Homilies de l'Efrem

L’evangeli que acabem d’escoltar ens situava en un moment de dificultat, quan Jesús i els seus deixebles van ser sorpresos per una tempesta que els sacsejà la barca i els deixà paralitzats. I és il·lustratiu el fet que, tot i la dificultat, Jesús continués dormint tranquil, indiferent a l’angoixa dels qui navegaven amb ell. I en aquest context, la pregunta que els va fer quan el van despertar és tota una lliçó de vida: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?». És com si els digués: “la por només es venç amb confiança”. És un ensenyament que serveix també per les tempestes de la vida, quan tot ens supera, ens inquieta i ens fa dubtar: Jesús ens ve a dir que la fe no treu les dificultats, però ens permet afrontar-les amb calma i perseverança, perquè Ell és amb nosaltres fins i tot quan sembla que dormi.  Avui, que celebrem la memòria de sant Joan Bosco, podem traçar un paral·lelisme d’aquest evangeli amb la vida d’aquest sant. El Piemont italià de l’any 1815 on va néixer, era...

  Acabem d’escoltar a l’evangeli que els deixebles de Jesús, tot i tenir-lo allà amb ells, van tenir por davant de la dificultat de la tempesta. «Per què sou tan porucs?», els va dir. I de seguida els preguntà: «Encara no teniu fe?». Jesús, doncs, contraposa la por a la fe. Quan imaginem que ens pot venir algun perill, o quan intuïm que es pot esdevenir alguna cosa contrària a allò que desitgem, la por ens paralitza, ens commou, i no ens deixa avançar. En canvi, la fe ens esperona, ens convida a caminar i moure’ns tot i no tenir una certesa evident comprovable amb els sentits. La primera lectura ens deia que «creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem», i ho il·lustrava amb els exemples de vida dels patriarques, que van reeixir per la fe: Abraham, que confiant en Déu va deixar la seguretat de la seva terra per anar a un lloc desconegut; o Sara, que tot i la seva avançada edat obtingué la capacitat de fundar un llinatge...

«Qui deu ser aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?» En el context i el llenguatge bíblic, aquell qui pot fer obeir les tempestes, només podia ser Déu. Però hi ha una evolució entre aquest passatge i els nombrosos passatges de l’Antic testament en què Déu fa esclatar una tempesta per castigar o per corregir alguna malesa dels homes. Amb aquest passatge , passem d’una visió de Déu que actua amb mà dura —com per exemple en el passatge del diluvi universal on Déu elimina de la terra amb una gran tempesta aquells qui no han actuat segons la seva voluntat, a un Déu que es fa solidari amb els qui pateixen, i que calma la tempesta per evitar una desgràcia. I no només això: els diu que, simplement tenint fe, probablement se n’haurien sortit. Aquest passatge ens transmet una imatge d’un Déu que estima, que està tranquil fins i tot quan la situació és crítica, i que ens convida a tenir fe per lluitar contra tot allò que ens assota, encara que siguin situacions on vegem perillar la nostr...

L’evangeli que ens acaba de ser proclamat ens reporta una concepció de Déu, una manera de veure’l i d’entendre’l. És la idea de Déu que ens ha ensenyat Jesús, i que és substancialment diferent de la que tenia l’antic poble d’Israel, a l’Antic testament (per llegir el text de l'evangeli, cliqueu aquí ). En aquesta narració, hi veiem un Déu que parla en primera persona del plural: «Passem a l’altra riba», és una indicació del què cal fer, però també indica una participació en l’acció. És, per tant, un Déu que viatja en la mateixa barca, però que deixa fer: només actua per salvar la situació, quan els deixebles li ho demanen. I encara els dóna a entendre que, si haguessin tingut més fe, se’n haurien pogut sortir ells sols. És amb aquesta visió de Déu que els evangelistes van transcriure, que l’Església va començar a caminar: un Déu proper, misericordiós, que actua per salvar, i confia plenament en uns deixebles a qui només hauria faltat una mica més de fe.   En canvi, la visi...

La Tempesta al mar de Galilea  de  Rembrandt ( 1632) Evangeli Mc 4,35-41 Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: «Mestre, no veieu que ens enfonsem?» Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l'aigua: «Calla i estigues quieta». El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: «Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?» Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: «Qui deu ser aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?» Benvolguts germans i germanes en Crist: Qui deu ser aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen? Aquesta pregunta oberta que es feien...