Homilies de l'Efrem

Les lectures d’avui ens parlen de la necessitat de donar una resposta clara i coherent a la crida de Déu. A la primera lectura, Eliseu és cridat mentre fa la seva feina quotidiana: estava llaurant el camp darrere dels bous, i la trobada amb el profeta Elies transforma completament la seva vida. Quan Elies li tira el mantell al damunt, Eliseu comprèn que Déu el convida a seguir un camí nou i la seva resposta és radical: mata els bous, crema l’arada i segueix el profeta. És un gest ple de significat: no es guarda res per poder tornar enrere. I l’evangeli apunta en la mateixa direcció quan Jesús diu: «Digueu sí quan és sí, no quan és no». El Senyor no parla només de no jurar, sinó d’una manera de viure amb autenticitat i transparència interior. La fe no consisteix en grans discursos ni en paraules complicades, sinó en dur una vida coherent i ser capaç de respondre amb generositat quan Déu passa i ens demana una resposta. Sant Antoni de Pàdua, que avui recordem, va viure també aquesta expe...

Fa uns dies Jesús ens recordava en l’evangeli que ell no havia vingut a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó que els havia vingut a completar. I també aquesta setmana, referint-se a la Llei antiga, Sant Pau ens deia que estar al servei de la nova aliança no volia dir fer cas de la lletra escrita en un sentit literal, sinó que calia estar obert al que l’Esperit ens demanés. En continuïtat amb aquests dos textos, doncs, podríem dir que l’evangeli d’avui és un exemple pràctic del que tot això significa i implica: si bé és cert que la Llei demanava no trencar els juraments i complir tot allò que s’hagués jurat, no és menys cert que, si tothom digués la veritat, el jurament seria innecessari. En el nostre món les normes són necessàries per a la bona convivència, i per evitar mals majors; però hi ha una manera d’actuar més perfecta que està per sobre d’elles i a la qual estem cridats, una manera de viure que faria innecessàries les normes: actuar per amor, tal i com en...

Fa uns dies Jesús ens recordava en l’evangeli que ell no havia vingut a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó que els havia vingut a completar. I també aquesta setmana, referint-se a la Llei antiga, Sant Pau ens deia que estar al servei de la nova aliança no volia dir fer cas de la lletra escrita en un sentit literal, sinó que calia estar obert al que l’Esperit ens demanés. En continuïtat amb aquests dos textos, doncs, podríem dir que l’evangeli d’avui és un exemple pràctic del que tot això significa i implica: si bé és cert que la Llei demanava no trencar els juraments i complir tot allò que s’hagués jurat, no és menys cert que, si tothom digués la veritat, el jurament seria innecesari. Les normes, doncs,   són necessàries quan no es fan les coses ben fetes, o per evitar mals majors; però més enllà de les normes sempre hi ha una manera d’actuar més perfecta que està per sobre d’elles: actuar per amor, tal i com ens demana l’Esperit. Per fer un pas més i no li...

L’evangeli d’avui confronta dos moments forts en la història d’Israel, tots dos viscuts dalt d’una muntanya. El primer va ser a la muntanya del Sinaí, on el poble rebé els manaments de la Llei de Déu de mans de Moisès. En aquell moment devia ser un fet habitual faltar a la paraula donada, o fer servir el nom de Déu amb una certa lleugeresa. Per això el decàleg se’n fa ressò, i inclou entre els deu manaments el de no jurar en fals pel nom del Senyor: era una societat que no respectava prou l’altre, ni se n’adonava de quina era la voluntat de Déu. I necessitava, en aquell moment, aquella norma. Però aquest primer moment contrasta amb el segon: el sermó de la muntanya. Jesús, la Paraula feta carn, parla al poble i actualitza la llei antiga. I no ho fa perquè els seus contemporanis fossin millors que els avantpassats de feia segles, sinó perquè la humanitat havia d’entrar en una altra etapa, la del Regne de Déu. I en aquest nou paradigma que és el Regne calia fer un pas més i actuali...