Homilies de l'Efrem

  L’11 de setembre és la Diada Nacional de Catalunya. És una festa civil amb un gran significat històric i institucional per al nostre país, sobre la qual avui no ens estendrem. Sí que ens pot resultar interessant, però, observar que —des del punt de vista de la litúrgia de l’Església, aquest dia no té una celebració litúrgica pròpia. El fet que les festes civils i les religioses no sempre coincideixin ens ajuda a entendre que hi ha dies que són festius per a la societat, però no formen part de les celebracions de l’Església. Per què avui l’Escolania no canta a Missa conventual? Quan un dia festiu civil no coincideix amb una festa litúrgica, la litúrgia segueix el que està establert per als dies de fèria, és a dir, els dies ordinaris del calendari litúrgic. Per això, tot i que la comunitat monàstica celebra la Missa conventual —com ho fa cada dia de l’any—, l’Escolania no hi canta. En canvi, es manté el cant de la Salve del migdia i de les Vespres, que formen part de la seva part...

  «Què tenim que no ho hàgim rebut?» Sant Pau feia aquesta pregunta als cristians de Corint a la primera lectura perquè s’havien començat a considerar superiors els uns als altres, com si allò que tenien fos mèrit exclusivament seu. I ell els volia fer adonar que, en realitat, tot el que som i tot el que tenim ho hem rebut: la vida, les capacitats, les oportunitats, les persones que tenim al costat, i també la fe. Res de tot això no ens ho hem donat nosaltres mateixos. I quan ho oblidem, fàcilment ens podem arribar a sentir amos del que tenim i, fins i tot, amb dret a jutjar els altres. I l’evangeli també ens presentava una situació en què una norma acabava ocupant un lloc que no li corresponia: els deixebles tenien gana, i davant d’aquesta necessitat Jesús els recordava que la norma del dissabte no era una realitat absoluta que estigués per damunt de la persona. Jesús posa les coses al seu lloc i ens recorda que allò que Déu ens ha donat no s’hauria de convertir  en una rea...

  El dia vuit de setembre, l’Església celebra una festa que pot sorprendre moltes persones: el naixement de la Mare de Déu. I és que al llarg de l’any només celebrem el naixement de molt pocs sants: el de Jesús (per Nadal), el de sant Joan Baptista (el dia 24 de juny) i el de Maria. Aquest fet ja ens indica que és una festa amb un significat especial. Tot i que els evangelis no expliquen com va ser el naixement de Maria, l’Església veu en aquest esdeveniment el començament d’una història que culminarà amb el naixement de Jesucrist. Amb el naixement d’aquella nena, Déu començava a preparar, de manera discreta i silenciosa, l’arribada del seu Fill al món. Com es va escollir, la data del vuit de setembre? En realitat, no sabem quin va ser el dia que va néixer Maria. El vuit de setembre no és una data històrica, sinó litúrgica. L’Església la celebra nou mesos després del dia vuit de desembre, solemnitat de la Immaculada Concepció. Així, de la mateixa manera que el Nadal se celebra no...

Les lectures d’avui ens presenten dues figures que tenen trets en comú: el profeta Jeremies i Joan Baptista. Tots dos van rebre de Déu una missió i tots dos sabien que complir-la no sempre els seria fàcil. A Jeremies, Déu li deia a la primera lectura : «Cenyeix-te, aixeca’t i digues-los tot el que et manaré. No et deixis acovardir per ells». I li prometé: «Jo sóc amb tu per salvar-te». I en Joan Baptista, a l'evangeli , vèiem una situació semblant: havia rebut la missió de preparar el camí del Senyor, i quan veié Herodes vivint d’una manera contrària a la voluntat de Déu, no callà sinó que «li retreia que no li era lícit de viure amb la dona del seu germà», com hem llegit. Joan sabia que aquella paraula li podia portar conseqüències, com així va ser; però amb tot, es mantingué fidel i no es deixà acovardir. Ell havia vingut per parlar del Messies, i així ho féu: com l’últim dels profetes, i alhora el primer pogué dir: «Mireu l’Anyell de Déu». Hem llegit aquest evangeli perquè avu...

Si el diumenge és el dia més important de la setmana, en un monestir la Missa conventual és la celebració més important del dia. La paraula «conventual» fa referència al «convent», però no tant pensant en l’edifici, sinó en la comunitat de monjos reunida. És la celebració principal que la comunitat comparteix cada dia, i és presidida per l’abat en les solemnitats més importants o, habitualment, per un altre monjo prevere. Al voltant d’aquesta celebració s’ordena tota la jornada: el treball, l’estudi o l’acolliment dels pelegrins, que continuen després de la Missa, però havent posat Crist en el centre. Una celebració oberta a tothom Tot i que és la Missa pròpia de la comunitat monàstica, la Missa conventual no és una celebració privada: hi són convidats tots els fidels que hi vulguin participar. I això és especialment significatiu els diumenges, quan monjos, escolans, pelegrins, visitants i persones que simplement entren a l’església comparteixen la mateixa celebració. Perquè l’Eucar...

Quantes vegades no hem observat la distància que hi ha entre el que es diu i el que es fa? Això que Jesús deia dels fariseus i dels mestres de la Llei, segurament nosaltres també ho hem observat en algú altre, i ben segur que algun cop ens ha passat a nosaltres mateixos: sabem molt bé què hauríem de fer, sabem què està bé i què està malament, fins i tot podem donar bons consells... però després, a l’hora de portar-ho a la pràctica, no sempre ens és tan fàcil. És el que Jesús denunciava avui a l’Evangeli : «Diuen i no fan», referint-se als mestres de la Llei i als fariseus del seu temps. Sabien què havien de fer i ho sabien ensenyar als altres, però la seva vida no es corresponia amb el que predicaven. Aquesta distància entre el que es diu i el que es fa continua sent avui dia una de les temptacions més fàcils de caure: que les paraules vagin per un cantó i la vida per un altre. Perquè podem arribar a saber molt bé què és ser un bon cristià, i fins i tot saber explicar-ho molt bé, sens...

Qualsevol que entri en una església un diumenge al matí observarà fàcilment que hi ha més gent que els altres dies de la setmana. No és una casualitat: és que, per als cristians, el diumenge és el dia més important de la setmana. I això és perquè és el dia en què Jesucrist va ressuscitar d’entre els morts. Tots quatre evangelis coincideixen a dir que les dones van trobar el sepulcre buit «el primer dia de la setmana». En temps de Jesús, els jueus acabaven la setmana en dissabte i dedicaven aquell dia al repòs i a la pregària, d’acord amb el relat de la creació del llibre del Gènesi. Per això, el primer dia de la setmana era l’endemà del dissabte. I la resurrecció de Jesús, que va passar el diumenge, va canviar la història. I, encara més, va canviar la manera d’entendre-la: des d’aquell moment, els deixebles van començar a reunir-se cada diumenge per escoltar la Paraula de Déu, partir el pa i donar gràcies a Déu. I així va néixer el diumenge cristià. Per això el diumenge no és simpleme...

 Des de fa anys, aquest blog comparteix les homilies que predico, amb l’esperança que puguin ser útils també a persones que no han pogut participar en les celebracions, o bé que desitgen rellegir-les amb més calma. I aquesta continuarà essent la missió principal del blog. Però, a partir del proper divendres, el blog incorporarà també una nova sèrie d’articles dedicada a explicar, d’una manera senzilla, el sentit de les grans celebracions cristianes i de l’any litúrgic. Moltes persones participem en festes com l’Advent, el Nadal, la Quaresma, la Pasqua, la Pentecosta o el Corpus Christi, però no sempre coneixem l’origen o el significat profund del que celebrem. També hi pot haver gestos, paraules i símbols de la litúrgia que repetim sovint sense saber ben bé què expressen o d’on provenen. I per mirar de posar-hi una mica de llum, neix aquesta nova secció. La nova secció no vol ser un tractat de teologia ni un manual de litúrgia. Seran articles breus, escrits amb un llenguatge planer...

  «Vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i vine amb mi». La resposta de Jesús a l'evangeli a aquell jove que ja complia els manaments —però que, malgrat això, veia que encara no en tenia prou per entrar a la vida eterna, no és només una invitació a desprendre’s de les coses, sinó a posar Jesús per damunt de tot. I és que la vida cristiana no consisteix només a complir unes normes, ni tan sols a fer moltes coses bones, sinó que cal posar al centre la persona de Jesucrist. Ser cristià vol dir posar-se en camí darrere d’ell, deixar que sigui ell qui ens indiqui la direcció i estar disposats a canviar allò que calgui per poder-lo seguir amb més llibertat. I les riqueses no són dolentes en si mateixes, però ho poden arribar a ser si les posem en el centre. Quan allò que tenim condiciona la nostra manera d’actuar i ens treu la llibertat de seguir Jesús, les riqueses es converteixen en un obstacle. Posar Jesús al centre no és segurament tan senzill; però cada vegada que ens aplegu...

  Com ja sabem, l’Assumpció de la Mare de Déu no és un episodi de l’Evangeli que puguem llegir com altres fets de la vida de Jesús o de Maria, sinó un misteri de fe que l’Església ha anat contemplant i comprenent al llarg dels segles. Però les lectures que acabem d’escoltar ens parlen d’aquest Misteri d’una manera indirecta: cadascuna ens ofereix una clau per comprendre allò que avui celebrem. La primera lectura ens presentava aquella dona que apareix al cel, «vestida de sol», amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estrelles. La visió de l’Apocalipsi és una imatge del poble de Déu, que enmig del combat i de les dificultats està destinat a participar de la victòria definitiva de Déu. Però la tradició cristiana hi ha reconegut també una imatge de Maria, que avui contemplem precisament en aquesta dimensió celestial. El que encara era una promesa per al poble de Déu, en ella ja és una realitat. La segona lectura ens donava la raó d’aquesta esperança. Sant Pau no parlava de ...

  Les lectures d’avui ens descriuen un camí que pot recórrer tot deixeble de Jesucrist. No és un camí que es faci d’un dia per l’altre, sinó un itinerari de lenta transformació que Déu va obrant pacientment al llarg de la vida. El primer tram d’aquest camí l’explicava l’evangeli , quan la mare de Jaume i Joan demanava per als seus fills els primers llocs del Regne. És una escena molt humana. En aquest primer tram, els deixebles encara pensen segons la lògica del món: aspiren a tenir una certa importància, als primers llocs, al reconeixement. I Jesús no els renya ni els rebutja; simplement els ajuda a mirar més enllà. Els ensenya que, en el seu Regne, la grandesa no consisteix a dominar sinó a servir; no es tracta de fer-se servir, sinó de donar la vida pels altres. Per això abans d’acabar els fa una pregunta decisiva: «¿Podeu beure el calze que jo he de beure?». Ells responen que sí, tot i que probablement encara no entenen què significa. Un cop passada aquesta fase, comença el seg...

Les lectures d’avui ens mostraven dues maneres completament diferents d’entendre el poder. El profeta Miquees denunciava a la primera lectura aquells que tot ho planegen «estirats al llit» i després executen els seus projectes fent ús, simplement de la seva força; i abusant del poder es quedaven els camps i les cases dels més febles convertint la força en domini. I l’evangeli ens descrivia una situació semblant quan parlava dels fariseus que decidíren eliminar Jesús perquè els feia nosa, posant així el poder al servei dels propis interessos. Però la resposta de Jesús ens mostrava una manera completament diferent d’exercir el poder: ell també hauria pogut fer ús de la força, però no volgué entrar en l’espiral de violència: es retirà i continuà guarint els malalts. Per això sant Mateu reconeix en ell el compliment de la profecia d’Isaïes, segons la qual el Servent de Déu «no disputarà ni cridarà», «no trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la». Perquè ; no a aprofitar...

Les lectures d’avui ens conviden a preguntar-nos: on acaba la nostra fe? Acaba en l’estona que fem pregària, en les celebracions i en els gestos religiosos? O es prolonga en la manera com vivim cada dia? Les paraules del profeta Isaïes a la primera lectura anaven en aquest sentit: Déu no rebutja el culte perquè sí; el rebutja quan es converteix en una aparença que no transforma la vida interiorment. Per això, després de dir que estava cansat dels sacrificis i de les ofrenes, afegia immediatament què era el que esperava del seu poble: «Apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, redreceu l’oprimit, defenseu l’orfe i la viuda». El culte només és agradable a Déu quan continua fora del temple i té una continuïtat en la vida real. I Jesús, a l’evangeli , feia un pas més: seguir-lo no consisteix només a admirar-lo o escoltar-lo, sinó a estimar-lo per damunt de tot. I això comporta opcions concretes, de vegades difícils, fins al punt de «prendre la pròpia creu». Aquesta unitat entre la fe i la...

Les lectures que acabem d’escoltar ens dibuixen un itinerari espiritual que va des del primer desig de buscar Déu fins a una vida completament transformada per ell. El llibre dels Proverbis, a la primera lectura , començava dient: «Fill meu, acull les meves paraules... cerca la saviesa com si fos un tresor amagat». No es referia simplement a aprendre coses, sinó a buscar aquella saviesa que ens porta a conèixer Déu i a descobrir què és el que ell espera de nosaltres. Aquesta recerca és el primer pas de tota vocació cristiana, i quan és sincera, es converteix en el començament d’una vida nova. La segona fase del camí la trobàvem a la segona lectura , quan sant Pau ens deia que el qui ha trobat Crist es revesteix «de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de dolcesa i de paciència». Quan deixem que la paraula de Crist habiti en nosaltres, la pau governa el nostre cor i tota la nostra vida es converteix en una acció de gràcies. La saviesa que primer cercàvem comença aleshores a ...

  Les lectures d’aquest diumenge ens presenten una manera de ser de Déu que sovint ens desconcerta… Nosaltres acostumem a associar la força amb el poder, la grandesa amb l’èxit, i el coneixement amb la saviesa. Però Déu actua d’una altra manera. El profeta Zacaries a la primera lectura anunciava un rei que no entraria victoriós damunt d’un cavall de guerra, sinó «muntat humilment en un ase», i que no vindria a imposar-se per la força, sinó a anunciar la pau; nosaltres ja coneixem el compliment d’aquesta profecia i sabem com Jesús va entrar a Jerusalem, però els qui escoltaven Zacaries devien preguntar-se: “Com podia un rei anar muntat en un ase?”. Sant Pau, a la segona lectura , ens recordava que la vida nova tampoc no neix de les nostres capacitats, sinó de l’Esperit de Déu que habita en nosaltres; i això també ens pot costar d’entendre, perquè sovint confiem només en les nostres pròpies forces. I, finalment a l'evangeli , Jesús acaba de completar aquest retrat donant gràcies al ...