La paraula de Déu pot transformar la nostra vida enmig de les dificultats que ens puguem trobar, siguin quines siguin.

 

La paràbola del sembrador que ens acaba de ser proclamada ens explica com actua la paraula de Déu comparant-la amb una llavor. En la natura, les llavors són essencials per a la vida de les plantes i per garantir-ne la continuïtat. S’escampen de diverses maneres —pel vent, per l’aigua o amb l’ajuda dels animals— però si les condicions no són les adequades, poden romandre latents durant molt de temps esperant pacientment fins que arribi el moment oportú. En canvi, quan cauen en un lloc idoni, germinen, creixen i donen fruit abundant. Amb la paraula de Déu passa una cosa semblant: el que Déu ens ha dit en l’Escriptura és clau per mantenir viva la fe al llarg de les generacions i donar sentit a la vida de les persones. Aquesta paraula s’escampa de moltes maneres —la podem llegir, escoltar o trobar barrejada en altres textos—, però perquè germini cal que trobi un cor obert, receptiu i desitjós de créixer. Només així arrela i fructifica: quan cau en un cor que té ganes d’escoltar i és pacient per deixar-se transformar per Déu. Rebre-la i retenir-la «amb un cor bo i ben disposat», unit a la constància i l’esforç personal de cadascú, permet que aquesta paraula creixi i doni fruit al cent per u. 

Aquestes condicions idònies perquè la paraula de Déu germini, creixi i fructifiqui són les que es van donar en el cor de sant Andreu Kim i els seus companys màrtirs, la memòria dels quals avui celebrem en aquesta eucaristia. Andreu Kim va néixer el 1821 a Corea en el si d’una família cristiana, i encara sent adolescent va ser enviat a Macau per estudiar al seminari. El 1845 es va convertir en el primer sacerdot coreà, en ser ordenat de prevere a Xangai. De retorn al seu país va haver d’exercir el seu ministeri de manera clandestina, ja que les persecucions contra els cristians eren molt dures en aquell moment; tant, que un any més tard va ser executat prop de Seül, amb només 25 anys, per causa de la seva fe. En les seves cartes pastorals i exhortacions als cristians de Corea, va utilitzar diverses imatges bíbliques per animar els fidels enmig de la persecució, una de les quals va ser la paràbola del sembrador que avui ens ha estat proclamada a nosaltres. Amb ella recordava que la fe, com la llavor, només arrela i dona fruit si es rep amb un cor disposat i ferm, fins i tot quan arriben les proves. En el context de la persecució al segle XIX, Andreu Kim exhortava els cristians a ser com la llavor que cau en terra bona, donant fruit amb perseverança, i no pas com la que cau en pedres o espines com passava amb els qui abandonaven la fe davant les dificultats.

Aquesta exhortació de sant Andreu Kim sobre el missatge de la paràbola del sembrador, ens convida avui a cadascun de nosaltres a examinar el nostre cor: estem oberts a rebre la paraula de Déu amb la mateixa humilitat amb què la terra deixa penetrar la llavor, o bé el nostre cor està endurit i la paraula només hi passa de llarg sense arrelar? Quins fruits ha donat en nosaltres la paraula de Déu? La paraula de Déu pot transformar la nostra vida enmig de les dificultats que ens puguem trobar, siguin quines siguin, si perseverem en la fe i donem un testimoni de coherència de vida en un món que sovint és indiferent al fet religiós. I en aquest sentit també ens podem preguntar: De quins som, nosaltres? Som dels qui ens guardem la nostra fe en l’àmbit privat d’un cercle reduït de persones, o som dels qui procurem difondre-la en la nostra societat laïcitzada, pensant que la paraula de Déu pot arribar a fer molt de bé a les persones que encara no la coneixen? Que el testimoni de sant Andreu Kim ens encoratgi a treballar-nos interiorment per tal d’aconseguir un cor bo i ben disposat, capaç d’acollir la paraula de Déu i de fer-la fructificar. I que el Senyor ens concedeixi com a fruit d’aquesta eucaristia perseverar amb constància i generositat per tal de fer-ho possible, i ens concedeixi també de convertir-nos en difusors de la nostra fe allà on siguem, donant exemple amb les nostres vides.


Dissabte XXIV durant l’any – St. Andreu Kim.

Lc 8,4-15. 

Entrades populars

El pessebre és una finestra oberta a la realitat de Déu

Imatge
L’evangeli d’avui ens reporta un cop més la bella imatge del pessebre: «els pastors anaren a Betlem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora». La imatge del pessebre ens diu com és Déu, i com vol Déu que siguem nosaltres. ¿Com és Déu? Cadascun dels personatges del pessebre ens en diu alguna cosa. Els pastors representen les persones anònimes i senzilles que s’acosten amb curiositat, i se sorprenen pel que troben. Podem dir, doncs, que Déu és aquell que es deixa trobar per les persones normals i corrents; per veure Déu cal moure’s i tenir un cor humil. Maria i Josep ens són dos models d’obediència a Déu, obediència en el sentit etimològic del terme:  ob-audire significa “saber escoltar” o “demostrar interès per allò que s’escolta”: Maria va escoltar les paraules de l’àngel, i va respondre afirmativament a la proposta de Déu. Josep fa semblantment: renuncia a la seva voluntat per fer la de Déu. Déu, per tant, és aquell que ens parla perquè l’escoltem, és aquell que t...
Més informació

Què significa ser deixeble de Jesús?

Imatge
  Les dues lectures d’avui són dos exemples de la manera com el Senyor escull les persones per a realitzar missions importants. La primera ens parlava de Saül, cridat a ser rei d’Israel: era un noiet que feia de pastor, i estava buscant unes someres que el seu pare havia perdut. I en segon lloc, l’evangeli ens parlava de Leví, cridat a ser apòstol: era un publicà que estava assegut al lloc de la recaptació dels impostos que cobraven els romans, i que per això estaven considerats oficialment pels jueus com a pecadors. Tots dos casos semblen d’entrada un contrasentit: per a missions tan altes com governar o ser apòstol semblaria que caldria haver escollit un altre perfil. Però el que Déu valora són d’altres coses: tant Saül com Leví, en sentir la crida que els fan, no dubten i obeeixen sense dilacions. Saben reconèixer la importància del que els està passant, i mostren una predisposició a obeir i deixar-se fer. Aquestes dues lectures s’escauen avui, que celebrem la memòria de St. M...
Més informació

Estem convidats a examinar quins fruits donem, i veure què és el que ens aguanta

Imatge
L’evangeli d’avui ens ofereix dues imatges diferents que ens parlen de la persona: l’arbre i la casa. El cristià ha de ser com un arbre que doni bons fruits, i ha de ser també com un edifici ben fonamentat, que s’aguanti ferm. Perquè l’arbre pugui donar bons fruits, necessita l’aigua; i per estar ben fonamentada, la casa necessita la roca. Dos altres elements en aparença molt diferents, però que ens ajuden a entendre com actua la Paraula de Déu en nosaltres: com l’aigua, la paraula de Déu és una força sempre viva i dinàmica que ens és aliment; i com la roca, la Paraula ens proporciona la seguretat de saber-nos ben fonamentats en uns valors eterns i sòlids, que són els que Jesús ens va donar. L’eucaristia sempre és per a nosaltres un encontre amb el Crist ressuscitat, que continua viu en la seva Paraula i en la comunitat. La celebració que estem fent, doncs, ens fa viva un cop més la seva paraula, i ens dóna la oportunitat de deixar-nos interpel·lar per ella. I ho fa avui d’una ...
Més informació