Homilies de l'Efrem

  L’alegria recorre de forma transversal l’evangeli d’avui : Els deixebles «tornaren tots contents» de la missió que el Senyor els havia encarregat, perquè s’havien sorprès del que podien arribar a fer en el seu nom. El Senyor també s’alegrà amb ells, tot i advertir-los que més aviat havien d’alegrar-se “que els seus noms estiguessin escrits en el cel” més que no pas d’haver vençut el mal. Però, en tot cas, s’encomanà de la seva alegria i es posà a parlar-los «ple de l’entusiasme de l’Esperit Sant», proclamant-los feliços per poder veure tot allò que veien. Aquesta alegria que travessa l’evangeli és un indicador: experimentar-la és senyal d’estar en sintonia amb allò que Jesús ens demana, amb allò que no és tan propi de les persones més sàvies i enteses com de les que acullen la paraula de Déu amb senzillesa de cor: «Us enalteixo, Pare, […] perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos». Així com el Senyor es va reunir i es va alegrar amb els setan...

Veient que Jesús podia posar fi al domini del mal en el món, els deixebles van experimentar una gran alegria. L’evangeli d’avui ens ho acaba d’explicar amb un llenguatge apocalíptic: “dimonis que se sotmeten” o “Satanàs baixant del cel com un llamp”, no són sinó imatges que ens volen explicar que el mal es pot vèncer a còpia de bé, que es pot vèncer amb la paraula de Déu que ens va portar Jesús. Però atenció: això no era el més important. Jesús va procurar que els seus deixebles anessin a fons i dirgíssin la seva atenció en la direcció correcta: «no us alegreu que els enemics se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel». Si Jesús havia ensenyat tot el que havia ensenyat als deixebles no era perquè tinguessin poders, sinó perquè les seves ànimes se salvessin i anessin cap al cel. Era això, el més important. Segurament, aquest desig de tenir el nom inscrit en el cel fou el que mogué a St. Francesc de Borja a entrar en l’orde dels jesuïtes, despré...