La fe és l’element que hauria de donar forma a tota la nostra vida.
Les lectures d’avui ens conviden a preguntar-nos: on acaba la nostra fe? Acaba en l’estona que fem pregària, en les celebracions i en els gestos religiosos? O es prolonga en la manera com vivim cada dia? Les paraules del profeta Isaïes a la primera lectura anaven en aquest sentit: Déu no rebutja el culte perquè sí; el rebutja quan es converteix en una aparença que no transforma la vida interiorment. Per això, després de dir que estava cansat dels sacrificis i de les ofrenes, afegia immediatament què era el que esperava del seu poble: «Apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, redreceu l’oprimit, defenseu l’orfe i la viuda». El culte només és agradable a Déu quan continua fora del temple i té una continuïtat en la vida real. I Jesús, a l’evangeli, feia un pas més: seguir-lo no consisteix només a admirar-lo o escoltar-lo, sinó a estimar-lo per damunt de tot. I això comporta opcions concretes, de vegades difícils, fins al punt de «prendre la pròpia creu».
Aquesta unitat entre la fe i la vida la contemplem avui en l’exemple de sant Enric. Va viure entre els segles X i XI i fou emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, en una època marcada per les lluites polítiques i per la necessitat de renovar l’Església. Hauria pogut entendre el poder com un privilegi; però va procurar viure’l com un servei. Va afavorir la reforma eclesial, va protegir monestirs i es preocupà perquè la fe no quedés reduïda a les cerimònies, sinó que orientés també el govern i la vida pública. No fou sant perquè governés, sinó perquè intentà governar segons l’evangeli. La seva vida ens recorda que la santedat no depèn tant de l’ofici que tenim com de deixar que Crist sigui present en allò que fem. I això és el que també demanem en cada Eucaristia: que la Paraula que escoltem no es quedi només en una celebració, sinó que transformi les nostres decisions i la nostra manera de viure.
Segurament nosaltres no governarem mai cap imperi, però tots tenim algun àmbit de responsabilitat: a la família, a la comunitat, a la nostra feina o en les nostres relacions. I és aquí on ens hem de preguntar si la nostra fe hi arriba de debò. És fàcil reservar un espai per a Déu, però és més exigent deixar que ell inspiri les nostres paraules, la manera de tractar els altres, les decisions que prenem o la manera d’exercir l’autoritat quan ens correspon. Sant Enric ens ensenya que cal deixar que el Crist transformi el lloc on ja som. Aquest és el culte que Déu desitja, el que anunciava Isaïes i el que Jesús demana als seus deixebles: una fe que no s’acaba al temple sinó que continua en la vida. Demanem avui que la nostra pregària i la nostra manera de viure no vagin mai per camins separats, sinó que siguin una única resposta d’amor a aquell que ens ha estimat primer.
Dilluns XV durant l’any / II – St. Enric.
