Homilies de l'Efrem

  Les lectures d’avui ens descriuen un camí que pot recórrer tot deixeble de Jesucrist. No és un camí que es faci d’un dia per l’altre, sinó un itinerari de lenta transformació que Déu va obrant pacientment al llarg de la vida. El primer tram d’aquest camí l’explicava l’evangeli , quan la mare de Jaume i Joan demanava per als seus fills els primers llocs del Regne. És una escena molt humana. En aquest primer tram, els deixebles encara pensen segons la lògica del món: aspiren a tenir una certa importància, als primers llocs, al reconeixement. I Jesús no els renya ni els rebutja; simplement els ajuda a mirar més enllà. Els ensenya que, en el seu Regne, la grandesa no consisteix a dominar sinó a servir; no es tracta de fer-se servir, sinó de donar la vida pels altres. Per això abans d’acabar els fa una pregunta decisiva: «¿Podeu beure el calze que jo he de beure?». Ells responen que sí, tot i que probablement encara no entenen què significa. Un cop passada aquesta fase, comença el seg...

Les lectures d’avui ens mostraven dues maneres completament diferents d’entendre el poder. El profeta Miquees denunciava a la primera lectura aquells que tot ho planegen «estirats al llit» i després executen els seus projectes fent ús, simplement de la seva força; i abusant del poder es quedaven els camps i les cases dels més febles convertint la força en domini. I l’evangeli ens descrivia una situació semblant quan parlava dels fariseus que decidíren eliminar Jesús perquè els feia nosa, posant així el poder al servei dels propis interessos. Però la resposta de Jesús ens mostrava una manera completament diferent d’exercir el poder: ell també hauria pogut fer ús de la força, però no volgué entrar en l’espiral de violència: es retirà i continuà guarint els malalts. Per això sant Mateu reconeix en ell el compliment de la profecia d’Isaïes, segons la qual el Servent de Déu «no disputarà ni cridarà», «no trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la». Perquè ; no a aprofitar...

Les lectures d’avui ens conviden a preguntar-nos: on acaba la nostra fe? Acaba en l’estona que fem pregària, en les celebracions i en els gestos religiosos? O es prolonga en la manera com vivim cada dia? Les paraules del profeta Isaïes a la primera lectura anaven en aquest sentit: Déu no rebutja el culte perquè sí; el rebutja quan es converteix en una aparença que no transforma la vida interiorment. Per això, després de dir que estava cansat dels sacrificis i de les ofrenes, afegia immediatament què era el que esperava del seu poble: «Apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, redreceu l’oprimit, defenseu l’orfe i la viuda». El culte només és agradable a Déu quan continua fora del temple i té una continuïtat en la vida real. I Jesús, a l’evangeli , feia un pas més: seguir-lo no consisteix només a admirar-lo o escoltar-lo, sinó a estimar-lo per damunt de tot. I això comporta opcions concretes, de vegades difícils, fins al punt de «prendre la pròpia creu». Aquesta unitat entre la fe i la...

Les lectures que acabem d’escoltar ens dibuixen un itinerari espiritual que va des del primer desig de buscar Déu fins a una vida completament transformada per ell. El llibre dels Proverbis, a la primera lectura , començava dient: «Fill meu, acull les meves paraules... cerca la saviesa com si fos un tresor amagat». No es referia simplement a aprendre coses, sinó a buscar aquella saviesa que ens porta a conèixer Déu i a descobrir què és el que ell espera de nosaltres. Aquesta recerca és el primer pas de tota vocació cristiana, i quan és sincera, es converteix en el començament d’una vida nova. La segona fase del camí la trobàvem a la segona lectura , quan sant Pau ens deia que el qui ha trobat Crist es revesteix «de sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de dolcesa i de paciència». Quan deixem que la paraula de Crist habiti en nosaltres, la pau governa el nostre cor i tota la nostra vida es converteix en una acció de gràcies. La saviesa que primer cercàvem comença aleshores a ...

  Les lectures d’aquest diumenge ens presenten una manera de ser de Déu que sovint ens desconcerta… Nosaltres acostumem a associar la força amb el poder, la grandesa amb l’èxit, i el coneixement amb la saviesa. Però Déu actua d’una altra manera. El profeta Zacaries a la primera lectura anunciava un rei que no entraria victoriós damunt d’un cavall de guerra, sinó «muntat humilment en un ase», i que no vindria a imposar-se per la força, sinó a anunciar la pau; nosaltres ja coneixem el compliment d’aquesta profecia i sabem com Jesús va entrar a Jerusalem, però els qui escoltaven Zacaries devien preguntar-se: “Com podia un rei anar muntat en un ase?”. Sant Pau, a la segona lectura , ens recordava que la vida nova tampoc no neix de les nostres capacitats, sinó de l’Esperit de Déu que habita en nosaltres; i això també ens pot costar d’entendre, perquè sovint confiem només en les nostres pròpies forces. I, finalment a l'evangeli , Jesús acaba de completar aquest retrat donant gràcies al ...

  Les dues lectures d’avui ens parlen de la novetat de vida a la qual ens crida el Senyor. El profeta Amós a la primera lectura anunciava que el Senyor reedificaria «la cabana de David que havia caigut», n’aixecaria les ruïnes i la restauraria. És una imatge plena d’esperança: quan tot semblava perdut, Déu va saber obrir un futur nou. I aquesta mateixa novetat és la que Jesús portà a plenitud a l’evangeli : amb la seva vinguda començà una etapa nova, que donà un sentit nou a les pràctiques antigues. Per això deia que no es pot posar un pedaç de roba nova en un vestit vell, ni vi nou en bots vells. El Regne de Déu no consisteix a conservar les coses tal com són ni a fer-hi petits retocs, sinó a deixar-nos renovar per Déu de manera profunda, perquè tota la nostra vida pugui esdevenir nova. Amb Jesús no comença una reforma superficial, sinó una renovació profunda, una nova manera de viure la relació amb Déu, capaç de reconstruir la nostra vida des de dins. Aquesta renovació és la que...