Jesús ens ensenya que la vida de cadascú és missió i servei.
La primera lectura ens presentava avui la figura d’Apol·ló, un jueu de bona voluntat que, coneixent bé les Escriptures, parlava amb entusiasme de Jesús. Però, tanmateix, encara necessitava aprofundir en el camí de Déu; i per això Priscil·la i Àquila, després d’escoltar-lo, el van prendre a part i «li explicaren més exactament el camí de Déu». És una escena senzilla però molt significativa, perquè ens recorda que la fe cristiana no és una qüestió privada ni individual, sinó un camí que fem amb els altres i gràcies als altres. Ningú no arriba a comprendre del tot l’evangeli només per ell mateix: tots necessitem aprendre, deixar-nos ajudar i també deixar-nos corregir. I això mateix passava als primers deixebles. A l’evangeli, Jesús se’ls presentava com aquell que havia vingut del Pare per donar-lo a conèixer “amb tota claredat”. La seva vida no tenia com a finalitat buscar admiració ni viure per a ell mateix, sinó servir la humanitat mostrant-nos el camí que porta cap al Pare.
Avui, a les portes de la festa de l’Ascensió, la litúrgia ens recorda que la vida de Crist no queda tancada en aquest món, sinó que retorna al Pare portant amb ell la nostra humanitat. La celebració d’avui ens ajuda a contemplar precisament aquest moviment de Jesús: «He vingut del Pare i ara deixo el món i me’n vaig al Pare». Però aquest retorn al Pare no significa que Crist s’allunyi de nosaltres; al contrari, el Senyor ressuscitat continua present enmig del seu poble, ens acompanya i ens ensenya a viure. I per això pren importància la pregària de què també ens parlava avui l’evangeli: «Demaneu i rebreu», deia Jesús. No perquè la pregària sigui una fórmula màgica per aconseguir immediatament allò que volem, sinó perquè, pregant, el nostre cor es va transformant i aprenem a mirar les coses d’una altra manera. Així, a poc a poc, el Senyor ens va conduint cap allò que realment necessitem.
També nosaltres venim de Déu i caminem cap a ell. I el temps que passem en aquest món no és un simple parèntesi ni una ocasió per viure només per a nosaltres mateixos, sinó que Jesús ens ensenya que la vida de cadascú és missió i servei. Per això tot allò que aprenem, tot allò que fem, les nostres capacitats, la nostra feina, la nostra vida familiar, haurien d’ajudar-nos a servir millor els altres i a fer present el Regne de Déu. I, com Apol·ló, també nosaltres necessitem anar-nos formant tothora, perquè el camí de Déu mai no es pot aprendre del tot. Potser no sempre entendrem per què passen certes coses, ni veurem clar cap on ens porta el Senyor. Però si preguem contínuament i ens deixem conduir per ell, descobrirem que ens va transformant a poc a poc. I potser aquest és un dels signes que anem aprenent, també nosaltres, el camí de Déu: l’alegria profunda i serena que neix de saber que la nostra vida té sentit quan és donada i compartida.
Dissabte de la setmana VI de Pasqua.
