Déu ens estima, encara que les coses no vagin sempre pel camí que hauríem volgut.
Les dues lectures d’avui, ens contraposen el coneixement teòric que puguem tenir de Déu, amb el que aprenem d’ell per l’experiència. Job va tenir una primera etapa de la seva vida més fàcil i després ho va perdre tot; i després d’haver viscut aquestes dues experiències hem sentit com li deia a Déu en la primera lectura: «Jo us coneixia només pel que sentia dir, però ara us he vist amb els meus propis ulls». No vol dir que abans Job no tingués fe, sinó que després de tot el que va viure a través de la calamitat va arribar a una manera diferent de conèixer Déu. I a l’evangeli els va passar una cosa semblant als setanta-dos deixebles enviats per Jesús: després d’haver estat enviats per tot arreu, van tornar contents perquè havien viscut una experiència extraordinària: havien anunciat el Regne i havien vist que fins i tot els esperits malignes se’ls sotmetien. I Jesús els fa mirar més enllà: «No us alegreu que els esperits se us sotmetin; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel». És com si els digués: “no poseu la vostra alegria només en allò que sou capaços de fer”, perquè el valor de la vida encara va més enllà: no depèn del que haguem fet, sinó de ser estimats per Déu.
Afegit a aquestes dues lectures, tenim a més avui l’exemple de sant Francesc de Borja. Va ser un noble del seu temps, i havia tingut responsabilitats de país: era duc de Gandia, havia estat virrei de Catalunya, tenia una família, una posició, un nom i un prestigi. Però va anar descobrint que tot això no era suficient per donar un sentit últim a la seva vida, i en quedar-se vidu va renunciar a la seva situació i va entrar a la Companyia de Jesús. Havia descobert que hi havia alguna cosa que valia encara més, com ens deien les paraules de Jesús. Francesc de Borja podria haver trobat la seva alegria en allò que tenia, en el seu nom, en la seva posició, en allò que era capaç de fer. Però va anar descobrint una alegria diferent: la de saber-se en mans de Déu i posar la seva vida al seu servei.
I nosaltres, avui, podem deixar que aquestes lectures i l’exemple de sant Francesc de Borja ens facin una pregunta molt senzilla: què és el que sabem de Déu perquè ho hem sentit dir, i què és el que hem arribat a descobrir per pròpia experiència, perquè ho hem viscut? Segur que tots hem rebut un coneixement previ de Déu a través de la família, de l’Església, i de les persones que ens han ajudat a créixer en la fe. Però arriba un moment en què tot això ha de passar també per la nostra pròpia vida, i és aleshores quan comencem a conèixer Déu d’una altra manera. Potser no ens cal haver passat per grans proves, com Job, ni fer un canvi de vida tan radical com sant Francesc de Borja. Però sí que podem mirar enrere i preguntar-nos on hem descobert Déu per nosaltres mateixos, en quins moments hem experimentat que no estàvem sols, que allò que ens passava podia tenir un sentit, i que hi havia algú que ens estimava fins i tot quan les coses no anaven com nosaltres volíem… I podem donar-nos per satisfets si, a partir d’aquesta experiència, hem après sobretot això: que Déu ens estima, encara que les coses no vagin sempre pel camí que hauríem volgut o hauríem triat.
Dissabte XXVI durant l’any / II – St. Francesc de Borja, prevere.
