Homilies de l'Efrem

  El profeta Ezequiel, en la primera lectura , anunciava un projecte de pau i unitat per al poble d’Israel. Era un projecte que només podia florir si els homes estaven disposats a escoltar Déu i a confiar-hi de tot cor. I era també un  missatge d’esperança que connectava amb l’evangeli , que començava dient que molts van creure en Jesús, però altres no. I aquests que no van creure, sovint guiats per la por, l’orgull o la violència, van portar Jesús cap a la mort. Això ens mostra que la fe té conseqüències reals per a nosaltres i per als altres: creure comporta obrir-se a Déu i actuar amb cor sincer, acollint els valors del Regne, mentre que rebutjar-lo pot portar a la injustícia, al sofriment i a la divisió. I aquest contrast ens interpel·la directament: On som nosaltres? En la fe i en la resposta a Déu encara que no entenguem tot el camí o visquem moments de dubte i dificultat? O ens allunyem, deixant que l’ego i la por decideixin per nosaltres? La Quaresma que ara acabem e...

  Acabem d’escoltar dues lectures típicament quaresmals, que ens parlaven amb molta claredat del que Déu espera de nosaltres. En la primera lectura , el profeta Osees ens transmetia la veu del Senyor dient: «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes; coneixement de Déu, i no holocaustos». És a dir: Déu vol que tinguem amb ell una relació autèntica, un amor fidel i una conversió real, més que no pas que practiquem ritus o bones obres si no van acompanyades d’un cor sincer. En l’evangeli , amb la paràbola del fariseu i del publicà, ens mostrava aquesta mateixa veritat amb dos exemples molt clars: el del fariseu, que aparentment ho fa tot bé, però es presenta davant Déu ple de si mateix i convençut dels seus mèrits; i el del publicà, que no pot exhibir cap virtut i només reconeix la seva pobresa implorant misericòrdia. Les dues lectures coincidien plenament a dir que Déu no es deixa impressionar per les aparences ni per les pràctiques externes si no actuem amb humilitat i estem ...

Les lectures d’avui ens ofereixen una imatge profunda de la misericòrdia de Déu. El profeta Miquees ens recordava a la primera lectura que Déu no s’obstina a castigar perquè estima la bondat, i que el seu perdó és fidel, generós i incondicional. La paràbola del fill pròdig ens mostrava la mateixa veritat des del cor de l’evangeli : Déu és un Pare misericordiós que estima els seus fills malgrat els errors, desviacions i decisions equivocades que hagin pogut prendre. Sempre està disposat a sortir al nostre encontre, a acollir-nos i transformar els nostres mancaments en oportunitats de creixement i reconciliació. No hi ha res que pugui tancar el seu cor: pot retrobar els seus fills i fer que els errors es converteixin en camins de retorn i renovació. Si confiem en aquesta misericòrdia infinita i la deixem actuar en nosaltres dia a dia, podrem reconciliar-nos amb Déu i amb els altres, i experimentar la seva alegria transformadora que tot ho renova. Avui, a més, amb el record de les santes...

En la primera lectura que acabem d’escoltar, del llibre d’Isaïes, el Senyor ens recordava, per boca del profeta, la importància de fer les coses bé: portar una vida recta que doni bons fruits. Déu no ens demana que complim rituals concrets, sinó que visquem amb coherència, de manera que cada acte nostre tingui conseqüències positives. I sabem que, intentant-ho, ens podem equivocar. Per això l’evangeli ens recordava que mai no és tard per girar la mirada cap a Déu i rectificar els errors. Quan Jesús cridà Leví i segué a taula amb publicans i pecadors, ens mostrava la seva misericòrdia infinita. Ens ensenyava que, en el camí de la vida, el més important és la intenció sincera de tornar al bon camí, més que no pas els errors que hàgim pogut cometre. Les lectures d’avui ens conviden, doncs, a aprofitar cada oportunitat de conversió, sabent que Jesús sempre està disposat a seure amb nosaltres i ajudar-nos a tornar al bon camí.  I per a nosaltres, aquesta taula és l’Eucaristia. Avui, a...

  L’evangeli d’avui ens reporta una discussió sobre la identitat de Jesús: els fariseus i els grans sacerdots del temple estaven inquiets amb el que sentien explicar sobre ell, i van fer un primer intent de detenir-lo enviant-li uns guardes del temple. Però es van trobar amb una situació insòlita: els soldats van tornar sense ell, amb les mans buides. I no perquè Jesús s’hi oposés o s’escapés, sinó perquè en sentir-lo parlar els mateixos guardes es van adonar que mai “ningú no havia parlat així com ell”, i no es van veure capaços d’endur-se’l. I fins i tot Nicodem, que era un dels dirigents dels jueus, qüestionava que fos lícit de condemnar-lo sense haver-lo escoltat primer. Jesús, doncs, no va passar desapercebut en la societat jueva del seu temps, i fins podem veure que va causar polèmica: Qui era, aquest Jesús? Era el Messies esperat, o no l’era? Quin cas se li havia de fer? La manera d’actuar de Déu havia confós els jueus i les coses no eren com esperaven, i per això estaven c...

  La primera lectura que ens acaba de ser proclamada és de la tercera part del llibre d’Isaïes. És un escrit que segurament fou compost els primers anys després que el poble d’Israel retornés de l’exili a Babilònia, que va ser un temps de reorganització. El poble havia tornat a la seva terra, però va trobar-la en una situació molt diferent de com l’havien deixat; i tampoc no eren ells mateixos els qui havien marxat sinó els seus majors, i moltes coses les sabien per referències que havien rebut per tradició oral. Però en tot cas, calia reestructurar i recrear una societat, una vida. Calia aixecar el poble de les ruïnes. I és en aquest sentit que el profeta els parlava en nom de Déu. I concretament el fragment que avui hem llegit els parlava del dejuni i de la pràctica del dissabte. Sobre aquests dos temes, el que el Senyor els estava dient entre línies era que, en el fons, qualsevol pràctica religiosa i en concret aquestes dues, no tenen cap sentit si no anaven acompanyades d’obre...

  «El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes, coneixement del Senyor, i no holocaustos». Ho deia el Senyor en la primera lectura per boca del profeta Osees. I ho deia lamentant-se del seu poble que no l’entenia, i que era inconstant. Què he de fer amb vosaltres, poble estimat? —venia a dir el Senyor: us penseu que vull una cosa i en vull una altra. “El que jo vull és la pregària del publicà, i no la del fariseu; sinceritat, i no orgull; humilitat i no vanaglòria”… podríem fer-li dir parafrasejant l’evangeli . I encara, fent un pas més, potser avui el Senyor ens podria dir a nosaltres: “El que jo vull és conversió, i no simples ritus; que m’estimeu de veritat, i no pas que m’adreceu una pregària rutinària… Perquè el Senyor ja ho sap com som; però ens estima igualment. I com que no pot deixar de ser conseqüent amb ell mateix i ens demostra la seva autenticitat estimant-nos, ens demana que nosaltres fem el mateix amb ell. No ens exigeix coses impossibles, sinó tan sols que fem ...

«Qui és com vós, Déu nostre? Vós perdoneu les culpes, i a la resta de la vostra heretat, no li teniu en compte la infidelitat passada: no us obstineu a castigar, perquè estimeu la bondat». Eren paraules del llibre del profeta Miquees que hem escoltat en la primera lectura , unes paraules que formen part d’una pregària més llarga amb la què el profeta conclou el seu llibre. I concretament aquests versets, es poden considerar com un himne al Senyor; un himne que lloa la misericòrdia de Déu i la seva fidelitat envers el seu poble, que malgrat haver-se apartat tantes vegades d’ell no ha pogut dir mai que el Senyor l’hagués abandonat. Aquestes paraules, a més, estan completament en línia amb la paràbola del fill pròdig que hem escoltat en l’evangeli : malgrat que el fill petit s’hagués malgastat tots els béns del Pare, malgrat que el fill gran hagués sentit enveja i rancúnia, el Pare sempre surt a l’encontre dels dos i els perdona, els acull, i mira de reconciliar-ho tot. En definitiva, don...

Ho hem escoltat a la primera lectura: Déu es va comprometre amb el seu poble amb la única condició que el poble seguís els seus manaments. I el manament que els resumeix a tots és el de l’amor, l’amor incondicional.  I Déu, l’ha complert: malgrat que el poble hagués trencat tantes vegades aquest compromís, Déu el va continuar estimant i ens va enviar el seu fill. I després d’això encara ens continua estimant a nosaltres, que com a poble hem estat capaços de fer tantes coses dolentes… En un món ple de guerres, maldats, falta de respecte fins i tot per la terra, Déu ens continua mostrant el seu amor sempre que ens acostem a ell, i ens demana que fem el mateix: que estimem fins a l’extrem, fins i tot als enemics. L’actualització que fa Jesús del manament d’estimar és un signe de l’autenticitat de l’amor de Déu, que ens continua estimant intensament malgrat que no l’hàgim correspost amb les accions que l’home ha comès i encara comet, i ens demana que nosaltres fem el mateix. I aquesta ...

  «Si sabessis què vol donar-te Déu!», li deia Jesús a la samaritana. És una frase que ens podem fer nostra: “Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem? I, com ho podem fer per saber-ho? Com podem saber què és allò que Déu té reservat per nosaltres? L’evangeli d’avui ens mostrava el camí: ho podem saber dialogant amb Déu, com avui feia la samaritana amb Jesús. En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús representaria a Déu. La samaritana podríem ser cadascú de nosaltres, o millor dit: seria una imatge de l’Església que està formada per moltes persones de molts pobles diferents que tenen set, que busquen Déu. La set, doncs, seria el desig de Déu, la necessitat de tenir fe. I el pou seria el lloc on anem quan volem apagar el nostre desig, allà on esperem trobar-hi l’aigua que calmi el nostre desig. I l’aigua finalment seria allò que Déu té per donar-nos: el seu Esperit Sant i la seva paraula que està viva, i que no deixa de fluir perquè en beguem tant com vulguem. Però ...

En l’evangeli d’avui vèiem a Jesús posant en moviment a Leví: «Vine amb mi», li digué. Ell estava assegut a la taula el pecat; però això no fou cap inconvenient perquè Jesús el convidés a aixecar-se i posar-se a fer camí amb Jesús. Amb aquest gest Jesús ens dona la imatge d’un Déu bo, d’un Déu que estima, d’un Déu que no persegueix castigar al pecador sinó donar-li una nova oportunitat, d’un Déu que vol ser un metge que guareix. Jesús ens ensenya la imatge d’un Déu personal que ens convida a posar-nos en moviment, a aixecar-nos quan hem caigut, i a posar-nos a fer camí amb ell, sigui el que sigui el que ens hagi passat abans. I ho fa predicant amb l’exemple: Jesús va ser qui va anar cap a Leví, a trobar-lo.   Nosaltres avui fem el moviment invers: hem fet una parada en el camí i ens hem assegut en una taula molt diferent: la de l’eucaristia. El camí és llarg, i necessitem parar de tant en tant. I la Quaresma ens dóna aquesta oportunitat: no simplement per descansar, sinó també per...

  Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis . Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli , per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error ta...

  «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?». Això que en la primera lectura hem sentit que es preguntaven els israelites enmig de les dificultats del desert després d’haver sortit d’Egipte, també s’ho han preguntat moltes persones al llarg de la història quan han tingut problemes, i fins ens ho podem preguntar nosaltres avui veient les coses que passen en el món. Però sí que hi és. El què passa és que potser no ens dóna la solució que d’entrada ens semblaria més immediata o voldríem sentir: com a resposta a les nostres necessitats el Senyor ens dóna la seva Paraula, que és una font d’aigua viva de la qual en podem beure i apagar la nostra set de forma definitiva. I també ens dóna el seu aliment, que dit amb les seves paraules, consisteix en «fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la seva obra». La Paraula del Senyor ha fluït per totes les generacions de la humanitat des del dia que Moisès toca la roca amb la vara, fins el dia que el Senyor convidà a la Samaritana —i amb e...

Per definició, l’amistat és una relació interpersonal entre dues persones que senten mútuament entre elles una afinitat, una confiança, o que comparteixen interessos o sentiments comuns; és a dir, l’amistat és cosa de dos i implica una estimació mútua. L’enemistat, en canvi, es produeix quan hi ha diferències entre dues persones i aquestes no han estat resoltes adequadament, o bé hi ha aversió per causes diverses com les idees, les opinions o l’enveja. Però no té perquè ser mútua: podem tenir enemics sense voler-ho. Dit en altres paraules, un enemic seria “aquell qui no m’estima a mi”, i per tant, per definició no és impossible estimar un enemic: podem tenir la voluntat prèvia d’arribar a crear una relació mútua d’amistat amb algú, encara que aquest sentiment no sigui correspost. Per això, quan Jesús ens demanava que estiméssim els enemics, de seguida hi afegeix: «pregueu per aquells que us persegueixen»: que hi hagi persones que no ens estimin i ens vagin en contra, no hauria de ser i...

  Jesús se’ns presenta com un metge. És significatiu que Déu, que sabia de quin fang havia creat la humanitat, enviés el seu fill per fer de metge. Déu ja coneixia d’entrada la nostra feblesa, i sabia que per bona intenció que tinguem som aquí per fer un procés i un camí, i necessitem que algú ens doni un cop de mà. No és que la humanitat estigui malalta, si bé de vegades ho pot semblar amb les coses que passen en el món. És que la humanitat no està acabada del tot. I això està fet expressament, perquè nosaltres ens hi puguem implicar des de dins, i fem el camí de retorn a Ell de manera conscient i volguda. Però això no és fàcil, i contínuament necessitem ajuda per a fer-ho. Per això Déu ens envià el seu fill que actua com un metge que escolta i ajuda. I aquest Jesús que se’ns presenta com un metge, seu a taula amb pecadors. Cridant a Leví demostrava que no hi ha excepció: tothom sense diferència té l’oportunitat fer amistat amb Déu, i de seure a taula amb ell. I la mateixa confian...