Homilies de l'Efrem

  Tota la Sagrada Escriptura —i els fragments que ens han estat proclamats avui en són un exemple, ens deixen clar que aquesta vida corporal o terrena que coneixem, té una continuïtat més enllà de la mort. Encara que sapiguem que el nostre cos morirà, la fe de l’Església ens ensenya que la mort no és el final de res, sinó una porta que ens obre pas cap a una altra realitat: “Crec en […] la resurrecció de la carn”, i “[Crec] en la vida perdurable”, direm d’aquí uns moments quan professem la nostra fe. Jesús ens ho va explicar àmpliament fent servir diferents paraules i de diferents maneres, com sentíem en l’evangeli que ens ha estat proclamat avui . Si has tingut una collita abundant i t’ho reserves tot per a tu per donar-te a una vida tranquil·la, quan «et reclamen el deute de la teva vida»… de què et serveix? El més important a la vida és assegurar les coses materials? O bé és una altra cosa? L’autor del llibre del Cohèlet, com hem escoltat en la primera lectura , deia el mateix a...

  En certa ocasió, un jove a qui se li havia mort de forma prematura un familiar molt proper es va enfadar amb Déu, i va decidir que a partir d’aleshores seria ateu: així ho va afirmar, i així va viure durant un temps. Però un bon dia, mentre es preparava per fer una activitat que tenia un cert risc, es va adonar que, de cop i volta, estava resant el Parenostre per encomanar-se a Déu. Aquesta pregària que Jesús ens ensenyava avui a l’evangeli li va brollar espontàniament del cor quan es trobava en un moment límit, i aleshores es va preguntar: Quina mena d’ateu sóc, doncs? Vegem-ho. Ens podem imaginar dues persones que s’estimin però no s’ho diguin mai? O dues persones que s’estimin i no es parlin? És difícil… Doncs el mateix passa entre Déu i nosaltres: si estimem Déu, si Déu ens estima, no pot ser que no ens parlem mai. I aquest diàleg mutu entre Déu i nosaltres és la pregària. I fixem-nos que diem “diàleg” i no “monòleg”, encara que ens sembli que en la oració del Parenostre nom...

La lectura del llibre de la Saviesa ens ha resumit molt bé el contingut de les lectures d’avui: Déu vol que ens allunyem del mal i creguem en ell. I aquesta crida a fer el bé i retornar a ell és per a tothom, encara que un s’hagi equivocat, o hagi sortit el camí. L’evangeli ho il·lustrava d’una forma immillorable amb la història de Zaqueu, «cap de cobradors d’impostos i ric». Pel seu càrrec, podem deduir que era una persona pecadora. En aquella època, l’imperi romà —que eren les forces d’ocupació, pactava amb els cobradors d’impostos la quantitat que havia de ser recollida en cada zona, i ells tenien potestat per fer tot el que volguessin per tal d’aconseguir-la; per això era molt fàcil que abusessin, i per tant, pequessin. Però tot i amb això, Jesús es fixa en ell, i li proposa d’hostatjar-se a casa seva, malgrat les crítiques que li va comportar. Perquè Jesús no havia vingut a jutjar: havia vingut per salvar a tothom, pecadors inclosos. I per això havia d’anar a casa seva. I el ...

L’evangeli d’avui ens contraposa dos personatges: el fariseu i el publicà. Els fariseus eren el grup dins dels jueus que advocaven pel compliment estricte de la Llei de Moisès, i es consideraven a si mateixos com “els rectes”. Els publicans eren els capitalistes encarregats de recaptar els impostos pels romans, i tenien llibertat d’acció mentre paguessin al govern la quantitat prefixada amb ells. Però a la pràctica, tot era diferent. Si bé els fariseus es presentaven com un model a seguir, tothom dubtava que complissin allò que ells obligaven als altres a complir estrictament. I els publicans, que teòricament feien un servei públic, eren considerats com a pecadors per ser col·laboracionistes i pels abusos que cometien a l’hora de recaptar els impostos. Cap dels dos, doncs, era un exemple per als altres. Però la diferència estava en la seva actitud: el publicà se sabia pecador, i per això tenia una actitud humil davant Déu; i en canvi el fariseu era orgullós, i la pregària se li c...

Les lectures d’avui ens parlen de la pregària. Què és la pregària? Pregar no és tan sols parlar amb Déu, sinó que és dialogar-hi: parlem amb ell, i escoltem el que ell té per dir-nos. En la primera lectura, hem pogut escoltar com entre Abraham i Déu hi havia aquest diàleg de manera directa: Abraham parlava amb Déu, i Déu li responia. I la conversa anava avançant. Algú pensarà: això no és així. De fet, molts ho voldríem! Ens agradaria que Déu ens enviés un WhatsApp al mòbil, que ens digués de manera clara i directa el que vol… però no ho fa. Més ben dit: ho fa d’una altra manera. Als cristians, Déu ens parla en la persona del Fill, a través de Jesús, que va venir per salvar-nos, i portar-nos una paraula definitiva de pare de Déu. I què ens va dir, Jesús? Ens va ensenyar a pregar amb el Parenostre, com sentíem en l’evangeli. Però tot seguit, ens digué també la manera d’escoltar-lo a ell, i saber què ens vol dir. I és a través de les persones que tenim al voltant. L’evangeli ens ...

Moltes vegades hem sentit a l’evangeli que Jesús pujava a la muntanya a pregar. Però a l’evangeli d’avui Jesús no puja a la muntanya sinó que la baixa, i s’atura en un indret pla: avui Jesús no vol parlar “amb Déu” sinó que vol parlar “de Déu” a la gent. I què els vol dir? És fàcil de fer un paral·lelisme amb Moisès, que després d’haver parlat amb Déu a la muntanya va baixar al pla per donar al poble les taules de la Llei. Però a diferència de Moisès, que baixà amb un text tancat i escrit sobre pedra, Jesús baixa amb un missatge molt més obert: ens dóna les benaurances, que són tot un programa de vida. I no només això: les benaurances ens omplen d’esperança, perquè ens ensenyen que Déu té una predilecció pels més febles. Tanta, que el seu Regne és per a ells: «Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres», va dir. I no són feliços pel fet de ser pobres en el sentit material, sinó perquè Déu sempre ofereix la seva amistat als qui passen alguna necessitat. I de necessit...

  L’evangeli d’avui ens convida a reflexionar sobre la que hauria de ser la nostra actitud fonamental: el servei. Jaume i Joan, els dos deixebles que van anar a trobar Jesús per mirar de tenir una bona posició, segurament no ho feien amb mala intenció: simplement, actuaven portats per la manera de pensar del món. Estar en una bona posició és un desig de molta gent. I com que al començament els deixebles es pensaven que Jesús seria un Messies polític que instauraria un nou ordre social, ells volien assegurar-se un bon lloc. És molt humà. Però Jesús els trenca un cop més els esquemes: el nou ordre passa pel servei: «qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots». Just al revés del que havien anat a demanar. El servei converteix una bona persona en un bon deixeble de Jesús. Els deixebles que van anar a trobar Jesús, avui som nosaltres. L’Eucaristia ens fa present el Senyor ressuscitat en la comunitat reunida, en ...