Jesús ens convida a escoltar la seva paraula, deixar que arreli en el nostre interior i construir-hi la nostra vida.
L’evangeli d’avui ens presenta dues imatges que, tot i ser diferents, ens parlen d’una mateixa realitat. D’una banda, l’arbre i els seus fruits: «L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat». De l’altra, la casa construïda sobre la roca: qui escolta les paraules de Jesús i les compleix és com aquell que ha posat un fonament sòlid a la seva vida. En tots dos casos, Jesús ens parla d’allò que hi ha a l’interior i que acaba manifestant-se a l’exterior. Allò que portem dins acaba donant fruit, i allò sobre què fonamentem la nostra vida acaba determinant si la casa es manté dreta. I la primera lectura ens ajuda a entendre quin ha de ser aquest fonament: sant Pau recorda als cristians de Corint que, en participar d’un mateix pa, «tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos». El pa que compartim no és qualsevol pa: és comunió amb el cos de Crist. Per això no podem voler participar alhora de la taula del Senyor i d’altres taules que ens allunyen d’ell. Si Crist és realment el nostre fonament, no pot ser simplement una part més de la nostra vida: ha d’anar configurant tot allò que som i tot allò que fem, ens deia.
Aquesta Eucaristia que ara celebrem és precisament el moment en què aquesta realitat es fa present. Aquí és on escoltem la paraula de Jesús i ens alimentem del mateix pa, que és comunió amb el seu cos. No som simplement un grup de persones que ens hem reunit al mateix lloc, sinó que som una comunitat que rep de Crist el seu fonament, i que participant del mateix pa, estem cridats a formar un sol cos. I la memòria de Santa Maria que celebrem aquest dissabte ens posa davant dels ulls l’exemple d’una persona que va viure aquesta unió amb Déu d’una manera plena: Maria va escoltar la paraula de Déu, la va acollir en el seu interior i va deixar que transformés tota la seva vida. I Crist va ser el fruit d’aquesta acollida, aquell que ella va rebre en el seu si i que després va donar al món. En ella veiem que escoltar la paraula de Déu no és simplement sentir-la, sinó deixar que es converteixi en vida, deixar que ens transformi per dins.
L’evangeli d’avui ens pot portar, doncs, a preguntar-nos sobre quin és realment el fonament de la nostra vida. Què és allò que sosté les nostres decisions, la nostra manera de relacionar-nos amb els altres, la manera com afrontem les dificultats? És Crist, o deixem que siguin altres coses les que ocupin aquest lloc? I també ens podem preguntar pels fruits que donem: si participem d’un mateix pa i formem un sol cos, això s’hauria de notar de forma positiva en la nostra vida. La comunió amb Crist hauria de donar fruits de comunió entre nosaltres: més comprensió, més capacitat de perdonar, més voluntat d’ajudar, més paciència davant les diferències… No podem dir simplement «Senyor, Senyor» i després viure com si els altres no tinguessin res a veure amb nosaltres. Potser aquesta és la invitació que ens fa avui Jesús: escoltar la seva paraula, deixar que arreli en el nostre interior i construir-hi la nostra vida. Quan el fonament és ferm, les dificultats no desapareixen, però la casa pot resistir. I quan el nostre interior està habitat per Crist, els fruits que en surten poden ajudar també a construir una comunitat més unida. Demanem avui, per intercessió de Santa Maria, que sapiguem acollir la paraula de Déu com ella la va acollir, que Crist sigui realment la roca sobre la qual construïm la nostra vida i que, alimentats amb el mateix pa, siguem cada dia més un sol cos en ell.
Dissabte XXIII durant l’any / II – Sta. Maria en Dissabte.
