Homilies de l'Efrem

  Les lectures d’aquest diumenge ens presenten una manera de ser de Déu que sovint ens desconcerta… Nosaltres acostumem a associar la força amb el poder, la grandesa amb l’èxit, i el coneixement amb la saviesa. Però Déu actua d’una altra manera. El profeta Zacaries a la primera lectura anunciava un rei que no entraria victoriós damunt d’un cavall de guerra, sinó «muntat humilment en un ase», i que no vindria a imposar-se per la força, sinó a anunciar la pau; nosaltres ja coneixem el compliment d’aquesta profecia i sabem com Jesús va entrar a Jerusalem, però els qui escoltaven Zacaries devien preguntar-se: “Com podia un rei anar muntat en un ase?”. Sant Pau, a la segona lectura , ens recordava que la vida nova tampoc no neix de les nostres capacitats, sinó de l’Esperit de Déu que habita en nosaltres; i això també ens pot costar d’entendre, perquè sovint confiem només en les nostres pròpies forces. I, finalment a l'evangeli , Jesús acaba de completar aquest retrat donant gràcies al ...

  Per les notícies que apareixen a la premsa, de vegades podem tenir la sensació que la religió va de baixa, que la fe ja no interessa o que ha quedat reduïda a una tradició antiga. Però el passat mes d’octubre va aparèixer als diaris una notícia que anava en sentit contrari: a casa nostra, en les últimes dues dècades, els batejos d’adults han passat de ser una desena l’any a ser-ne més de cinc-cents. Es tracta de persones joves, famílies senceres o adults de procedències molt diverses que, després d’un temps de recerca i preparació, demanen lliurement de rebre el baptisme. I no ho fan per costum ni per tradició, sinó com una decisió personal i madura, que dona sentit a la seva vida. És una realitat que ens pot ajudar a redescobrir el valor i la força del baptisme i del misteri que celebrem en la festa d’avui, que dona plenitud al Nadal i n’explica el sentit més profund. Amb la festa del Baptisme del Senyor acabem avui el temps litúrgic de Nadal. I no ho fem com qui tanca el capí...

  Si anem al “ChatGPT” i li preguntem “Què és un Regne?”, ens dirà que “el terme "regne" fa referència a una àrea geogràfica o política governada per un monarca”. I si li demanem “Què és el Regne de Déu?”, ens dirà que, a diferència del regne, “no és un lloc físic concret, sinó més aviat una realitat espiritual que influeix en el món físic i en les vides de les persones”, que “està regit per valors com l’amor, la justícia, la pau, la comprensió i la compassió”, i que “representa l’ordre diví i l’harmonia que Déu desitja establir en el món i en les vides humanes”. La definició no està gens malament… Però al capdavall, la IA es basa en allò que abans han escrit les persones, i les persones mai no podrem trobar paraules prou precises per descriure allò que Jesús coneixia perfectament, però que per explicar-nos-ho va necessitar ni més ni menys que 37 paràboles, una de les quals és la dels treballadors de la vinya que ens acaba de ser proclamada.  L’evangelista Mateu situa la parà...

  Com és, Déu? Què en sabem, d’Ell? Com podem fer-ho per conèixer-lo millor? Són preguntes, germanes i germans, que es poden respondre de moltes maneres, i que en les lectures d’avui podem trobar pistes que ens ajudin a fer-ho.   A l’evangeli , Jesús deia que «ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». Jesús, doncs, és l’únic que sap com és el Pare. I des d’aquest coneixement, ens ha dit encara   dues coses més: que ha volgut obrir aquesta revelació als “senzills” més que no pas als “savis” i als “entesos”, i que són “els cansats” i “els afeixugats” els qui poden trobar el repòs —podríem entendre: els qui poden trobar més fàcilment una resposta. Jesús va dir tot això perquè en el seu temps les classes dirigents s’havien “apropiat” d’alguna manera de tot el que feia referència al coneixement de Déu, i ho havien traduït en una sèrie d’innombrables preceptes i manaments que obligaven a complir a la gent més senzilla. Havie...

Poc abans de la pandèmia, amb l’Escolania vam anar a cantar a Moscou. Va ser justament aquesta setmana, després que s’ens proclamés aquest mateix evangeli . I una de les visites culturals que hi vam fer va ser a la galeria Tretyakov, el museu de pintura més important de la ciutat. El museu porta el nom de Pavel Tretyakov, un comerciant que després de fer-se milionari va gastar la seva fortuna comprant art, però no per a ell: va voler que la seva col·lecció fos pública, i que quedés instal·lada en un museu d’accés gratuït per als moscovites perquè tothom pogués estar en contacte amb l’art. I visitant el museu, vam entrar en una gran sala on hi havia un quadre de 7 metres per 5 que ocupava tota la paret. La guia s’hi va entretenir força perquè era interessant; i per sorpresa nostra, la temàtica del quadre era —justament, la de l’evangeli del diumenge (és a dir, el d’avui). El quadre en qüestió era d’Alexander Ivanov, un pintor naturalista rus del s. xix, que es va esforçar per plasmar la...

Les principals figures de l’Antic testament van tenir un poder extraordinari sobre l’aigua: Moisès, el legislador, havia partit en dos les aigües del mar Roig per poder salvar el seu poble. Elies, el profeta, també es va salvar dividint les aigües del Jordà després de colpejar-les amb el seu mantell. I Jesús, caminant per damunt de l’aigua, demostra que està en continuïtat amb aquestes grans figures de l’escriptura. Però els miracles recollits en l’evangeli no tenen tant la funció de fer-nos creure en Jesús per la meravella que ens pot causar veure el seu domini sobre les lleis físiques, sinó ajudar-nos a aprofundir en la nostra fe i coneixement de Jesús. Per això hi ha també altres elements importants que ens poden ajudar a la reflexió. En aquest episodi veiem un Jesús que, malgrat estar aclaparat per tot el que havia de fer amb la gent, sap apartar-se per pregar. Veiem un Jesús que demana als seus deixebles que tinguin fe. Veiem un Jesús que no estalvia les dificulatts als deixebles...

Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plant...