Els consells de vida que donava el profeta Ezequiel, continuen essent vàlids per a nosaltres.
Era una manera de pagar per les seves culpes, que els haguessin deportat en un país estranger —es preguntaven els israelites, o era per culpa del que havien fet els seus pares? Si els feien mal les dents, era culpa dels raïms agres que els seus pares havien menjat, o pel que havien menjat ells mateixos —d’acord amb l’expressió que feia servir el text ? Ni una cosa ni l’altra, Déu els respon. Ni uns paguen les faltes comeses per els altres, ni les coses que ens passen són retribucions per les culpes que un hagi pogut fer. Una cosa va per un camí, i l’altra per l’altre. Segurament, St. Poncià i St. Hipòlit s’haguessin pogut preguntar el mateix: el martiri que van sofrir, va ser la pena a pagar per allò que —un com a Papa i l’altre com a anti-Papa haguessin pogut fer malament? O bé no té relació una cosa amb l’altre? De fet, només pel fet d’haver-se reconciliat mútuament, després de dur dues vides amb opinions i interessos contraris, ja hauria estat suficient per justificar un final...