Homilies de l'Efrem

  «Què tenim que no ho hàgim rebut?» Sant Pau feia aquesta pregunta als cristians de Corint a la primera lectura perquè s’havien començat a considerar superiors els uns als altres, com si allò que tenien fos mèrit exclusivament seu. I ell els volia fer adonar que, en realitat, tot el que som i tot el que tenim ho hem rebut: la vida, les capacitats, les oportunitats, les persones que tenim al costat, i també la fe. Res de tot això no ens ho hem donat nosaltres mateixos. I quan ho oblidem, fàcilment ens podem arribar a sentir amos del que tenim i, fins i tot, amb dret a jutjar els altres. I l’evangeli també ens presentava una situació en què una norma acabava ocupant un lloc que no li corresponia: els deixebles tenien gana, i davant d’aquesta necessitat Jesús els recordava que la norma del dissabte no era una realitat absoluta que estigués per damunt de la persona. Jesús posa les coses al seu lloc i ens recorda que allò que Déu ens ha donat no s’hauria de convertir  en una rea...

Quantes vegades no hem observat la distància que hi ha entre el que es diu i el que es fa? Això que Jesús deia dels fariseus i dels mestres de la Llei, segurament nosaltres també ho hem observat en algú altre, i ben segur que algun cop ens ha passat a nosaltres mateixos: sabem molt bé què hauríem de fer, sabem què està bé i què està malament, fins i tot podem donar bons consells... però després, a l’hora de portar-ho a la pràctica, no sempre ens és tan fàcil. És el que Jesús denunciava avui a l’Evangeli : «Diuen i no fan», referint-se als mestres de la Llei i als fariseus del seu temps. Sabien què havien de fer i ho sabien ensenyar als altres, però la seva vida no es corresponia amb el que predicaven. Aquesta distància entre el que es diu i el que es fa continua sent avui dia una de les temptacions més fàcils de caure: que les paraules vagin per un cantó i la vida per un altre. Perquè podem arribar a saber molt bé què és ser un bon cristià, i fins i tot saber explicar-ho molt bé, sens...

Les lectures d’avui ens mostraven dues maneres completament diferents d’entendre el poder. El profeta Miquees denunciava a la primera lectura aquells que tot ho planegen «estirats al llit» i després executen els seus projectes fent ús, simplement de la seva força; i abusant del poder es quedaven els camps i les cases dels més febles convertint la força en domini. I l’evangeli ens descrivia una situació semblant quan parlava dels fariseus que decidíren eliminar Jesús perquè els feia nosa, posant així el poder al servei dels propis interessos. Però la resposta de Jesús ens mostrava una manera completament diferent d’exercir el poder: ell també hauria pogut fer ús de la força, però no volgué entrar en l’espiral de violència: es retirà i continuà guarint els malalts. Per això sant Mateu reconeix en ell el compliment de la profecia d’Isaïes, segons la qual el Servent de Déu «no disputarà ni cridarà», «no trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la». Perquè ; no a aprofitar...

Les dues lectures d’avui semblen parlar de coses molt diferents, però en realitat plantegen una mateixa pregunta: en qui posem la nostra confiança? A la primera lectura , el poble de Judà s’allunyà de Déu després de la mort del sacerdot Jojadà. Oblidaren tot el bé que havien rebut i buscaren altres seguretats. I quan el profeta Zacaries els advertí que aquell camí no els duria enlloc i els transmeté la paraula del Senyor, no l’escoltaren; al contrari, el feren morir. En abandonar Déu, acabaren descobrint que allò en què havien posat la confiança no els podia salvar. L’evangeli , en canvi, ens planteja la mateixa qüestió d'una altra manera. En altres llocs Jesús demana prudència, previsió i seny; i avui no ens convida pas a actuar sense responsabilitat o a viure despreocupadament, sinó que ens recorda que la preocupació principal de la nostra vida hauria de ser cercar primer el Regne de Déu. Perquè quan una persona posa tota la seva esperança en les coses materials, acaba servint-l...

Acabem d’escoltar un fragment de l’evangeli marcat pel moviment: d’una banda, el de Jesús i els seus deixebles que intenten retirar-se a un lloc tranquil per descansar una mica després de la missió; i, per altra banda el de la multitud, que no s’està quieta després d’assabentar-se dels moviments de Jesús, i corren per avançar-se i anar-lo a trobar. El fet que l’evangelista deixés registrat que la gent no tingués espera i es moguessin per anar a trobar el Senyor sense esperar que fos ell qui passés pel seu costat, no és un detall secundari: indica que tenien alguna cosa més que curiositat. Es posaren en moviment perquè sentien una necessitat profunda: necessitaven la paraula de Jesús, necessitaven orientació, sentit i esperança a les seves vides. I com que Jesús era qui podia satisfer aquest desig, sentí compassió d’ells i per això es posà a instruir-los llargament sense pensar-s’ho. I és en aquest intercanvi entre el moviment de la gent i la compassió del Senyor, que se’ns revela un r...

  L’evangeli d’avui  ens convida a mirar dins del nostre cor per veure quin lloc hi ocupa Déu. Jesús ens parla de dues riqueses: les enganyoses i les veritables. Les enganyoses són els diners i els béns materials, que tenen un valor limitat, perquè tard o d’hora s’acaben. Les veritables són les que no passen mai, com ara poden ser la fe, la caritat, la fidelitat, la capacitat d’estimar. Ara bé, Jesús no diu que el diner sigui dolent, sinó enganyós: ens podem enganyar si el convertim en la finalitat de la nostra vida. Però si el fem servir com a mitjà, pot ajudar-nos a créixer en les riqueses veritables. Amb els béns materials podem fer el bé, ajudar els altres, sostenir iniciatives que facin més digna la vida de tothom. En aquest sentit, fins i tot les riqueses enganyoses poden ser camí cap a les riqueses del Regne, si les administrem amb esperit de servei i amor. Jesús ens ho diu clar: «L’home que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor». La mane...

  El repòs del dissabte que practicaven els jueus en temps de Jesús era un dia sagrat que servia per al repòs però sobretot per a la relació amb Déu, i tenia unes arrels bíbliques. En primer lloc, recordava el repòs de Déu després de la creació, tal com l’explica la primera pàgina del Gènesi, però també commemorava l’alliberament d’Egipte, ja que descansar era un signe de llibertat. Aquesta pràctica, a poc a poc, es va anar convertint també en un signe d’identitat del poble jueu, que va començar a prendre rellevància sobretot després del retorn de l’exili a Babilònia. En un moment en què no hi havia temple, observar el dissabte era una ajuda per a la conservació de la fe i la unitat del poble, i també era un senyal de fidelitat a l’aliança amb Déu. Però, a poc a poc, aquest do que havia de ser una ajuda es va anar carregant de normes i prescripcions, fins al punt que va arribar a tenir prop de quaranta accions i límits que no es podien desenvolupar en dissabte, com ara exercir dete...

  Acabem d’escoltar a l’evangeli que els deixebles de Jesús, tot i tenir-lo allà amb ells, van tenir por davant de la dificultat de la tempesta. «Per què sou tan porucs?», els va dir. I de seguida els preguntà: «Encara no teniu fe?». Jesús, doncs, contraposa la por a la fe. Quan imaginem que ens pot venir algun perill, o quan intuïm que es pot esdevenir alguna cosa contrària a allò que desitgem, la por ens paralitza, ens commou, i no ens deixa avançar. En canvi, la fe ens esperona, ens convida a caminar i moure’ns tot i no tenir una certesa evident comprovable amb els sentits. La primera lectura ens deia que «creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem», i ho il·lustrava amb els exemples de vida dels patriarques, que van reeixir per la fe: Abraham, que confiant en Déu va deixar la seguretat de la seva terra per anar a un lloc desconegut; o Sara, que tot i la seva avançada edat obtingué la capacitat de fundar un llinatge...

  Amb un llenguatge força poètic i unes imatges molt boniques, les lectures d’avui ens han parlat de la mort. El llibre de l’Eclesiastès ho feia amb aquestes imatges tant eloqüents: quan “sigui tallat el fil de plata de la vida”, quan “es foradi el gresol d’or”, quan “la gerra s’esmicoli a la font i la corriola del pou es trenqui”, o bé quan “la pols torni a la terra, on ja era, i l’alè se’n torni a Déu, que l’ha donat”… També ens en parlava el Salm responsorial: «Vós [Senyor] feu tornar els homes a la pols dient-los “Torneu-vos-en, fills d’Adam”», perquè “com un somni en fer-se de dia”, la persona humana és “com l’herba que s’espiga: ha tret florida al matí, [però després ve un vespre on] “es marceix i s’asseca”, és a dir, ha de fer  irremeiablement el pas de la mort. I encara en l’evangeli Jesús, també parlava als seus deixebles sobre la seva mort, una mort que havia de ser «en mans dels homes» i que els deixebles d’entrada no van entendre, venint com venien de l’episodi de ...

  En el món antic els infants tenien una consideració molt diferent de la que tenen ara. De fet, quan l’antic poble d’Israel va ocupar la terra promesa, van haver de lluitar contra el costum dels pobles cananeus de sacrificar els fills primogènits als déus que adoraven, com podem llegir en el llibre dels Salms. A l’època de Jesús aquesta fase ja estava superada, però diversos testimonis ens indiquen que en la Palestina d’aquell temps els infants no comptaven de la mateixa manera que ara. Es pot comprendre per l’alt índex de mortalitat infantil que hi havia en una societat que no tenia els nostres recursos per lluitar contra les epidèmies, ni tampoc tenia les mateixes possibilitats que nosaltres en quant a l’alimentació. Tot aquest conjunt feia que els petits no es comencessin a considerar fins que no es veia clar que havien sobreviscut a la infantesa. Nosaltres som fills d’una altra època: la mortalitat infantil va començar a baixar en el si de les societats industrialitzades, i l...

  Jesús fa veure avui als deixebles de Joan que els temps han canviat: allò que abans tenia un sentit ara ja no el té, i no s’han de barrejar les coses antigues amb les noves. En el judaisme del seu temps, la privació d’aliments juntament amb d’altres símbols com vestir amb roba de sac o posar-se cendra o terra sobre el cap, eren un senyal de dol, una expressió del sentiment de tristesa per una falta comesa o pel fet d’haver rebut una desgràcia. I per anar bé sempre havia d’anar acompanyat de la pregària i no pas practicar-se simplement per fer-se veure davant de la societat, com feien els fariseus. I davant de la pregunta que li feren els deixebles de Joan, Jesús va pretendre fer-los veure que els temps havien canviat: fent servir la imatge del nuvi que ha vingut per unir-se a la seva esposa els ve a dir que ell era el Messies esperat, que eren en temps de noces, i que per tant el dejuni no tenia sentit en tals circumstàncies. Era temps d’alegria i no de tristesa: l’antic   j...

  Quan el Senyor va parlar a Moisès cara a cara dalt de la muntanya,   un dels manaments més clars de la Llei que li va donar va ser el de no matar. I Jesús, actualitzant aquesta Llei, no només la va confirmar sinó que va anar més enllà: ens va demanar que no ens irritéssim contra el germà, que no l’insultéssim i que no el maleíssim. No és estrany, doncs, que els primers cristians dubtessin si els soldats i membres de l’exèrcit podien o no ser cristians: una persona dedicada a la guerra, i per tant entrenada per matar, podia ser un bon cristià? Però paradoxalment, Jesús ens posa avui com a model un centurió. Tot i ser un cap militar que duent a terme la seva responsabilitat ja anava en contra dels valors més bàsics de la Llei de Déu i de l’actualització que Jesús en va fer, el que per a Déu comptà no foren els seus actes sinó les virtuts més profundes de la seva persona: la fe, la humilitat, la confiança. Jesús va fer molts miracles, però els feia després de veure la fe de les...

Fa uns dies Jesús ens recordava en l’evangeli que ell no havia vingut a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó que els havia vingut a completar. I també aquesta setmana, referint-se a la Llei antiga, Sant Pau ens deia que estar al servei de la nova aliança no volia dir fer cas de la lletra escrita en un sentit literal, sinó que calia estar obert al que l’Esperit ens demanés. En continuïtat amb aquests dos textos, doncs, podríem dir que l’evangeli d’avui és un exemple pràctic del que tot això significa i implica: si bé és cert que la Llei demanava no trencar els juraments i complir tot allò que s’hagués jurat, no és menys cert que, si tothom digués la veritat, el jurament seria innecessari. En el nostre món les normes són necessàries per a la bona convivència, i per evitar mals majors; però hi ha una manera d’actuar més perfecta que està per sobre d’elles i a la qual estem cridats, una manera de viure que faria innecessàries les normes: actuar per amor, tal i com en...

Aquests dies que anem llegint de forma continuada l’evangeli de Marc, hem anat veient totes les trobades que Jesús tingué al recinte del temple amb la societat del seu temps. Els encontres que tingué els diferents cops que hi anà foren sempre per a ell una ocasió de predicar el Regne i la manera d’arribar-hi. I en el fragment d’avui , Jesús contraposa als seus deixebles dos exemples de vida: la manera de viure hipòcrita dels mestres de la Llei, i la humilitat i autenticitat de la pobra vídua. Uns —els mestres de la Llei, representen els qui sabent perfectament què haurien de fer no ho fan, i posen en primer lloc les formes que agraden al món però que no són importants per entrar al Regne del cel. L’altra —la vídua pobra, representa la persona que amb humilitat fa allò que agrada a Déu, sense preguntar-se per ella mateixa, i fa passar per davant allò que sap que pensa que és   agradable al Senyor. Els dos exemples parlen per si mateixos, i fan evident quin és el model que a Déu plau...

  Tot parlant de les riqueses i de la relació que establim amb els diners, Jesús ens parla avui d’autenticitat: de ser iguals per dins que per fora. En la primera lectura St. Pau agraïa als cristians de Filips una ajuda que li havien enviat; i sense ser descortès els explicava alhora que ja s’havia acostumat a viure tant en la riquesa com en l’escassedat, i els feia veure que els diners no eren tant importants pel seu valor material sinó pel fet que els havien permès de ser generosos i despresos. «No m’interessen tant els dons, [—deia] com el profit que se us va sumant davant Déu». I és que als ulls de Déu, el que valorava no era tant que tinguessin diners, sinó que amb ells haguessin ajudat, —i per extensió, haguessin estimat. Tot això que predicava St. Pau als Filipencs anava en la mateixa línia de l’evangeli , que amb l’expressió “riquesa enganyosa” venia a dir que no s’ha de posar tant l’atenció en el fet de guanyar diners, sinó en el de guanyar amics (al contrari del què feie...