Homilies de l'Efrem

Aquests dies que anem llegint de forma continuada l’evangeli de Marc, hem anat veient totes les trobades que Jesús tingué al recinte del temple amb la societat del seu temps. Els encontres que tingué els diferents cops que hi anà foren sempre per a ell una ocasió de predicar el Regne i la manera d’arribar-hi. I en el fragment d’avui , Jesús contraposa als seus deixebles dos exemples de vida: la manera de viure hipòcrita dels mestres de la Llei, i la humilitat i autenticitat de la pobra vídua. Uns —els mestres de la Llei, representen els qui sabent perfectament què haurien de fer no ho fan, i posen en primer lloc les formes que agraden al món però que no són importants per entrar al Regne del cel. L’altra —la vídua pobra, representa la persona que amb humilitat fa allò que agrada a Déu, sense preguntar-se per ella mateixa, i fa passar per davant allò que sap que pensa que és   agradable al Senyor. Els dos exemples parlen per si mateixos, i fan evident quin és el model que a Déu plau...

  Avui ens han estat proclamats dos relats relacionats amb dues vídues: la de Sarepta de Sidó —que va viure segles abans de Jesús, i la de l’evangeli —que era contemporània de Jesús. Totes dues eren persones que havien estat perjudicades per la vida sense tenir-ne culpa. Eren persones desfavorides tot i no haver fet res malament, perquè segons la mentalitat d’aquell temps les vídues i els orfes havien de viure només de la caritat dels altres. Però, tot i ser persones que no comptaven, com que Déu estima tothom, ens les posa precisament a elles com a exemple del què pot arribar a fer la fe i la confiança plena en Déu. La primera, tot i estar a punt de morir de fam, no li va negar al profeta l’únic panet que tenia. Va confiar plenament en Déu, i aquesta confiança la va fer protagonista d’un miracle. La segona, semblantment, va ser posada per Jesús com a exemple de generositat i de fe davant dels seus deixebles: encara que potser necessités aquelles dues monedes que tenia les va don...

Un cop més, germans i germanes, Jesús ens posa com a exemple una persona que estava a l’últim graó de l’escalafó social: una vídua pobra. I no ho fa pels seus recursos, o per la seva posició: ho fa per la seva actitud. Aquella vídua va actuar per convenciment i per responsabilitat, i el seu gest que era materialment molt petit, no va passar desapercebut. Perquè totes les persones som igualment importants als ulls de Déu; siguem qui siguem, i ocupem el lloc que ocupem en la societat. L’evangeli no es cansa de repetir que qualsevol cosa que fem, per petita que sigui, ens serà tinguda en compte per entrar al Regne de Déu. I en aquest mateix sentit parlava St. Pau a Timoteu en la primera lectura: «conserva sempre el bon seny [...], compleix bé el teu servei», li demanava. Perquè per a portar als altres el missatge de l’evangeli, que és l’amor amb què hem d’estimar tothom, no calen heroïcitats: tothom ho pot fer amb els petits gestos de cada dia i complint bé les seves obligacions a tr...

Fano. La vídua pobra. Evangeli Mc 12,38-44 En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: «No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada de passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l'oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament». Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: «Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia». Benvolguts germans i germanes en Crist: Un cop més, Jesús ens proposa com a exemple a segui...