Quin fruit espera Déu de nosaltres?
La paràbola de l’evangeli d’avui ens ha parlat de la paciència de Déu. Déu és com aquell vinyater que, malgrat tenir una figuera que no dona fruit, no es resigna a deixar-la tal com és i demana una nova oportunitat per treballar-la i aconseguir que en doni. També Déu continua treballant en nosaltres a través de la seva Paraula per fer que la nostra vida sigui fecunda. Però, fent un pas més, la paràbola també ens recorda que no n’hi ha prou de rebre noves oportunitats: estem cridats a donar fruit, és a dir, a aprofitar-les. I aquest fruit no consisteix únicament a ser millors persones o a tenir una vida espiritual més intensa, sinó també a posar al servei dels altres tot allò que hem rebut de Déu. És el que ens recordava sant Pau a la primera lectura, quan deia que cadascú ha rebut de Déu uns dons, una gràcia particular que ens permet contribuir al creixement del Cos de Crist, que és l’Església.
Entre tots els qui, al llarg dels segles, han posat els seus dons al servei de l’Església, avui fem memòria de sant Antoni Maria Claret, un sant català nascut no gaire lluny d’aquí, a Sallent, a començaments del segle XIX. De jove va treballar en el negoci tèxtil de la seva família, però va acabar descobrint que Déu el cridava a una altra feina: es va fer sacerdot i va dedicar bona part de la seva vida a recórrer pobles i ciutats anunciant l’Evangeli. El 1849 va fundar a Vic la congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians, per continuar aquesta tasca evangelitzadora. També va pelegrinar diverses vegades a Montserrat i fins i tot hi va predicar, mogut per una profunda devoció a la Mare de Déu. Claret va posar al servei de l’Església els dons que havia rebut: la capacitat de predicar, la iniciativa, la proximitat a la gent i un gran zel missioner. És un exemple de les persones que no es guarden per a elles els dons que han rebut, sinó que els fan fructificar en benefici dels altres. I això ens ajuda a entendre també el sentit de l’Eucaristia: aquí, en la celebració, Crist ens alimenta i ens fecunda amb la seva Paraula i amb el seu Cos perquè, units a ell, puguem créixer en la fe i en l’amor i contribuir, cadascú des del seu lloc, a l’edificació de la comunitat cristiana.
El testimoni de sant Antoni Maria Claret relacionat amb l’evangeli d’avui, ens pot ajudar a preguntar-nos
. No tots tenim els mateixos dons ni estem cridats a fer les mateixes coses. Potser no ens tocarà recórrer pobles predicant l’Evangeli, però sí que podem anunciar-lo amb la manera com tractem els altres, amb la paraula que consola, amb el temps que dediquem a qui ens necessita o amb la responsabilitat amb què fem la feina de cada dia. De vegades podem pensar que el que tenim per oferir és poca cosa, però sant Pau ens recorda que cadascú ha rebut una gràcia particular, uns dons que hem de posar al servei dels altres, i que tots som necessaris per al creixement del Cos de Crist. La nostra primera feina és descobrir quins dons hem rebut. Després, cal deixar que Déu treballi en nosaltres, cavant la terra endurida del nostre cor i abonant-la amb la seva Paraula i la seva gràcia, que rebem cada cop que ens asseiem amb ell a la seva taula. Així podrem fer fructificar els dons rebuts i posar-los al servei del Regne de Déu. I avui, que molts de nosaltres hem pujat a Montserrat, demanem que aquesta estada als peus de la Mare de Déu, la celebració de l’Eucaristia i la Paraula que hem escoltat siguin també per a nosaltres un abonament que ens ajudi a créixer i a donar fruit abundant. Que, com sant Antoni Maria Claret, sapiguem posar al servei de l’Evangeli i dels nostres germans els dons que hem rebut de Déu.
Dissabte de la setmana XXIX / II – St. Antoni M. Claret, bisbe.
