Homilies de l'Efrem

  Acabem d’escoltar un dels últims diàlegs entre Jesús ressuscitat i sant Pere. Tot i haver rebut la missió de pasturar el ramat, Pere està inquiet i pregunta per la sort del deixeble estimat, d’una manera ben humana: “I d’aquest, què en serà?”. També nosaltres sovint voldríem saber què passarà, entendre els plans de Déu o tenir resposta per a tot. Però Jesús no entra en la curiositat de Pere, sinó que el convida a mirar endavant: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir? Tu segueix-me», li diu. El mateix evangelista aclareix que Jesús no havia promès que aquell deixeble no moriria mai, i torna a centrar l’atenció en allò que és essencial: no estaven parlant del futur d’un altre deixeble, sinó de la crida rebuda per Pere. I també és significatiu que aquest deixeble aparegui sense nom. És aquell qui escolta Jesús de prop, qui resta fidel al peu de la creu, qui reconeix el Ressuscitat i qui en dona testimoni. I precisament perquè no té nom, la seva figura queda obert...

  La primera lectura ens presentava avui la figura d’Apol·ló, un jueu de bona voluntat que, coneixent bé les Escriptures, parlava amb entusiasme de Jesús. Però, tanmateix, encara necessitava aprofundir en el camí de Déu; i per això Priscil·la i Àquila, després d’escoltar-lo, el van prendre a part i «li explicaren més exactament el camí de Déu». És una escena senzilla però molt significativa, perquè ens recorda que la fe cristiana no és una qüestió privada ni individual, sinó un camí que fem amb els altres i gràcies als altres. Ningú no arriba a comprendre del tot l’evangeli només per ell mateix: tots necessitem aprendre, deixar-nos ajudar i també deixar-nos corregir. I això mateix passava als primers deixebles. A l’evangeli , Jesús se’ls presentava com aquell que havia vingut del Pare per donar-lo a conèixer “amb tota claredat”. La seva vida no tenia com a finalitat buscar admiració ni viure per a ell mateix, sinó servir la humanitat mostrant-nos el camí que porta cap al Pare. Avu...

  «Anuncieu aquesta nova amb crits d’alegria», cantàvem en començar aquesta Missa. La primera lectura ens deia que la gent de Samaria “se n’alegrà” molt de sentir el que Felip els explicava sobre Jesús. El salmista ha cantat que “Ell, [el Senyor], és la nostra alegria”, i l’oració col·lecta parlava del temps de Pasqua com “aquest temps de joia”. I és que, com veiem, l’alegria és un tema que recorre tota la Pasqua de forma transversal. Per això avui comencem aquesta homilia amb una invitació a preguntar-nos: què és realment l’alegria? Imaginem que els alumnes d’una escola van anar a passar un dia en un conegut parc d’atraccions. S’ho van passar molt bé; feia temps que esperaven aquell dia amb il·lusió, i quan va arribar el moment les expectatives no van quedar curtes. I, naturalment, hi va haver emoció, entusiasme i alegria. Però és aquesta, l’alegria en majúscules? Podríem dir que aquesta és una part de l’alegria, però que no l’esgota. Com deia un autor antic: «La veritable alegri...

  Les lectures d’avui ens mostren una realitat que pot semblar paradoxal: d’una banda, Jesús ressuscitat envia els deixebles a anunciar la bona nova; però de l’altra, els avisa que trobaran oposició i dificultats: «Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat primer a mi», deia Jesús a l’evangeli. I la primera lectura ens certifica que això mateix és el que va passar. El llibre dels Fets ens presenta sant Pau en camí constant, intentant anunciar l’evangeli però trobant obstacles inesperats: l’Esperit no els deixa anar cap a alguns llocs, els camins que havien previst es tanquen, i no és fins més tard, a través de la visió de l’home macedoni que li demana ajuda, que Pau comprèn per on ha de continuar. Les lectures d’avui, doncs, ens ajuden a entendre que la Pasqua no significa que desapareguin les dificultats, ni que Jesús ressuscitat prometi una vida fàcil als deixebles: el que Jesús promet és una vida nova, en la qual ens hem de deixar conduir per l’Esperit, encara que no aca...

L’evangeli que acabem d’escoltar ens ha situat en el context del sant sopar, i concretament en el diàleg que Jesús tingué amb els seus deixebles. I, de tot aquest diàleg, podem fixar-nos avui en la pregunta que Jesús adreçà a Felip, i que ens pot interpel·lar directament a cadascú de nosaltres: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?». Conèixer Jesús és una qüestió que no és tan evident, i va més enllà de saber coses d’ell; com el mateix Jesús ens explicava, conèixer-lo és reconèixer-lo com aquell que revela plenament el Pare: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare», deia. És una qüestió difícil, que ni els deixebles que havien conviscut amb ell no acabaven d’entendre; i també ells trobaren resistències i rebuig quan anunciaven la paraula, com ens deia la primera lectura . Perquè la fe en Jesucrist no sempre és fàcil, ni tampoc no és fàcil comprendre’l en profunditat. I, tanmateix, aquest coneixement fonamenta tot el que vindrà després: «Qui creu en mi també...