel, i mira de posar-los en pràctica; així seràs un poble feliç» (Cf. Dt 6,3). «Parleu, que el vostre servent us escolta», li va dir Samuel al Senyor (Cf. 1Sa 3,10). I els deixebles de Jesús no van fer sinó respondre a la crida que d’ell van escoltar, obeint així la seva paraula. Són només alguns exemples de la importància que la Sagrada escriptura atorga a l’escolta de la paraula de Déu i a la seva obediència...

L’evangeli ens remet avui al testimoni anònim d’una de les persones contemporànies de Jesús, una de les que el van veure físicament, i el van sentir predicar en persona. Era una dona, que estava tan meravellada del que veia i sentia que no pogué resistir la temptació d’interrompre amb una paraula d’admiració: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar», va cridar enmig de tothom. Certament, la verge Maria ha estat la única persona en tota la història de la humanitat que ha tingut una sort que els altres no podrem tenir mai. Però això no era el més important, i per això Jesús la rectificà: la sort de la Mare de Déu no va ser la de tenir l’oportunitat de gestar Jesús, sinó la d’haver escoltat la paraula de Déu, i haver-hi confiat. I d’haver-se deixat transformar per ella. Ho va fer dient sí a l’anunci de l’àngel; ho va fer essent la primera deixebla de Jesús, i dirigint sempre la gent cap al que ell deia. Ho va fer, no essent un simple oient que sent parlar...

Evangeli Lc 11,27-28 En aquell temps, mentre Jesús parlava, una dona cridà entre la gent: «Sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar». Però Jesús li respongué: «Més aviat sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden». Benvolguts germans i germanes en Crist: Déu no ens demana coses impossibles, sinó tot el contrari: ens dóna tot allò que necessitem, perquè qualsevol persona pugui reeixir en el seu camí de recerca de la felicitat, meta a la qual tots hauríem d’aspirar. I l’evangeli d’avui, tot i ser breu, ens en dóna fe. La Paraula de Déu ocupa un lloc central en la història de la salvació. Ja la primera pàgina de la Bíblia ens presenta un Déu que crea per mitjà de la Paraula. És la mateixa Paraula que torna a aparèixer a la primera pàgina de l’evangeli de St. Joan: «Al principi existia el qui és la Paraula», Jesucrist, que ens ha estat donat com un do preciós per a tots nosaltres. I en l’evangeli d’avui, justament el qui és la Paraula ...