Jesús ens ajuda a anar a fons i a preguntar-nos sempre el perquè d’allò que fem.
El repòs del dissabte que practicaven els jueus en temps de Jesús era un dia sagrat que servia per al repòs però sobretot per a la relació amb Déu, i tenia unes arrels bíbliques. En primer lloc, recordava el repòs de Déu després de la creació, tal com l’explica la primera pàgina del Gènesi, però també commemorava l’alliberament d’Egipte, ja que descansar era un signe de llibertat. Aquesta pràctica, a poc a poc, es va anar convertint també en un signe d’identitat del poble jueu, que va començar a prendre rellevància sobretot després del retorn de l’exili a Babilònia. En un moment en què no hi havia temple, observar el dissabte era una ajuda per a la conservació de la fe i la unitat del poble, i també era un senyal de fidelitat a l’aliança amb Déu. Però, a poc a poc, aquest do que havia de ser una ajuda es va anar carregant de normes i prescripcions, fins al punt que va arribar a tenir prop de quaranta accions i límits que no es podien desenvolupar en dissabte, com ara exercir determinades feines (com és segar) o bé caminar més d’un quilòmetre. De manera que aquella pràctica que en un principi havia de servir per tenir la joia de reunir-se amb Déu, a la pràctica es va convertir en una font de tensions produïdes pel legalisme dels grups més radicals de l’època. I d’aquí vingué la necessitat de Jesús de recuperar el sentit profund del dissabte: el dissabte havia de ser per a la vida i la relació amb Déu, i no la vida per a complir el dissabte.
Nosaltres, com a cristians, ja no observem el repòs del dissabte; però sí que tenim d’altres pràctiques religioses, algunes instituïdes directament per Jesús, com és l’Eucaristia que estem celebrant. I l’evangeli que hem llegit ens pot ajudar a veure amb quin esperit hi venim: ho fem perquè està manat, per rutina o per costum? O bé perquè el vivim com un moment privilegiat de trobada amb el Senyor ressuscitat, en el qual ens parla directament al cor de cadascú?
Les paraules de Jesús: «El Fill de l’home és amo del dissabte», són una revelació de la seva autoritat espiritual i ens conviden a revisar l’esperit amb què duem a terme les nostres pràctiques religioses: vivim la litúrgia com una pràctica ritual monòtona i buida de sentit, o bé sabem veure-hi un sentit més profund, estant com està arrelada en l’amor a Déu? Jesús no va tenir cap problema a recordar aquell episodi de l’Antic Testament en què David, famolenc, va entrar al temple i va menjar els pans sagrats, encara que estigués prohibit a qualsevol que no fos sacerdot; i amb aquest exemple ens va mostrar que la vida i la necessitat humana poden justificar excepcions, perquè la vida és més important que les normes. Per tant, si un dia no podem acudir a la celebració perquè hem d’ajudar un germà, és més important estimar el proïsme que complir la norma; però, alhora, si en la norma no hi sabem veure el seu fonament real, pot ser que per a nosaltres quedi buida i despullada de sentit. Jesús, un cop més, ens ajuda a anar a fons i a preguntar-nos sempre el perquè d’allò que fem. I ens convida a no actuar per rutina o per costum, sinó moguts per l’autèntic amor a Déu i al proïsme, i ens ajuda a veure en la pràctica i el costum religiós una font d’alimentació de la nostra fe, més que no pas una càrrega pesada de dur.
La Mare de Déu, la memòria de la qual avui celebrem, també ens és un model d’escolta i de relació amb Déu: seguint la lògica d’aquest evangeli, a les noces de Canà va saber veure que primer eren les persones i la seva necessitat. Que la lectura d’aquest evangeli, doncs, ens ajudi a viure la nostra fe i les nostres pràctiques amb un sentit profund d’amor a Déu i amor al proïsme.
Dissabte XXII durant l’any – Sta. Maria en Dissabte
