Homilies de l'Efrem

A l’evangeli d’avui Jesús diu als seus deixebles que són «la sal de la terra» i «la llum del món». Amb aquestes imatges tan senzilles, el Senyor no presenta els seus deixebles com un grup apartat del món, sinó com una presència capaç de donar gust i il·luminar la realitat que els envolta. La sal transforma allò que toca i la llum existeix perquè els altres hi puguin veure, i així és també la vida cristiana: Jesús no ens crida només a aprendre unes veritats, sinó a deixar-nos transformar per la seva Paraula fins al punt que la nostra vida esdevingui un signe de la seva presència per als altres. I això és el que va fer sant Efrem, diaca i doctor de l’Església, que avui recordem. Va viure a Síria al segle IV, i dedicà la seva vida a aprofundir en la Paraula de Déu i a transmetre-la amb la predicació, els himnes i la poesia. Per a ell, la Paraula de Déu era un tresor inesgotable del qual sempre se’n podia descobrir alguna cosa nova. I aquesta mateixa Paraula és la que avui continua ress...

  Acabem d’escoltar un dels últims diàlegs entre Jesús ressuscitat i sant Pere. Tot i haver rebut la missió de pasturar el ramat, Pere està inquiet i pregunta per la sort del deixeble estimat, d’una manera ben humana: “I d’aquest, què en serà?”. També nosaltres sovint voldríem saber què passarà, entendre els plans de Déu o tenir resposta per a tot. Però Jesús no entra en la curiositat de Pere, sinó que el convida a mirar endavant: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me», li diu. El mateix evangelista aclareix que Jesús no havia promès que aquell deixeble no moriria mai, i torna a centrar l’atenció en allò que és essencial: no estaven parlant del futur d’un altre deixeble, sinó de la crida rebuda per Pere. I també és significatiu que aquest deixeble aparegui sense nom. És aquell qui escolta Jesús de prop, qui resta fidel al peu de la creu, qui reconeix el Ressuscitat i qui en dona testimoni. I precisament perquè no té nom, la seva figura queda obert...

  La primera lectura ens presentava avui la figura d’Apol·ló, un jueu de bona voluntat que, coneixent bé les Escriptures, parlava amb entusiasme de Jesús. Però, tanmateix, encara necessitava aprofundir en el camí de Déu; i per això Priscil·la i Àquila, després d’escoltar-lo, el van prendre a part i «li explicaren més exactament el camí de Déu». És una escena senzilla però molt significativa, perquè ens recorda que la fe cristiana no és una qüestió privada ni individual, sinó un camí que fem amb els altres i gràcies als altres. Ningú no arriba a comprendre del tot l’evangeli només per ell mateix: tots necessitem aprendre, deixar-nos ajudar i també deixar-nos corregir. I això mateix passava als primers deixebles. A l’evangeli , Jesús se’ls presentava com aquell que havia vingut del Pare per donar-lo a conèixer “amb tota claredat”. La seva vida no tenia com a finalitat buscar admiració ni viure per a ell mateix, sinó servir la humanitat mostrant-nos el camí que porta cap al Pare. Avu...

  «Anuncieu aquesta nova amb crits d’alegria», cantàvem en començar aquesta Missa. La primera lectura ens deia que la gent de Samaria “se n’alegrà” molt de sentir el que Felip els explicava sobre Jesús. El salmista ha cantat que “Ell, [el Senyor], és la nostra alegria”, i l’oració col·lecta parlava del temps de Pasqua com “aquest temps de joia”. I és que, com veiem, l’alegria és un tema que recorre tota la Pasqua de forma transversal. Per això avui comencem aquesta homilia amb una invitació a preguntar-nos: què és realment l’alegria? Imaginem que els alumnes d’una escola van anar a passar un dia en un conegut parc d’atraccions. S’ho van passar molt bé; feia temps que esperaven aquell dia amb il·lusió, i quan va arribar el moment les expectatives no van quedar curtes. I, naturalment, hi va haver emoció, entusiasme i alegria. Però és aquesta, l’alegria en majúscules? Podríem dir que aquesta és una part de l’alegria, però que no l’esgota. Com deia un autor antic: «La veritable alegri...

  Les lectures d’avui ens mostren una realitat que pot semblar paradoxal: d’una banda, Jesús ressuscitat envia els deixebles a anunciar la bona nova; però de l’altra, els avisa que trobaran oposició i dificultats: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi», deia Jesús a l’evangeli. I la primera lectura ens certifica que això mateix és el que va passar. El llibre dels Fets ens presenta sant Pau en camí constant, intentant anunciar l’evangeli però trobant obstacles inesperats: l’Esperit no els deixa anar cap a alguns llocs, els camins que havien previst es tanquen, i no és fins més tard, a través de la visió de l’home macedoni que li demana ajuda, que Pau comprèn per on ha de continuar. Les lectures d’avui, doncs, ens ajuden a entendre que la Pasqua no significa que desapareguin les dificultats, ni que Jesús ressuscitat prometi una vida fàcil als deixebles: el que Jesús promet és una vida nova, en la qual ens hem de deixar conduir per l’Esperit, encara que no aca...

L’evangeli que acabem d’escoltar ens ha situat en el context del sant sopar, i concretament en el diàleg que Jesús tingué amb els seus deixebles. I, de tot aquest diàleg, podem fixar-nos avui en la pregunta que Jesús adreçà a Felip, i que ens pot interpel·lar directament a cadascú de nosaltres: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Conèixer Jesús és una qüestió que no és tan evident, i va més enllà de saber coses d’ell; com el mateix Jesús ens explicava, conèixer-lo és reconèixer-lo com aquell que revela plenament el Pare: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare», deia. És una qüestió difícil, que ni els deixebles que havien conviscut amb ell no acabaven d’entendre; i també ells trobaren resistències i rebuig quan anunciaven la paraula, com ens deia la primera lectura . Perquè la fe en Jesucrist no sempre és fàcil, ni tampoc no és fàcil comprendre’l en profunditat. I, tanmateix, aquest coneixement fonamenta tot el que vindrà després: «Qui creu en mi també...

  Ho acabem d’escoltar en l'evangeli : després de la resurrecció, Jesús s’aparegué als seus deixebles i els féu un encàrrec molt clar: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova». És una conseqüència de la Pasqua: la resurrecció de Crist fou un fet tan extraordinari que no es podia quedar tancat en els límits d’un petit grup de deixebles, sinó que s’havia de comunicar a tot el món, present i futur. I com que per poder-ho fer no haurien estat suficients les seves pròpies forces, el mateix Senyor s’oferí a “cooperar amb ells”, perquè el Crist ressuscitat continuava i continua actuant a través dels seus deixebles. Amb tot, a les primeres comunitats no els va ser fàcil de viure aquesta missió, com ens mostrava la primera lectura . Per això Pere els exhortava a la humilitat i a mantenir-se ferms en la fe enmig de dificultats. Un dels membres d’aquesta primera comunitat va ser sant Marc, que apareixia mencionat en el text de manera explícita: «Us saluda Marc, el meu fill», deia. Ell va...

  L’evangeli d’avui ens situa enmig d’una escena carregada de simbolisme: fosqueja, el vent bufa fort, el mar s’encrespa i els deixebles tenen por… I quan sembla que tot se’ls escapa de les mans, Jesús s’acosta caminant sobre el mar. Però no ho fa per calmar la tempesta, sinó per parlar: «Sóc jo. No tingueu por», els diu. Aquesta expressió, tan senzilla, conté una profunditat enorme. “Sóc jo”. Hi ressona el nom revelat a Moisès: “Jo sóc el qui sóc”. Amb aquestes paraules, Jesús no només s’identifica; es revela. Ell és el qui pot caminar per sobre les aigües, com l’Esperit planava sobre les aigües al començament de la creació. Ell és el qui pot travessar el que per a nosaltres és caos i límit. Aquest, és el missatge de la Pasqua: que Jesús no queda sotmès a les lleis que ens limiten, perquè la mort no el reté, ni l’atura la por. El Ressuscitat va més enllà del que podem comprendre. I no ho fa per exhibir poder, sinó per fer-se present enmig de les dificultats. I, quan anaven a deix...

  Durant aquesta octava de Pasqua que estem a punt d’acabar, hem anat contemplant el misteri de la resurrecció des de diferents punts de vista. I l’evangeli que ens acaba de ser proclamat avui , a banda de resumir-nos totes les aparicions, ens feia veure un cop més que la fe pasqual no va sorgir d’una evidència immediata: malgrat veure Jesús ressuscitat, als deixebles els costava de creure; els mateixos que havien conviscut amb ell dubtaven davant la grandesa d’aquell fet. Però Jesús no perdé mai la confiança en ells: malgrat els seus dubtes, Jesús els confià la missió d’anar per tot el món i predicar la Bona Nova. Aquells primers deixebles que van començar amb una fe fràgil es van anar transformant per la presència del Ressuscitat, i en la primera lectura vèiem el fruit d’aquella transformació: els mateixos que primer havien tingut por i s’havien amagat durant la passió, després compareixien davant el sanedrí amb una eloqüència que sorprenia tothom. Lluny de discutir-se o excusar...

  El profeta Ezequiel, en la primera lectura , anunciava un projecte de pau i unitat per al poble d’Israel. Era un projecte que només podia florir si els homes estaven disposats a escoltar Déu i a confiar-hi de tot cor. I era també un  missatge d’esperança que connectava amb l’evangeli , que començava dient que molts van creure en Jesús, però altres no. I aquests que no van creure, sovint guiats per la por, l’orgull o la violència, van portar Jesús cap a la mort. Això ens mostra que la fe té conseqüències reals per a nosaltres i per als altres: creure comporta obrir-se a Déu i actuar amb cor sincer, acollint els valors del Regne, mentre que rebutjar-lo pot portar a la injustícia, al sofriment i a la divisió. I aquest contrast ens interpel·la directament: On som nosaltres? En la fe i en la resposta a Déu encara que no entenguem tot el camí o visquem moments de dubte i dificultat? O ens allunyem, deixant que l’ego i la por decideixin per nosaltres? La Quaresma que ara acabem e...

Les lectures que acabem d’escoltar, tot i ser aparentment molt diferents entre elles, comparteixen uns trets comuns que ens ajuden a entendre com és la relació que Déu espera que nosaltres tinguem amb ell. En primer lloc, hi trobem la idea de la crida i de la resposta confiada: Abraham, en la primera lectura, rep una invitació exigent: deixar la seva terra i posar-se en camí cap a un lloc desconegut. I ell no demana garanties, sinó que confia i es posa en camí. La fe comença així: amb una disponibilitat real a deixar allò que ens dona seguretat per obrir-nos a la providència. En segon lloc, en la segona lectura, sant Pau ens parlava d’una manera de viure que neix d’aquesta relació amb Déu: una vida marcada per la pau interior, la bondat, la serenor i la coherència: «Viviu sempre contents en el Senyor», ens deia. No es tracta d’una alegria superficial, sinó d’una confiança profunda que ordena els pensaments i les actituds, i que es fa visible en el tracte amb els altres. I finalment, l...

  Acabem d’escoltar dues lectures típicament quaresmals, que ens parlaven amb molta claredat del que Déu espera de nosaltres. En la primera lectura , el profeta Osees ens transmetia la veu del Senyor dient: «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes; coneixement de Déu, i no holocaustos». És a dir: Déu vol que tinguem amb ell una relació autèntica, un amor fidel i una conversió real, més que no pas que practiquem ritus o bones obres si no van acompanyades d’un cor sincer. En l’evangeli , amb la paràbola del fariseu i del publicà, ens mostrava aquesta mateixa veritat amb dos exemples molt clars: el del fariseu, que aparentment ho fa tot bé, però es presenta davant Déu ple de si mateix i convençut dels seus mèrits; i el del publicà, que no pot exhibir cap virtut i només reconeix la seva pobresa implorant misericòrdia. Les dues lectures coincidien plenament a dir que Déu no es deixa impressionar per les aparences ni per les pràctiques externes si no actuem amb humilitat i estem ...

Les lectures d’avui ens ofereixen una imatge profunda de la misericòrdia de Déu. El profeta Miquees ens recordava a la primera lectura que Déu no s’obstina a castigar perquè estima la bondat, i que el seu perdó és fidel, generós i incondicional. La paràbola del fill pròdig ens mostrava la mateixa veritat des del cor de l’evangeli : Déu és un Pare misericordiós que estima els seus fills malgrat els errors, desviacions i decisions equivocades que hagin pogut prendre. Sempre està disposat a sortir al nostre encontre, a acollir-nos i transformar els nostres mancaments en oportunitats de creixement i reconciliació. No hi ha res que pugui tancar el seu cor: pot retrobar els seus fills i fer que els errors es converteixin en camins de retorn i renovació. Si confiem en aquesta misericòrdia infinita i la deixem actuar en nosaltres dia a dia, podrem reconciliar-nos amb Déu i amb els altres, i experimentar la seva alegria transformadora que tot ho renova. Avui, a més, amb el record de les santes...

En la primera lectura que acabem d’escoltar, del llibre d’Isaïes, el Senyor ens recordava, per boca del profeta, la importància de fer les coses bé: portar una vida recta que doni bons fruits. Déu no ens demana que complim rituals concrets, sinó que visquem amb coherència, de manera que cada acte nostre tingui conseqüències positives. I sabem que, intentant-ho, ens podem equivocar. Per això l’evangeli ens recordava que mai no és tard per girar la mirada cap a Déu i rectificar els errors. Quan Jesús cridà Leví i segué a taula amb publicans i pecadors, ens mostrava la seva misericòrdia infinita. Ens ensenyava que, en el camí de la vida, el més important és la intenció sincera de tornar al bon camí, més que no pas els errors que hàgim pogut cometre. Les lectures d’avui ens conviden, doncs, a aprofitar cada oportunitat de conversió, sabent que Jesús sempre està disposat a seure amb nosaltres i ajudar-nos a tornar al bon camí.  I per a nosaltres, aquesta taula és l’Eucaristia. Avui, a...