Homilies de l'Efrem

  «Què tenim que no ho hàgim rebut?» Sant Pau feia aquesta pregunta als cristians de Corint a la primera lectura perquè s’havien començat a considerar superiors els uns als altres, com si allò que tenien fos mèrit exclusivament seu. I ell els volia fer adonar que, en realitat, tot el que som i tot el que tenim ho hem rebut: la vida, les capacitats, les oportunitats, les persones que tenim al costat, i també la fe. Res de tot això no ens ho hem donat nosaltres mateixos. I quan ho oblidem, fàcilment ens podem arribar a sentir amos del que tenim i, fins i tot, amb dret a jutjar els altres. I l’evangeli també ens presentava una situació en què una norma acabava ocupant un lloc que no li corresponia: els deixebles tenien gana, i davant d’aquesta necessitat Jesús els recordava que la norma del dissabte no era una realitat absoluta que estigués per damunt de la persona. Jesús posa les coses al seu lloc i ens recorda que allò que Déu ens ha donat no s’hauria de convertir  en una rea...

  El repòs del dissabte que practicaven els jueus en temps de Jesús era un dia sagrat que servia per al repòs però sobretot per a la relació amb Déu, i tenia unes arrels bíbliques. En primer lloc, recordava el repòs de Déu després de la creació, tal com l’explica la primera pàgina del Gènesi, però també commemorava l’alliberament d’Egipte, ja que descansar era un signe de llibertat. Aquesta pràctica, a poc a poc, es va anar convertint també en un signe d’identitat del poble jueu, que va començar a prendre rellevància sobretot després del retorn de l’exili a Babilònia. En un moment en què no hi havia temple, observar el dissabte era una ajuda per a la conservació de la fe i la unitat del poble, i també era un senyal de fidelitat a l’aliança amb Déu. Però, a poc a poc, aquest do que havia de ser una ajuda es va anar carregant de normes i prescripcions, fins al punt que va arribar a tenir prop de quaranta accions i límits que no es podien desenvolupar en dissabte, com ara exercir dete...

El diàleg de Jesús amb els fariseus va més enllà del que diuen les paraules. En realitat Jesús no pretén discutir amb ells sobre la necessitat o no de complir les normes, sinó fer-los veure que cal entendre el sentit pel qual la norma fou posada. Les normes i les lleis són una ajuda per conviure millor. Si no hi haguéssin normes i tothom fes el que volgués amb impunitat, molt probablement el món seria pitjor perquè moltes persones només pensarien en elles mateixes. Per això hi ha normes. Però que hi siguin no vol dir que no puguem tenir una visió més àmplia, estalviant-nos d’entrar en judicis innecessaris. En realitat el que Jesús estava intentant era eixamplar l’horitzó dels fariseus: la norma del repòs del dissabte havia estat posada perquè no ens oblidéssim de dedicar un temps a Déu. Però com que Jesús era Déu, pel simple fet d’estar amb ell els deixebles ja no podien saltar-se el repòs del dissabte ni que volguéssin. Nosaltres també dediquem un temps a estar amb el Senyor cada cop ...

Totes les civilitzacions antigues, en un intent d’estructurar els pas del temps, van elaborar calendaris inspirats en els cicles naturals. I la setmana de set dies és al menys tan antiga com la civilització babilònica: el relat de la creació del Gènesi, que ens presenta a Déu creant el món en sis dies i descansant el setè, ve de l’època en què els jueus exiliats a Babilònia necessitaven un dia de descans periòdic per dedicar-lo al Senyor. I això que va començar com costum sa, amb el pas del temps es va anar transformant. Per assegurar que tothom complís el repòs del dissabte es van anar afegint una sèrie de normes per aquell dia; i en temps de Jesús eren tantes i tantes, que al final s’havia convertit en una missió gairebé impossible de complir. Què era més important? Dedicar un dia al Senyor i al descans? O complir tots els preceptes que s’havien anat afegint amb el temps? Ni David ni Jesús, davant la gana dels seus homes, no van dubtar que els motius humanitaris havien de pass...