El Senyor no ens demana que siguem perfectes; ens demana que ens deixem transformar.
Les lectures d’avui ens descriuen un camí que pot recórrer tot deixeble de Jesucrist. No és un camí que es faci d’un dia per l’altre, sinó un itinerari de lenta transformació que Déu va obrant pacientment al llarg de la vida. El primer tram d’aquest camí l’explicava l’evangeli, quan la mare de Jaume i Joan demanava per als seus fills els primers llocs del Regne. És una escena molt humana. En aquest primer tram, els deixebles encara pensen segons la lògica del món: aspiren a tenir una certa importància, als primers llocs, al reconeixement. I Jesús no els renya ni els rebutja; simplement els ajuda a mirar més enllà. Els ensenya que, en el seu Regne, la grandesa no consisteix a dominar sinó a servir; no es tracta de fer-se servir, sinó de donar la vida pels altres. Per això abans d’acabar els fa una pregunta decisiva: «¿Podeu beure el calze que jo he de beure?». Ells responen que sí, tot i que probablement encara no entenen què significa. Un cop passada aquesta fase, comença el segon tram del camí, que consisteix en una llarga transformació interior. Sant Pau ens la descrivia a la segona lectura amb una imatge molt bonica: «Portem aquest tresor en vasos de terrissa». En aquest segon tram descobrim la nostra fragilitat, les limitacions i les pors... però també descobrim que la força no només ve de nosaltres mateixos: és Crist qui viu en nosaltres. I per això podem passar dificultats sense perdre l’esperança, sentir-nos perseguits sense sentir-nos abandonats, i experimentar la debilitat sense deixar de confiar. I és que la vida del deixeble no consisteix a enfortir-se, sinó a deixar que la força de Déu es manifesti en la pròpia feblesa. I finalment arriba el darrer tram del camí, que ens explicava el llibre dels Fets dels apòstols a la primera lectura. Aquell Jaume que primer havia somiat d’ocupar els primers llocs culmina el seu camí amb la gràcia del martiri: finalment, ha begut el calze que Jesús li havia anunciat. Ja no busca ocupar un lloc important; en la fase de maduresa l’únic que importa és romandre fidel a Crist, siguin quines siguin les circumstàncies. Aquest és el recorregut que avui ens presentaven les lectures: Jesús crida, el deixeble es deixa transformar, i finalment la seva vida sencera es converteix en un testimoni de l’Evangeli.
Aquest camí no és només el de sant Jaume, és el de tota vocació cristiana; i la vida monàstica l’expressa d’una manera particular. Podria semblar que un apòstol —enviat a anunciar l’Evangeli pels camins del món, i un monjo —que roman tota la vida en un mateix monestir, segueixen camins molt diferents. Però, en realitat, comparteixen el més important: tots dos han decidit deixar-se transformar per Crist. Sant Benet no va fundar una escola per formar persones extraordinàries, sinó una escola per aprendre cada dia a seguir el Senyor. La seva Regla és un camí pacient de conversió, perquè el Crist vagi modelant el cor fins que tota la vida quedi orientada cap a ell. I això és també el que el Senyor continua fent en cada Eucaristia per a tothom, monjos i laics: aquí no només recordem el que Jesús va dir als apòstols, sinó que és ell mateix qui ens surt a l’encontre, ens parla, ens alimenta amb el seu Cos i continua transformant la nostra manera de pensar, d’estimar i de viure.
La solemnitat d’avui, doncs, ens recorda que tots estem cridats a ser apòstols. Potser no tots serem missioners ni donarem la vida com sant Jaume, però tots hem estat enviats a anunciar Crist allí on ens hagi tocat viure. Ho fem amb les paraules, quan és oportú; però sobretot amb la nostra manera de viure: els monjos, a la comunitat; els laics, a la família o a la feina; i tothom, amb els amics o en el servei quotidià... Qualsevol lloc i context és bo per donar testimoni de l’Evangeli. Per això també nosaltres hem de recórrer el mateix camí que va fer sant Jaume. Potser avui encara ens hi descobrim al començament, amb les nostres ambicions, les nostres fragilitats o les nostres ganes de ser reconeguts. Però el Senyor no ens demana que siguem perfectes; ens demana que ens deixem transformar. Si cada dia procurem servir una mica més, estimar una mica més, perdonar una mica més i confiar menys en les nostres forces i més en la seva gràcia, també nosaltres anirem fent aquest camí. Sant Jaume no es va convertir en apòstol perquè fos millor que els altres, sinó perquè va permetre que Jesús canviés el seu cor. Demanem-li avui que també nosaltres, sigui quina sigui la nostra vocació, sapiguem deixar-nos transformar per Crist fins que la nostra vida sencera esdevingui un anunci discret, però creïble, de l’Evangeli de Jesucrist.
Homilia en la solemnitat de St. Jaume, apòstol.
