El poder de Déu no consisteix a imposar-se, sinó a sostenir.
Les lectures d’avui ens mostraven dues maneres completament diferents d’entendre el poder. El profeta Miquees denunciava a la primera lectura aquells que tot ho planegen «estirats al llit» i després executen els seus projectes fent ús, simplement de la seva força; i abusant del poder es quedaven els camps i les cases dels més febles convertint la força en domini. I l’evangeli ens descrivia una situació semblant quan parlava dels fariseus que decidíren eliminar Jesús perquè els feia nosa, posant així el poder al servei dels propis interessos. Però la resposta de Jesús ens mostrava una manera completament diferent d’exercir el poder: ell també hauria pogut fer ús de la força, però no volgué entrar en l’espiral de violència: es retirà i continuà guarint els malalts. Per això sant Mateu reconeix en ell el compliment de la profecia d’Isaïes, segons la qual el Servent de Déu «no disputarà ni cridarà», «no trencarà la canya esquerdada ni apagarà el ble que vacil·la». Perquè
; no a aprofitar-se de la fragilitat dels altres, sinó a posar-se al seu costat per ajudar-los a aixecar-se si és que han caigut.
Aquesta manera de fer és la mateixa que contemplem avui en Maria, de la qual fem memòria. Al llarg de l’evangeli sempre la veiem actuant amb discreció: no busca protagonisme ni imposa la seva voluntat, sinó que deixa espai perquè Déu actuï. Com tota mare sap estar al costat dels qui ho necessiten: a Canà s’adona de la dificultat abans que ningú; al peu de la creu roman fidel quan gairebé tothom ha fugit; i des dels inicis de l’Església acompanya la comunitat amb la seva pregària. També ella ens ensenya que la veritable força no és fer-se notar, sinó sostenir els altres amb amor. I això és el que Jesús continua fent amb nosaltres en cada Eucaristia: aquí és on se’ns acosta amb la delicadesa del Bon Pastor, perquè la seva Paraula i el seu Cos restaurin allò que en nosaltres està cansat o esquerdat.
Segur que també nosaltres exercim algun tipus de poder sobre els altres, si més no, quan diem paraules que poden animar o ferir. I la manera com l’exercim ens donarà una autoritat davant de les persones que ens trobem cada dia, i que d’alguna manera poden ser una «canya esquerdada» o un «ble que vacil·la»: algú que passa un mal moment, que ha comès un error, que viu desanimat o que necessita una nova oportunitat. Davant d’ells podem reaccionar com denunciava Miquees, aprofitant-nos de la seva debilitat; o com els fariseus, apartant-les perquè ens incomoden; o bé podem actuar com Jesús, ajudant-les a recuperar l’esperança. Aquesta és la manera d’obrar que Maria va fer seva i que avui podem demanar per a nosaltres: tenir una manera de fer que no esclafi, sinó que sostingui; que no condemni, sinó que aixequi; i que faci de la nostra vida un signe discret, però real, de la tendresa de Déu.
Dissabte de la setmana XV durant l’any / II – Sta. Maria en dissabte.
