El temps de Nadal ens recorda que Déu continua fent-se present en la nostra vida quotidiana, amb discreció i humilitat, i que nosaltres l’hem de saber reconèixer.
Després d’aquests dies contemplant Jesús en el pessebre, l’evangeli d’avui ens situa davant del sepulcre buit. Maria Magdalena corre a avisar Pere i l’altre deixeble; tots dos surten corrents, però l’altre arriba primer. S’atura, mira, no entra. Pere entra, observa els llençols, el mocador. I finalment entra també l’altre deixeble, que veié i cregué. És un evangeli sobri, gairebé silenciós. No hi ha paraules de Jesús, ni explicacions, ni cap aparició. Només hi ha un sepulcre buit i dues maneres d’acostar-s’hi, i sobretot aquesta afirmació sorprenent: un deixeble que veu i creu. Creu sense haver vist el Ressuscitat, sense proves ni signes espectaculars, perquè alguna cosa, dins seu, ja estava preparada. Aquest evangeli ens diu que la fe no neix només del que és evident, sinó d’una mirada afinada, d’un cor atent que ha après a reconèixer el Senyor. No tothom veu el mateix davant del mateix fet: la fe és un do, però també és el fruit d’una relació viscuda.
Com sabem, la tradició de l’Església ha vist en aquest “altre deixeble” el deixeble estimat de Jesús, i l’ha identificat amb sant Joan evangelista, la festa del qual avui celebrem. Joan és present en els moments més íntims de la vida de Jesús: en el sant sopar reclinat al seu pit, al peu de la creu, i ara davant del sepulcre buit. Celebrar sant Joan en ple temps de Nadal no és casual, perquè Nadal és el temps del Déu que s’acosta, que es fa proper, que vol establir amb nosaltres una relació personal, i Joan és el deixeble que millor expressa aquesta intimitat amb el Senyor. Per això és capaç de reconèixer el misteri abans que els altres: perquè ha viscut a prop de Jesús, perquè abans s’ha deixat estimar per ell. En cada celebració eucarística, també nosaltres ens acostem a aquest misteri, i aquí el Senyor se’ns fa present d’una manera discreta, però real, com al pessebre i davant del sepulcre buit; aquí ens parla i ens convida a tenir una relació profunda.
I aquí és on l’evangeli ens interpel·la directament, perquè aquest deixeble estimat no és només un personatge del passat, sinó també una imatge del que estem cridats a ser tots nosaltres: ser deixebles estimats de Jesús; no perquè siguem millors que ningú, sinó per l’amistat personal que hem rebut i cultivat amb ell. Ser deixeble estimat vol dir viure des de la confiança, deixar-nos estimar per Déu, i aprendre a mirar la vida amb uns altres ulls; vol dir tenir una fe que no depèn només de proves o certeses visibles, sinó d’una relació viva amb el Crist. Com aquell deixeble, també nosaltres estem cridats a reconèixer el Senyor present fins i tot quan sembla absent, a veure i creure. El temps de Nadal ens recorda que Déu continua fent-se present en la nostra vida quotidiana, amb discreció i humilitat, i que nosaltres l’hem de saber reconèixer. Demanem avui, per intercessió de sant Joan evangelista, créixer en aquesta intimitat amb el Senyor, tenir una mirada capaç de reconèixer-lo i un cor disposat a creure.
Dia 27 de desembre – St. Joan, apòstol i evangelista.
