Maria ja ha arribat allà on nosaltres encara caminem.
Com ja sabem, l’Assumpció de la Mare de Déu no és un episodi de l’Evangeli que puguem llegir com altres fets de la vida de Jesús o de Maria, sinó un misteri de fe que l’Església ha anat contemplant i comprenent al llarg dels segles. Però les lectures que acabem d’escoltar ens parlen d’aquest Misteri d’una manera indirecta: cadascuna ens ofereix una clau per comprendre allò que avui celebrem. La primera lectura ens presentava aquella dona que apareix al cel, «vestida de sol», amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estrelles. La visió de l’Apocalipsi és una imatge del poble de Déu, que enmig del combat i de les dificultats està destinat a participar de la victòria definitiva de Déu. Però la tradició cristiana hi ha reconegut també una imatge de Maria, que avui contemplem precisament en aquesta dimensió celestial. El que encara era una promesa per al poble de Déu, en ella ja és una realitat. La segona lectura ens donava la raó d’aquesta esperança. Sant Pau no parlava de Maria, sinó de Crist ressuscitat: «Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com a primer de tots els qui han mort». I afegia que després d’ell vindran «els qui són de Crist». I Maria n’és la primera: Jesús ha obert el camí de la vida nova i Maria és la primera que l’ha recorregut, i que ja participa plenament d’aquesta realitat. Allò que nosaltres encara esperem, ella ja ho viu. I l’Evangeli ens mostrava precisament Maria encara en camí. Va a visitar Elisabet quan encara portava Jesús dins seu i, enmig d’aquesta visita, proclama el Magníficat: «El meu esperit celebra Déu que em salva». Maria encara no podia veure en aquell moment la plenitud que Déu li havia preparat, però ja vivia orientada cap a ella. Era la Maria que encara caminava, i avui nosaltres celebrem que ja ha arribat a la meta. Les tres lectures, doncs, ens ajuden a contemplar un mateix misteri des de perspectives diferents: Déu ens mostra la victòria final, Crist ens n’obre el camí amb la seva resurrecció, i Maria és la primera que hi arriba: ella ja és allà on nosaltres encara anem.
I aquesta esperança que avui contemplem en Maria es fa present d’una manera especial en l’Eucaristia. Nosaltres encara no veiem la realitat que esperem, però a través de la celebració ja en participem d’alguna manera: aquí escoltem la Paraula de Déu que ens parla i ens orienta en el nostre camí; aquí rebem el Cos de Crist ressuscitat, penyora de la vida que ell ens ha promès; i aquí el cel i la terra es troben d’una manera misteriosa: encara som vianants, però ja participem d’alguna manera d’aquesta realitat que un dia viurem plenament. I Maria, que ja viu en la glòria de Déu, ens acompanya en aquesta celebració com a primera dels qui han seguit Crist fins al final.
Tot aquest Misteri que es concreta en la celebració també té una traducció per a la nostra vida. Ens permet viure sense perdre de vista cap a on anem. Al llarg de la vida hi ha moments que ens poden absorbir completament: preocupacions, malalties, dificultats, responsabilitats, èxits o fracassos. Algunes coses ens poden semblar tan importants que acabem pensant que són tota la nostra vida. Però la festa d’avui ens ajuda a posar-les en perspectiva; no perquè les coses d’aquest món no siguin importants, sinó perquè sabem que no són la realitat última. La nostra vida té una meta, i aquesta meta és Déu. Això és especialment important quan el camí es fa llarg i no en veiem clarament el resultat. En la vida monàstica, com en qualsevol vocació, hi ha moltes coses que demanen perseverança: la pregària quotidiana, la vida comunitària, el servei, la paciència, la fidelitat a unes mateixes coses que es van repetint al llarg dels anys. I sovint no podem veure de forma immediata quin fruit produirà tot allò que fem. Però la vida cristiana no consisteix a veure immediatament els resultats, sinó a caminar fidelment sabent cap a on anem. I això mateix ens passa a tots: a la família, a la feina, en les nostres responsabilitats i en les petites coses de cada dia. No sempre veurem el fruit del nostre esforç, però cada acte d’amor, cada servei, cada perdó i cada vegada que tornem a començar és un pas més en el camí cap a Déu. Maria ja ha arribat allà on nosaltres encara caminem. I per això avui no la mirem només amb admiració, sinó sobretot amb esperança: ella ens recorda que el camí té una meta, a la qual ella ja ha arribat abans que nosaltres i on Déu ens espera. Demanem-li, doncs, que ens ajudi a caminar amb confiança, sense deixar-nos aclaparar per les dificultats del present i sense perdre mai de vista la vida que Déu ens ha preparat. Perquè no sabem quan serà el final del nostre camí, però sabem cap a on anem i sabem qui ens hi espera.
L’Assumpció de la Mare de Déu
