Déu vol que ens deixem transformar per ell per viure d’una manera nova.
Les dues lectures d’avui ens parlen de la novetat de vida a la qual ens crida el Senyor. El profeta Amós a la primera lectura anunciava que el Senyor reedificaria «la cabana de David que havia caigut», n’aixecaria les ruïnes i la restauraria. És una imatge plena d’esperança: quan tot semblava perdut, Déu va saber obrir un futur nou. I aquesta mateixa novetat és la que Jesús portà a plenitud a l’evangeli: amb la seva vinguda començà una etapa nova, que donà un sentit nou a les pràctiques antigues. Per això deia que no es pot posar un pedaç de roba nova en un vestit vell, ni vi nou en bots vells. El Regne de Déu no consisteix a conservar les coses tal com són ni a fer-hi petits retocs, sinó a deixar-nos renovar per Déu de manera profunda, perquè tota la nostra vida pugui esdevenir nova. Amb Jesús no comença una reforma superficial, sinó una renovació profunda, una nova manera de viure la relació amb Déu, capaç de reconstruir la nostra vida des de dins.
Aquesta renovació és la que va experimentar santa Isabel de Portugal, que avui recordem. Nascuda a Saragossa al segle XIII, filla del rei Pere III d’Aragó, arribà a ser reina de Portugal en casar-se amb el rei Dionís. Fou un matrimoni difícil, que li comportà molt de sofriment; però, lluny d’enfonsar-se per les dificultats, santa Isabel va deixar que l’evangeli transformés la seva vida. Malgrat tot el que hagué de sofrir, fou coneguda per la seva caritat i per la seva capacitat de reconciliar persones i pobles enfrontats, fins al punt d’interposar-se ella mateixa entre exèrcits per evitar una guerra. Déu se serví d’ella per reconstruir allò que els homes havien trencat. I això és el que el Senyor continua fent en cada Eucaristia: aquí rebem la seva Paraula no com un record del passat, sinó com una paraula viva que renova el nostre interior i ens fa col·laboradors de la seva obra.
Quan experimentem relacions que s’han deteriorat, projectes que no han sortit com esperàvem o tenim ferides que el temps no acaba de curar, la temptació és conformar-nos a posar-hi pedaços perquè tot continuï funcionant més o menys. Però l’evangeli d’avui ens convida a anar més al fons: Déu no vol només que apedacem —que sobrevisquem o que mantinguem unes formes, sinó que ens deixem transformar per ell per viure d’una manera nova. I això comença moltes vegades amb gestos senzills: dient una paraula de reconciliació, oferint el perdó, recuperant la confiança, o renovant una esperança. Santa Isabel no va transformar el món amb grans discursos, sinó deixant que l’evangeli renovés la seva manera de viure i servir. I també nosaltres, des del nostre lloc, podem col·laborar cada dia en aquesta obra de reconstrucció que Déu continua fent en el món. Demanem-li, en aquesta Eucaristia, que ens doni un cor prou nou perquè, allà on hi hagi divisió, sapiguem sembrar comunió; i allà on hi hagi ruïnes, siguem instruments de l’esperança que només ell pot donar.
Dissabte XIII durant l’any / II – Sta. Isabel de Portugal.
