Homilies de l'Efrem

  Les dues lectures d’avui ens parlen de la fe. La fe és una virtut, una “disposició habitual i ferma a fer el bé” que fa que la persona tendeixi a buscar i fer el bé amb totes les seves forces i l’esculli en les seves accions concretes (Cf. CEC 1803). I concretament la fe és una virtut teologal, una virtut que ve de Déu i que fa que creguem en Ell i ens confiem a ell (Cf. CEC 1814). En el fragment de la carta als Hebreus que hem llegit com a primera lectura , St. Pau ens deia que «creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem», i ha anat desgranant una sèrie de personatges antics que cregueren sense haver vist: Abel, Henoc, Noè com tants d’altres, primer van creure sense tenir cap certesa, però tots van reeixir en les seves vides i ara l’escriptura ens els posa com a exemple. I en l’evangeli hem vist com Jesús feia un pas més i dalt de la muntanya ja va mostrar la seva glòria als seus deixebles; però amb tot, allò que els...

  Les lectures d’avui es poden llegir a través del fil conductor de la paraula. En el fragment de la carta de St. Jaume que hem llegit com a primera lectura se’ns exhortava a vetllar sobre allò que diem: ningú no està lliure d’equivocar-se, i la llengua ens pot impedir d’assolir l’ideal de perfecció de la persona de l’època, que consistia en practicar les virtuts i dominar les passions. En el Salm responsorial se’ns alertava que «tot el que   [els homes] es diuen els uns als altres és mentida, fruit d’uns llavis aduladors i d’un cor fals», i el salmista pregava al Senyor perquè acabés amb aquest poder de la llengua, ja que només «l’oracle del Senyor és de bona llei», només allò que surt de la boca del Senyor té una solidesa per a nosaltres. Finalment, en l’evangeli hem vist a Jesús dialogant amb Moisès i Elies dalt de la muntanya i també com Jesús parlava amb Pere, Jaume i Joan després d’haver-se transfigurat davant d’ells; hem vist com Déu deixava sentir directament la seva...

  Per tal de preparar-nos per a les celebracions pasquals, la litúrgia ens proposa durant tota la Quaresma de reviure els grans esdeveniments de la història sagrada que han prefigurat el misteri del Messies. Diumenge passat, l’aigua del diluvi —que elimina els pecadors i salva els justos, ens era presentada com una prefiguració del bapisme, que destrueix el pecat i ens porta a la vida. I en aquest segon diumenge, Abraham —que consuma en el seu cor el sacrifici del seu fill, és una imatge de Déu Pare, que com deia la segona lectura, no va refusar d’«entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer». Isaac, el fill que Déu li havia donat a Abraham després de patir molt, era una imatge de la benedicció de Déu. Però la màxima benedicció que podem rebre no són els béns materials ni els fills que Déu ens pugui donar en aquesta terra, sinó l’intercanvi de la vida i de la glòria de Déu. I d’aquesta màxima benedicció que converteix en llum i glòria l’existència humana, n’és...

L’escena de la Transfiguració ens dóna un triple ensenyament: ens mostra quin és el lloc de Jesús, ens ensenya quin és el destí final de cadascú, i ens diu com ho hem de fer per arribar-hi. Per indicar-nos la importància de Jesús el text ens el presenta dialogant amb Moisès i Elies. Moisès representa l’antiga Llei, i Elies tots els profetes. Amb aquest diàleg, doncs, podem entendre que Jesús no és un personatge més en la història d’Israel, sinó que té un paper central: Jesús és el resum de la Llei i dels profetes, i per tant és una persona cabdal per a la nostra salvació. En segon lloc, ens mostra quin és el destí final de cadascú: Moisès va parlar amb el Senyor enmig d’un núvol espès dalt de la muntanya, i Elies el va escoltar en el murmuri d’un ventijol suau; però Jesús va més enllà: es transfigura i ens parla directament per boca de Déu. Anticipant als seus deixebles la glòria de la resurrecció els fa veure que no només hi està cridat ell, sinó també tots els qui el segueixin....