Homilies de l'Efrem

Les dues lectures d’avui semblen parlar de coses molt diferents, però en realitat plantegen una mateixa pregunta: en qui posem la nostra confiança? A la primera lectura , el poble de Judà s’allunyà de Déu després de la mort del sacerdot Jojadà. Oblidaren tot el bé que havien rebut i buscaren altres seguretats. I quan el profeta Zacaries els advertí que aquell camí no els duria enlloc i els transmeté la paraula del Senyor, no l’escoltaren; al contrari, el feren morir. En abandonar Déu, acabaren descobrint que allò en què havien posat la confiança no els podia salvar. L’evangeli , en canvi, ens planteja la mateixa qüestió d'una altra manera. En altres llocs Jesús demana prudència, previsió i seny; i avui no ens convida pas a actuar sense responsabilitat o a viure despreocupadament, sinó que ens recorda que la preocupació principal de la nostra vida hauria de ser cercar primer el Regne de Déu. Perquè quan una persona posa tota la seva esperança en les coses materials, acaba servint-l...

Les lectures d’avui ens parlen de la necessitat de donar una resposta clara i coherent a la crida de Déu. A la primera lectura, Eliseu és cridat mentre fa la seva feina quotidiana: estava llaurant el camp darrere dels bous, i la trobada amb el profeta Elies transforma completament la seva vida. Quan Elies li tira el mantell al damunt, Eliseu comprèn que Déu el convida a seguir un camí nou i la seva resposta és radical: mata els bous, crema l’arada i segueix el profeta. És un gest ple de significat: no es guarda res per poder tornar enrere. I l’evangeli apunta en la mateixa direcció quan Jesús diu: «Digueu sí quan és sí, no quan és no». El Senyor no parla només de no jurar, sinó d’una manera de viure amb autenticitat i transparència interior. La fe no consisteix en grans discursos ni en paraules complicades, sinó en dur una vida coherent i ser capaç de respondre amb generositat quan Déu passa i ens demana una resposta. Sant Antoni de Pàdua, que avui recordem, va viure també aquesta expe...

A l’evangeli d’avui Jesús diu als seus deixebles que són «la sal de la terra» i «la llum del món». Amb aquestes imatges tan senzilles, el Senyor no presenta els seus deixebles com un grup apartat del món, sinó com una presència capaç de donar gust i il·luminar la realitat que els envolta. La sal transforma allò que toca i la llum existeix perquè els altres hi puguin veure, i així és també la vida cristiana: Jesús no ens crida només a aprendre unes veritats, sinó a deixar-nos transformar per la seva Paraula fins al punt que la nostra vida esdevingui un signe de la seva presència per als altres. I això és el que va fer sant Efrem, diaca i doctor de l’Església, que avui recordem. Va viure a Síria al segle IV, i dedicà la seva vida a aprofundir en la Paraula de Déu i a transmetre-la amb la predicació, els himnes i la poesia. Per a ell, la Paraula de Déu era un tresor inesgotable del qual sempre se’n podia descobrir alguna cosa nova. I aquesta mateixa Paraula és la que avui continua ress...