Homilies de l'Efrem

Les lectures d’avui ens presenten dues figures que tenen trets en comú: el profeta Jeremies i Joan Baptista. Tots dos van rebre de Déu una missió i tots dos sabien que complir-la no sempre els seria fàcil. A Jeremies, Déu li deia a la primera lectura : «Cenyeix-te, aixeca’t i digues-los tot el que et manaré. No et deixis acovardir per ells». I li prometé: «Jo sóc amb tu per salvar-te». I en Joan Baptista, a l'evangeli , vèiem una situació semblant: havia rebut la missió de preparar el camí del Senyor, i quan veié Herodes vivint d’una manera contrària a la voluntat de Déu, no callà sinó que «li retreia que no li era lícit de viure amb la dona del seu germà», com hem llegit. Joan sabia que aquella paraula li podia portar conseqüències, com així va ser; però amb tot, es mantingué fidel i no es deixà acovardir. Ell havia vingut per parlar del Messies, i així ho féu: com l’últim dels profetes, i alhora el primer pogué dir: «Mireu l’Anyell de Déu». Hem llegit aquest evangeli perquè avu...

Si el diumenge és el dia més important de la setmana, en un monestir la Missa conventual és la celebració més important del dia. La paraula «conventual» fa referència al «convent», però no tant pensant en l’edifici, sinó en la comunitat de monjos reunida. És la celebració principal que la comunitat comparteix cada dia, i és presidida per l’abat en les solemnitats més importants o, habitualment, per un altre monjo prevere. Al voltant d’aquesta celebració s’ordena tota la jornada: el treball, l’estudi o l’acolliment dels pelegrins, que continuen després de la Missa, però havent posat Crist en el centre. Una celebració oberta a tothom Tot i que és la Missa pròpia de la comunitat monàstica, la Missa conventual no és una celebració privada: hi són convidats tots els fidels que hi vulguin participar. I això és especialment significatiu els diumenges, quan monjos, escolans, pelegrins, visitants i persones que simplement entren a l’església comparteixen la mateixa celebració. Perquè l’Eucar...

Quantes vegades no hem observat la distància que hi ha entre el que es diu i el que es fa? Això que Jesús deia dels fariseus i dels mestres de la Llei, segurament nosaltres també ho hem observat en algú altre, i ben segur que algun cop ens ha passat a nosaltres mateixos: sabem molt bé què hauríem de fer, sabem què està bé i què està malament, fins i tot podem donar bons consells... però després, a l’hora de portar-ho a la pràctica, no sempre ens és tan fàcil. És el que Jesús denunciava avui a l’Evangeli : «Diuen i no fan», referint-se als mestres de la Llei i als fariseus del seu temps. Sabien què havien de fer i ho sabien ensenyar als altres, però la seva vida no es corresponia amb el que predicaven. Aquesta distància entre el que es diu i el que es fa continua sent avui dia una de les temptacions més fàcils de caure: que les paraules vagin per un cantó i la vida per un altre. Perquè podem arribar a saber molt bé què és ser un bon cristià, i fins i tot saber explicar-ho molt bé, sens...

Qualsevol que entri en una església un diumenge al matí observarà fàcilment que hi ha més gent que els altres dies de la setmana. No és una casualitat: és que, per als cristians, el diumenge és el dia més important de la setmana. I això és perquè és el dia en què Jesucrist va ressuscitar d’entre els morts. Tots quatre evangelis coincideixen a dir que les dones van trobar el sepulcre buit «el primer dia de la setmana». En temps de Jesús, els jueus acabaven la setmana en dissabte i dedicaven aquell dia al repòs i a la pregària, d’acord amb el relat de la creació del llibre del Gènesi. Per això, el primer dia de la setmana era l’endemà del dissabte. I la resurrecció de Jesús, que va passar el diumenge, va canviar la història. I, encara més, va canviar la manera d’entendre-la: des d’aquell moment, els deixebles van començar a reunir-se cada diumenge per escoltar la Paraula de Déu, partir el pa i donar gràcies a Déu. I així va néixer el diumenge cristià. Per això el diumenge no és simpleme...

 Des de fa anys, aquest blog comparteix les homilies que predico, amb l’esperança que puguin ser útils també a persones que no han pogut participar en les celebracions, o bé que desitgen rellegir-les amb més calma. I aquesta continuarà essent la missió principal del blog. Però, a partir del proper divendres, el blog incorporarà també una nova sèrie d’articles dedicada a explicar, d’una manera senzilla, el sentit de les grans celebracions cristianes i de l’any litúrgic. Moltes persones participem en festes com l’Advent, el Nadal, la Quaresma, la Pasqua, la Pentecosta o el Corpus Christi, però no sempre coneixem l’origen o el significat profund del que celebrem. També hi pot haver gestos, paraules i símbols de la litúrgia que repetim sovint sense saber ben bé què expressen o d’on provenen. I per mirar de posar-hi una mica de llum, neix aquesta nova secció. La nova secció no vol ser un tractat de teologia ni un manual de litúrgia. Seran articles breus, escrits amb un llenguatge planer...

  «Vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres i vine amb mi». La resposta de Jesús a l'evangeli a aquell jove que ja complia els manaments —però que, malgrat això, veia que encara no en tenia prou per entrar a la vida eterna, no és només una invitació a desprendre’s de les coses, sinó a posar Jesús per damunt de tot. I és que la vida cristiana no consisteix només a complir unes normes, ni tan sols a fer moltes coses bones, sinó que cal posar al centre la persona de Jesucrist. Ser cristià vol dir posar-se en camí darrere d’ell, deixar que sigui ell qui ens indiqui la direcció i estar disposats a canviar allò que calgui per poder-lo seguir amb més llibertat. I les riqueses no són dolentes en si mateixes, però ho poden arribar a ser si les posem en el centre. Quan allò que tenim condiciona la nostra manera d’actuar i ens treu la llibertat de seguir Jesús, les riqueses es converteixen en un obstacle. Posar Jesús al centre no és segurament tan senzill; però cada vegada que ens aplegu...

  Com ja sabem, l’Assumpció de la Mare de Déu no és un episodi de l’Evangeli que puguem llegir com altres fets de la vida de Jesús o de Maria, sinó un misteri de fe que l’Església ha anat contemplant i comprenent al llarg dels segles. Però les lectures que acabem d’escoltar ens parlen d’aquest Misteri d’una manera indirecta: cadascuna ens ofereix una clau per comprendre allò que avui celebrem. La primera lectura ens presentava aquella dona que apareix al cel, «vestida de sol», amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estrelles. La visió de l’Apocalipsi és una imatge del poble de Déu, que enmig del combat i de les dificultats està destinat a participar de la victòria definitiva de Déu. Però la tradició cristiana hi ha reconegut també una imatge de Maria, que avui contemplem precisament en aquesta dimensió celestial. El que encara era una promesa per al poble de Déu, en ella ja és una realitat. La segona lectura ens donava la raó d’aquesta esperança. Sant Pau no parlava de ...