Homilies de l'Efrem

  Les lectures d’avui ens descriuen un camí que pot recórrer tot deixeble de Jesucrist. No és un camí que es faci d’un dia per l’altre, sinó un itinerari de lenta transformació que Déu va obrant pacientment al llarg de la vida. El primer tram d’aquest camí l’explicava l’evangeli , quan la mare de Jaume i Joan demanava per als seus fills els primers llocs del Regne. És una escena molt humana. En aquest primer tram, els deixebles encara pensen segons la lògica del món: aspiren a tenir una certa importància, als primers llocs, al reconeixement. I Jesús no els renya ni els rebutja; simplement els ajuda a mirar més enllà. Els ensenya que, en el seu Regne, la grandesa no consisteix a dominar sinó a servir; no es tracta de fer-se servir, sinó de donar la vida pels altres. Per això abans d’acabar els fa una pregunta decisiva: «¿Podeu beure el calze que jo he de beure?». Ells responen que sí, tot i que probablement encara no entenen què significa. Un cop passada aquesta fase, comença el seg...

Les lectures d’avui ens mostraven dues maneres completament diferents d’entendre el poder. El profeta Miquees denunciava a la primera lectura aquells que tot ho planegen «estirats al llit» i després executen els seus projectes fent ús, simplement de la seva força; i abusant del poder es quedaven els camps i les cases dels més febles convertint la força en domini. I l’evangeli ens descrivia una situació semblant quan parlava dels fariseus que decidíren eliminar Jesús perquè els feia nosa, posant així el poder al servei dels propis interessos. Però la resposta de Jesús ens mostrava una manera completament diferent d’exercir el poder: ell també hauria pogut fer ús de la força, però no volgué entrar en l’espiral de violència: es retirà i continuà guarint els malalts. Per això sant Mateu reconeix en ell el compliment de la profecia d’Isaïes, segons la qual el Servent de Déu «no disputarà ni cridarà», «no trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la». Perquè ; no a aprofitar...

Les lectures d’avui ens conviden a preguntar-nos: on acaba la nostra fe? Acaba en l’estona que fem pregària, en les celebracions i en els gestos religiosos? O es prolonga en la manera com vivim cada dia? Les paraules del profeta Isaïes a la primera lectura anaven en aquest sentit: Déu no rebutja el culte perquè sí; el rebutja quan es converteix en una aparença que no transforma la vida interiorment. Per això, després de dir que estava cansat dels sacrificis i de les ofrenes, afegia immediatament què era el que esperava del seu poble: «Apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, redreceu l’oprimit, defenseu l’orfe i la viuda». El culte només és agradable a Déu quan continua fora del temple i té una continuïtat en la vida real. I Jesús, a l’evangeli , feia un pas més: seguir-lo no consisteix només a admirar-lo o escoltar-lo, sinó a estimar-lo per damunt de tot. I això comporta opcions concretes, de vegades difícils, fins al punt de «prendre la pròpia creu». Aquesta unitat entre la fe i la...

Les lectures que acabem d’escoltar ens dibuixen un itinerari espiritual que va des del primer desig de buscar Déu fins a una vida completament transformada per ell. El llibre dels Proverbis, a la primera lectura , començava dient: «Fill meu, acull les meves paraules... cerca la saviesa com si fos un tresor amagat». No es referia simplement a aprendre coses, sinó a buscar aquella saviesa que ens porta a conèixer Déu i a descobrir què és el que ell espera de nosaltres. Aquesta recerca és el primer pas de tota vocació cristiana, i quan és sincera, es converteix en el començament d’una vida nova. La segona fase del camí la trobàvem a la segona lectura , quan sant Pau ens deia que el qui ha trobat Crist es revesteix «de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de dolcesa i de paciència». Quan deixem que la paraula de Crist habiti en nosaltres, la pau governa el nostre cor i tota la nostra vida es converteix en una acció de gràcies. La saviesa que primer cercàvem comença aleshores a ...

  Les lectures d’aquest diumenge ens presenten una manera de ser de Déu que sovint ens desconcerta… Nosaltres acostumem a associar la força amb el poder, la grandesa amb l’èxit, i el coneixement amb la saviesa. Però Déu actua d’una altra manera. El profeta Zacaries a la primera lectura anunciava un rei que no entraria victoriós damunt d’un cavall de guerra, sinó «muntat humilment en un ase», i que no vindria a imposar-se per la força, sinó a anunciar la pau; nosaltres ja coneixem el compliment d’aquesta profecia i sabem com Jesús va entrar a Jerusalem, però els qui escoltaven Zacaries devien preguntar-se: “Com podia un rei anar muntat en un ase?”. Sant Pau, a la segona lectura , ens recordava que la vida nova tampoc no neix de les nostres capacitats, sinó de l’Esperit de Déu que habita en nosaltres; i això també ens pot costar d’entendre, perquè sovint confiem només en les nostres pròpies forces. I, finalment a l'evangeli , Jesús acaba de completar aquest retrat donant gràcies al ...

  Les dues lectures d’avui ens parlen de la novetat de vida a la qual ens crida el Senyor. El profeta Amós a la primera lectura anunciava que el Senyor reedificaria «la cabana de David que havia caigut», n’aixecaria les ruïnes i la restauraria. És una imatge plena d’esperança: quan tot semblava perdut, Déu va saber obrir un futur nou. I aquesta mateixa novetat és la que Jesús portà a plenitud a l’evangeli : amb la seva vinguda començà una etapa nova, que donà un sentit nou a les pràctiques antigues. Per això deia que no es pot posar un pedaç de roba nova en un vestit vell, ni vi nou en bots vells. El Regne de Déu no consisteix a conservar les coses tal com són ni a fer-hi petits retocs, sinó a deixar-nos renovar per Déu de manera profunda, perquè tota la nostra vida pugui esdevenir nova. Amb Jesús no comença una reforma superficial, sinó una renovació profunda, una nova manera de viure la relació amb Déu, capaç de reconstruir la nostra vida des de dins. Aquesta renovació és la que...

Les dues lectures d’avui semblen parlar de coses molt diferents, però en realitat plantegen una mateixa pregunta: en qui posem la nostra confiança? A la primera lectura , el poble de Judà s’allunyà de Déu després de la mort del sacerdot Jojadà. Oblidaren tot el bé que havien rebut i buscaren altres seguretats. I quan el profeta Zacaries els advertí que aquell camí no els duria enlloc i els transmeté la paraula del Senyor, no l’escoltaren; al contrari, el feren morir. En abandonar Déu, acabaren descobrint que allò en què havien posat la confiança no els podia salvar. L’evangeli , en canvi, ens planteja la mateixa qüestió d'una altra manera. En altres llocs Jesús demana prudència, previsió i seny; i avui no ens convida pas a actuar sense responsabilitat o a viure despreocupadament, sinó que ens recorda que la preocupació principal de la nostra vida hauria de ser cercar primer el Regne de Déu. Perquè quan una persona posa tota la seva esperança en les coses materials, acaba servint-l...

Les lectures d’avui ens parlen de la necessitat de donar una resposta clara i coherent a la crida de Déu. A la primera lectura, Eliseu és cridat mentre fa la seva feina quotidiana: estava llaurant el camp darrere dels bous, i la trobada amb el profeta Elies transforma completament la seva vida. Quan Elies li tira el mantell al damunt, Eliseu comprèn que Déu el convida a seguir un camí nou i la seva resposta és radical: mata els bous, crema l’arada i segueix el profeta. És un gest ple de significat: no es guarda res per poder tornar enrere. I l’evangeli apunta en la mateixa direcció quan Jesús diu: «Digueu sí quan és sí, no quan és no». El Senyor no parla només de no jurar, sinó d’una manera de viure amb autenticitat i transparència interior. La fe no consisteix en grans discursos ni en paraules complicades, sinó en dur una vida coherent i ser capaç de respondre amb generositat quan Déu passa i ens demana una resposta. Sant Antoni de Pàdua, que avui recordem, va viure també aquesta expe...

A l’evangeli d’avui Jesús diu als seus deixebles que són «la sal de la terra» i «la llum del món». Amb aquestes imatges tan senzilles, el Senyor no presenta els seus deixebles com un grup apartat del món, sinó com una presència capaç de donar gust i il·luminar la realitat que els envolta. La sal transforma allò que toca i la llum existeix perquè els altres hi puguin veure, i així és també la vida cristiana: Jesús no ens crida només a aprendre unes veritats, sinó a deixar-nos transformar per la seva Paraula fins al punt que la nostra vida esdevingui un signe de la seva presència per als altres. I això és el que va fer sant Efrem, diaca i doctor de l’Església, que avui recordem. Va viure a Síria al segle IV, i dedicà la seva vida a aprofundir en la Paraula de Déu i a transmetre-la amb la predicació, els himnes i la poesia. Per a ell, la Paraula de Déu era un tresor inesgotable del qual sempre se’n podia descobrir alguna cosa nova. I aquesta mateixa Paraula és la que avui continua ress...

  Acabem d’escoltar un dels últims diàlegs entre Jesús ressuscitat i sant Pere. Tot i haver rebut la missió de pasturar el ramat, Pere està inquiet i pregunta per la sort del deixeble estimat, d’una manera ben humana: “I d’aquest, què en serà?”. També nosaltres sovint voldríem saber què passarà, entendre els plans de Déu o tenir resposta per a tot. Però Jesús no entra en la curiositat de Pere, sinó que el convida a mirar endavant: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me», li diu. El mateix evangelista aclareix que Jesús no havia promès que aquell deixeble no moriria mai, i torna a centrar l’atenció en allò que és essencial: no estaven parlant del futur d’un altre deixeble, sinó de la crida rebuda per Pere. I també és significatiu que aquest deixeble aparegui sense nom. És aquell qui escolta Jesús de prop, qui resta fidel al peu de la creu, qui reconeix el Ressuscitat i qui en dona testimoni. I precisament perquè no té nom, la seva figura queda obert...

  La primera lectura ens presentava avui la figura d’Apol·ló, un jueu de bona voluntat que, coneixent bé les Escriptures, parlava amb entusiasme de Jesús. Però, tanmateix, encara necessitava aprofundir en el camí de Déu; i per això Priscil·la i Àquila, després d’escoltar-lo, el van prendre a part i «li explicaren més exactament el camí de Déu». És una escena senzilla però molt significativa, perquè ens recorda que la fe cristiana no és una qüestió privada ni individual, sinó un camí que fem amb els altres i gràcies als altres. Ningú no arriba a comprendre del tot l’evangeli només per ell mateix: tots necessitem aprendre, deixar-nos ajudar i també deixar-nos corregir. I això mateix passava als primers deixebles. A l’evangeli , Jesús se’ls presentava com aquell que havia vingut del Pare per donar-lo a conèixer “amb tota claredat”. La seva vida no tenia com a finalitat buscar admiració ni viure per a ell mateix, sinó servir la humanitat mostrant-nos el camí que porta cap al Pare. Avu...

  «Anuncieu aquesta nova amb crits d’alegria», cantàvem en començar aquesta Missa. La primera lectura ens deia que la gent de Samaria “se n’alegrà” molt de sentir el que Felip els explicava sobre Jesús. El salmista ha cantat que “Ell, [el Senyor], és la nostra alegria”, i l’oració col·lecta parlava del temps de Pasqua com “aquest temps de joia”. I és que, com veiem, l’alegria és un tema que recorre tota la Pasqua de forma transversal. Per això avui comencem aquesta homilia amb una invitació a preguntar-nos: què és realment l’alegria? Imaginem que els alumnes d’una escola van anar a passar un dia en un conegut parc d’atraccions. S’ho van passar molt bé; feia temps que esperaven aquell dia amb il·lusió, i quan va arribar el moment les expectatives no van quedar curtes. I, naturalment, hi va haver emoció, entusiasme i alegria. Però és aquesta, l’alegria en majúscules? Podríem dir que aquesta és una part de l’alegria, però que no l’esgota. Com deia un autor antic: «La veritable alegri...

  Les lectures d’avui ens mostren una realitat que pot semblar paradoxal: d’una banda, Jesús ressuscitat envia els deixebles a anunciar la bona nova; però de l’altra, els avisa que trobaran oposició i dificultats: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi», deia Jesús a l’evangeli. I la primera lectura ens certifica que això mateix és el que va passar. El llibre dels Fets ens presenta sant Pau en camí constant, intentant anunciar l’evangeli però trobant obstacles inesperats: l’Esperit no els deixa anar cap a alguns llocs, els camins que havien previst es tanquen, i no és fins més tard, a través de la visió de l’home macedoni que li demana ajuda, que Pau comprèn per on ha de continuar. Les lectures d’avui, doncs, ens ajuden a entendre que la Pasqua no significa que desapareguin les dificultats, ni que Jesús ressuscitat prometi una vida fàcil als deixebles: el que Jesús promet és una vida nova, en la qual ens hem de deixar conduir per l’Esperit, encara que no aca...

L’evangeli que acabem d’escoltar ens ha situat en el context del sant sopar, i concretament en el diàleg que Jesús tingué amb els seus deixebles. I, de tot aquest diàleg, podem fixar-nos avui en la pregunta que Jesús adreçà a Felip, i que ens pot interpel·lar directament a cadascú de nosaltres: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Conèixer Jesús és una qüestió que no és tan evident, i va més enllà de saber coses d’ell; com el mateix Jesús ens explicava, conèixer-lo és reconèixer-lo com aquell que revela plenament el Pare: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare», deia. És una qüestió difícil, que ni els deixebles que havien conviscut amb ell no acabaven d’entendre; i també ells trobaren resistències i rebuig quan anunciaven la paraula, com ens deia la primera lectura . Perquè la fe en Jesucrist no sempre és fàcil, ni tampoc no és fàcil comprendre’l en profunditat. I, tanmateix, aquest coneixement fonamenta tot el que vindrà després: «Qui creu en mi també...