Homilies de l'Efrem

Avui era el mateix evangeli qui ens donava el sentit de la paràbola que conté. Començava així: «Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». I el mateix evangeli, també, acabava amb una pregunta oberta a mode de conclusió. Deia: «quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?». Aquesta darrera pregunta, es pot interpretar en un doble sentit: per una banda, es pot entendre com una referència a la segona vinguda del Crist, que els primers cristians entenien de forma literal i esperaven veure amb els propis sentits; però per altra banda es pot interpretar com una pregunta exhortativa, com si digués: “Voleu dir que no hauríem de tenir més fe, per quan torni nostre Senyor?”, o dit en altres paraules: “Tenim prou fe?”. La fe és la resposta que l’ésser humà dóna a Déu davant la seva revelació, i la pregària contínua, la pregària perseverant que l’evangeli ens volia ensenyar, és aquest diàleg continu am...

Avui ha estat el mateix text evangèlic qui ens ha explicat el sentit de la paràbola que acabem d’escoltar. L’evangelista ens deia que Jesús la digué «per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança». Aquí, doncs, podríem acabar el nostre comentari. Però potser ens podem preguntar perquè ho va fer. Segurament fou perquè devia veure que allò era el que més convenia d’aprendre en aquell moment als seus deixebles. I ens podem fixar precisament en això: entre els deixebles i Jesús hi havia un diàleg. No era simplement una conversa a través de la qual intercanviaven diferents punts de vista, sinó que era un diàleg en el sentit que amb ell, els deixebles tenien l’oportunitat d’anar-se transformant i avançant pel camí del Regne. Aquest diàleg entre Jesús i els seus deixebles no és res més que la pregària. Perquè pregar no és només parlar amb Déu i demanar-li coses, donar-li gràcies o demanar-li perdó, sinó que pregar és posar-se a la seva presència i dialogar amb Ell,...