Homilies de l'Efrem

  Acabem d’escoltar un dels últims diàlegs entre Jesús ressuscitat i sant Pere. Tot i haver rebut la missió de pasturar el ramat, Pere està inquiet i pregunta per la sort del deixeble estimat, d’una manera ben humana: “I d’aquest, què en serà?”. També nosaltres sovint voldríem saber què passarà, entendre els plans de Déu o tenir resposta per a tot. Però Jesús no entra en la curiositat de Pere, sinó que el convida a mirar endavant: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me», li diu. El mateix evangelista aclareix que Jesús no havia promès que aquell deixeble no moriria mai, i torna a centrar l’atenció en allò que és essencial: no estaven parlant del futur d’un altre deixeble, sinó de la crida rebuda per Pere. I també és significatiu que aquest deixeble aparegui sense nom. És aquell qui escolta Jesús de prop, qui resta fidel al peu de la creu, qui reconeix el Ressuscitat i qui en dona testimoni. I precisament perquè no té nom, la seva figura queda obert...

  La primera lectura ens presentava avui la figura d’Apol·ló, un jueu de bona voluntat que, coneixent bé les Escriptures, parlava amb entusiasme de Jesús. Però, tanmateix, encara necessitava aprofundir en el camí de Déu; i per això Priscil·la i Àquila, després d’escoltar-lo, el van prendre a part i «li explicaren més exactament el camí de Déu». És una escena senzilla però molt significativa, perquè ens recorda que la fe cristiana no és una qüestió privada ni individual, sinó un camí que fem amb els altres i gràcies als altres. Ningú no arriba a comprendre del tot l’evangeli només per ell mateix: tots necessitem aprendre, deixar-nos ajudar i també deixar-nos corregir. I això mateix passava als primers deixebles. A l’evangeli , Jesús se’ls presentava com aquell que havia vingut del Pare per donar-lo a conèixer “amb tota claredat”. La seva vida no tenia com a finalitat buscar admiració ni viure per a ell mateix, sinó servir la humanitat mostrant-nos el camí que porta cap al Pare. Avu...

  «Anuncieu aquesta nova amb crits d’alegria», cantàvem en començar aquesta Missa. La primera lectura ens deia que la gent de Samaria “se n’alegrà” molt de sentir el que Felip els explicava sobre Jesús. El salmista ha cantat que “Ell, [el Senyor], és la nostra alegria”, i l’oració col·lecta parlava del temps de Pasqua com “aquest temps de joia”. I és que, com veiem, l’alegria és un tema que recorre tota la Pasqua de forma transversal. Per això avui comencem aquesta homilia amb una invitació a preguntar-nos: què és realment l’alegria? Imaginem que els alumnes d’una escola van anar a passar un dia en un conegut parc d’atraccions. S’ho van passar molt bé; feia temps que esperaven aquell dia amb il·lusió, i quan va arribar el moment les expectatives no van quedar curtes. I, naturalment, hi va haver emoció, entusiasme i alegria. Però és aquesta, l’alegria en majúscules? Podríem dir que aquesta és una part de l’alegria, però que no l’esgota. Com deia un autor antic: «La veritable alegri...

  Les lectures d’avui ens mostren una realitat que pot semblar paradoxal: d’una banda, Jesús ressuscitat envia els deixebles a anunciar la bona nova; però de l’altra, els avisa que trobaran oposició i dificultats: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi», deia Jesús a l’evangeli. I la primera lectura ens certifica que això mateix és el que va passar. El llibre dels Fets ens presenta sant Pau en camí constant, intentant anunciar l’evangeli però trobant obstacles inesperats: l’Esperit no els deixa anar cap a alguns llocs, els camins que havien previst es tanquen, i no és fins més tard, a través de la visió de l’home macedoni que li demana ajuda, que Pau comprèn per on ha de continuar. Les lectures d’avui, doncs, ens ajuden a entendre que la Pasqua no significa que desapareguin les dificultats, ni que Jesús ressuscitat prometi una vida fàcil als deixebles: el que Jesús promet és una vida nova, en la qual ens hem de deixar conduir per l’Esperit, encara que no aca...

L’evangeli que acabem d’escoltar ens ha situat en el context del sant sopar, i concretament en el diàleg que Jesús tingué amb els seus deixebles. I, de tot aquest diàleg, podem fixar-nos avui en la pregunta que Jesús adreçà a Felip, i que ens pot interpel·lar directament a cadascú de nosaltres: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Conèixer Jesús és una qüestió que no és tan evident, i va més enllà de saber coses d’ell; com el mateix Jesús ens explicava, conèixer-lo és reconèixer-lo com aquell que revela plenament el Pare: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare», deia. És una qüestió difícil, que ni els deixebles que havien conviscut amb ell no acabaven d’entendre; i també ells trobaren resistències i rebuig quan anunciaven la paraula, com ens deia la primera lectura . Perquè la fe en Jesucrist no sempre és fàcil, ni tampoc no és fàcil comprendre’l en profunditat. I, tanmateix, aquest coneixement fonamenta tot el que vindrà després: «Qui creu en mi també...

  Ho acabem d’escoltar en l'evangeli : després de la resurrecció, Jesús s’aparegué als seus deixebles i els féu un encàrrec molt clar: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova». És una conseqüència de la Pasqua: la resurrecció de Crist fou un fet tan extraordinari que no es podia quedar tancat en els límits d’un petit grup de deixebles, sinó que s’havia de comunicar a tot el món, present i futur. I com que per poder-ho fer no haurien estat suficients les seves pròpies forces, el mateix Senyor s’oferí a “cooperar amb ells”, perquè el Crist ressuscitat continuava i continua actuant a través dels seus deixebles. Amb tot, a les primeres comunitats no els va ser fàcil de viure aquesta missió, com ens mostrava la primera lectura . Per això Pere els exhortava a la humilitat i a mantenir-se ferms en la fe enmig de dificultats. Un dels membres d’aquesta primera comunitat va ser sant Marc, que apareixia mencionat en el text de manera explícita: «Us saluda Marc, el meu fill», deia. Ell va...

  L’evangeli d’avui ens situa enmig d’una escena carregada de simbolisme: fosqueja, el vent bufa fort, el mar s’encrespa i els deixebles tenen por… I quan sembla que tot se’ls escapa de les mans, Jesús s’acosta caminant sobre el mar. Però no ho fa per calmar la tempesta, sinó per parlar: «Sóc jo. No tingueu por», els diu. Aquesta expressió, tan senzilla, conté una profunditat enorme. “Sóc jo”. Hi ressona el nom revelat a Moisès: “Jo sóc el qui sóc”. Amb aquestes paraules, Jesús no només s’identifica; es revela. Ell és el qui pot caminar per sobre les aigües, com l’Esperit planava sobre les aigües al començament de la creació. Ell és el qui pot travessar el que per a nosaltres és caos i límit. Aquest, és el missatge de la Pasqua: que Jesús no queda sotmès a les lleis que ens limiten, perquè la mort no el reté, ni l’atura la por. El Ressuscitat va més enllà del que podem comprendre. I no ho fa per exhibir poder, sinó per fer-se present enmig de les dificultats. I, quan anaven a deix...

  En començar aquesta Eucaristia, hem sentit com l’oració col·lecta que hem resat es referia al text de l’evangeli que ens ha estat proclamat : “[Jesús], clavat a la creu, [—deia l’oració,] va voler que la seva Mare, la Verge Maria fos també mare nostra”. Que la mare de Jesús es consideri també mare de tots els creients, i per tant de l’Església, és un desig que es pot deduir del diàleg que es va produir entre Jesús, Maria i el deixeble que Jesús estimava quan Jesús ja estava clavat a la creu i estava a punt de traspassar: «Dona, aquí tens el teu fill», li va dir Jesús a la seva mare. I «Aquí tens la teva mare», li va dir Jesús al deixeble que més estimava referint-se a Maria. I el text continuava dient que, a partir d’aquell moment, el deixeble acollí Maria a casa seva com si fos la seva pròpia mare. Aquesta relació tan estreta com és la maternofilial que es va crear entre la Mare de Déu i el deixeble estimat de Jesús, es pot dir que és un desig de Jesús, que es pot fer extensiu a...

Fa pocs dies el Barça va guanyar la lliga. Segur que no acabem de donar cap notícia… però ens va bé començar així aquesta homilia perquè en la celebració dels aficionats de divendres, hi havia almenys un element que ens pot ajudar a comentar el que avui ens deia l’evangeli . I és el següent: en primer lloc, vam veure —o alguns potser ho vau viure en primera persona, una gran multitud, formada per persones de diferents edats, de diferents classes socials, de diferents maneres de pensar, i molt probablement de diferents països, ètnies o llengües, totes unides per un mateix sentiment. Podríem fer un segon pas per intentar definir quin era aquest sentiment: podríem dir que era l’alegria, la joia de saber-se guanyadors, però també podria ser la satisfacció de veure l’esforç recompensat, o fins l’estimació per uns colors o el sentiment de pertinença a un club; però això ja no és tan important. El que ens interessa subratllar és el simple fet que moltes persones que no es coneixien entre elle...

  L’evangeli que ens acaba de ser proclamat és l’última part del llarg discurs que Jesús proclamà vora el llac de Galilea després d’haver obrat el miracle de la multiplicació dels pans, i que aquesta tercera setmana de Pasqua hem anat escoltant per fragments des de dilluns passat fins avui que l’hem acabat. És el discurs anomenat “del pa de vida”, que els deixebles van comprendre d’una manera profunda després de Pasqua, quan Jesús ja havia ressuscitat i ells van entendre del tot el que el Senyor els havia dit quan era amb ells, és a dir, que un cop mort i ressuscitat continuaria present entre nosaltres a través de l’Eucaristia. Però mentre Jesús predicava no tothom el va entendre; fins i tot hem sentit que a alguns els va escandalitzar algunes expressions de Jesús, com ara quan va dir que ell “era el pa baixat del cel” o que calia “menjar el seu cos”, mentre que el que Jesús volia era establir una relació directa entre l’aliment que suposa la celebració de la Missa que després ins...

  «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Aquesta pregunta que Jesús va adreçar a l’apòstol Felip mentre dialogaven, l’evangeli que acabem d’escoltar la situa en el context de l’últim sopar, mentre Jesús parlava llargament als seus deixebles a manera de testament espiritual. Era una paradoxa: després de tant de temps d’estreta convivència, després de tantes paraules escoltades de la boca de Jesús i de tants miracles fets en presència dels seus amics, Felip encara no havia entès que Jesús era el Fill de Déu, i que calia identificar-lo plenament amb el Pare: «Qui em veu a mi, veu el Pare» —li va respondre. I continuava dient «Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres». I és que aprofundir en la figura de Jesús, en les seves paraules i en les seves obres, és aprofundir en el coneixement de Déu. Perquè Jesús és imatge del Pare, Jesús és «el camí, la veritat i la vida», fent servir la mateixa...

  La primera lectura que ens ha estat proclamada era l’última pàgina del llibre dels Fets dels Apòstols. Un llibre que acaba presentant-nos la imatge de l’apòstol St. Pau reclús en un pis de Roma i vigilat per un soldat de forma permanent, però que tot i aquesta dificultat no deixava de predicar el Regne de Déu a tots aquells qui l’anaven a trobar. En plena capital de l’Imperi romà —que per als jueus podia ser vista com els confins de la terra, com la terra hostil a la fe i en ple rovell de l’ou d’una societat pagana i que no coneixia Déu, allà, en el lloc més allunyat de Jerusalem, se’ns mostrava que la paraula de Déu hi havia arribat, i hi era predicada a tothom: jueus, cristians i pagans. Fent un salt, l’evangeli que ens ha estat proclamat també era l'última pàgina de l’evangeli segons St. Joan. Un llibre que acaba presentant-nos la imatge de l’apòstol St. Pere dialogant amb Jesús. I hi dialogava perquè tenia una dificultat: no entenia quin era el paper del deixeble que Jesús ...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens reporta un moment difícil de la vida de Jesús. Deprés del miracle de la multiplicació dels pans i que els deixebles haguessin vist com Jesús caminava sobre l’aigua, Jesús els va adreçar un llarg discurs que nosaltres coneixem com el discurs “del pa de vida” i que hem anat escoltant aquesta darrera setmana. «La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi, i jo en ell», deia Jesús en el fragment immediatament anterior. I això era molt difícil d’entendre per als deixebles; tant, que «molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell», com ens deia el text. Davant d’aquesta dificultat, però, l’evangelista situa Jesús en un punt de vista omniscient: ens diu que «Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això», i també que «Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair». Jesús, doncs, estava en una...

En els diferents evangelis que ens han estat proclamats durant tota l’octava de Pasqua, hem anat veient com Jesús, després de morir i de ressuscitar, s’aparegué nombroses vegades als seus deixebles. I també ho escoltàvem en l’evangeli d’avui , que resumia les aparicions del Senyor el mateix diumenge de Pasqua: primer a les dones, després a dos deixebles que feien camí, i finalment a tots els altres mentre eren a taula. Però malgrat les aparicions, fins i tot als deixebles en un primer moment els va costar creure el què veien. I ho van anar entenent poc a poc, amb el temps, fins que cinquanta dies més tard —després de la Pentecosta, els efectes de la resurrecció de Jesús eren innegables fins i tot pels qui no creien. Ho sentíem en la primera lectura , que ens explicava els primers fets d’aquella primera comunitat i els miracles que Jesús encara feia a través dels deixebles. «El miracle és evident: tot Jerusalem ho sap i no ho podem negar», deien els mateixos membres del sanedrí, que ere...