Homilies de l'Efrem

  Les lectures d’avui ens han parlat d’un tema que ens pot resultar una mica incòmode: el misteri del mal, la lluita del mal contra el bé, o en definitiva la presència del mal en el món. A l’evangeli hem sentit noms com “Beelzebul”, “Satanàs” o expressions com “dimonis”, “esperits malignes”, “divisions” o “lluita de faccions”… I hem sentit també de la boca de Jesús alguna expressió una mica forta, com quan deia als Mestres de la Llei que «el qui injuria l’Esperit Sant, Déu no el perdonarà mai»; i ho deia ell, que sempre parla d’un Déu misericordiós i bo que ho perdona tot. Mirem de dir alguna cosa sobre el tema del mal, que apareix reiteradament de forma transversal al llarg de tota la història de la salvació, i que avui ha aparegut de manera específica en les lectures. La primera lectura —que els diumenges sempre és escollida en relació al tema que tracta l’evangeli, seria com “el començament de la pel·lícula” però també com un resum de com continua i com s’acaba: el relat d’Adam...

  El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com hem escoltat en la primera lectura , Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. I no només això: el leprós era un exclòs de la societat, un marginat que havia de viure fora del poblat per una circumstància que ell no havia triat; i amb la sev...

A casa nostra és molt arrelat el costum d’emprar el mot “servidor” com una fórmula de cortesia per a designar-se a si mateix: ho podem sentir a les botigues quan demanen tanda o pregunten qui toca, el substituïm pel nostre nom si mai l’hem de llegir en públic, i considerem que és més educat dir “servidor” que no pas un simple “jo” quan ens criden pel nom. I a més, és un costum que té una arrel ben cristiana: si sóc cristià, sóc servidor. Anem-ho a veure. Aquests diumenges estem resseguint la narració de St. Marc corresponent a la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, abans de la seva passió i mort. Segons el text, durant aquest trajecte Jesús anuncià tres vegades com seria la seva fi, i avui ens ha estat proclamada la segona: «El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies», deia el text. Jesús no va morir de gran, en un llit i envoltat dels seus. Jesús va tenir una mort martirial, com Joan Baptista, perquè no va ser comp...

  La litúrgia d’avui ens convida a aprofundir en el misteri de la Trinitat des de quatre punts de vista. El primer és el de la revelació: ja a l’Antic testament, com proclamava la primera lectura , Déu va convocar el seu poble i per mitjà de Moisès els donà la Llei; però no seria fins al Nou testament quan la Trinitat es faria visible en la persona de Jesús, que deixaria als apòstols l’encàrrec de batejar en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, no sense abans haver ensenyat que el sagrament és comunió de vida amb aquestes tres persones. El segon punt de vista és el del poble: la primera lectura es feia ressò del fet que Déu s’escollís un poble, el fes testimoni del seu amor i objecte de la seva protecció; però no seria fins al Nou testament que aquest poble seria plenament incorporat a ell per mitjà del baptisme. Els membres d’aquest poble així incorporats, s’eleven a la categoria de fills de Déu. El tercer punt de vista és el de la llibertat: la primera lectura feia ref...

  Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió. I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús...

  El relat de la guarició del leprós que ens acaba de ser proclamat és un bon resum de tota la història de la salvació: l’home s’acosta a Déu, tots dos dialoguen, i Déu el salva. I dins d’aquest relat Jesús és qui porta aquesta història a la plenitud: si la llei de Moisès prohibia acostar-se als leprosos i els marginava —com deia la primera lectura , Jesús fa tot el contrari: els acull i els guareix. Perquè Déu no pot fer altrament que estimar a totes i cadascuna de les seves criatures, i no en pot deixar cap al marge per moltes connotacions negatives que tingui el mal que pateixin o que hagin fet. El poder de Jesús sobre la malaltia, doncs, no és sinó un signe de la seva messianitat: Jesús és el veritable metge de tota la humanitat, l’únic que és capaç de salvar-la i de tornar-li la plenitud que havia perdut. Aquests primers diumenges de l’any litúrgic, les lectures ens presenten de la mà de Marc un Jesús que, a l’inici del seu ministeri públic, anava per totes les viles i pobles...

  És molt probable que, si tinguéssim l’oportunitat de viure en primera persona una escena com la que ens acaba de descriure l’evangeli , quedéssim astorats per l’aparatositat de tot plegat. I en canvi, l’evangelista sembla posar l’accent —més que en el poder de Jesús, en l’autoritat: «La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat», deia el text. I és que un poder mal exercit, pot fer perdre autoritat. I en canvi la coherència de vida i l’exemple fa guanyar una autoritat que —encara que no es tingui poder, pot ser més forta que qualsevol poder fàctic. Per això no és estrany que l’anomenada de Jesús s’estengués ràpidament per tota la regió de Galilea i més endavant per tot el món fins avui: és perquè li venia de l’autoritat que ell s’havia guanyat treballant dia a dia, i no del poder que pogués tenir com a Fill de Déu. El nou testament reconeix en aquesta autoritat de Jesús el compliment de la profecia de la vingu...

  Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura : el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny es...

Tothom recordarà una notícia que fa uns mesos es va fer viral: a París, un jove va veure un nen a punt de caure d’un balcó, i sense pensar-s’ho dues vegades va escalar per la façana en 40 segons i li va salvar la vida. Podríem considerar-ho simplement com una acció heroica. Però, per a aquell nen i per la seva família, ¿no va ser un miracle? Avui l’evangeli també ens parlava d’un que feia miracles sense ser del grup dels seguidors de Jesús. I els deixebles se’n van estranyar. Però Jesús els demana que el deixin fer, posant en evidència que fer el bé a un altre no depèn de la pertinença a un grup. Dit d’una altra manera: fer el bé és signe de pertànyer a l’únic grup que hi hauria d’haver, el dels qui estan cridats salvar-se. Les paraules de Jesús «Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres», són una manera de dir que hem d’estar per damunt de les classificacions. I els deixebles no ho estaven. De fet, molts cops nosaltres tampoc no hi estem. De vegades classifiquem les persones...