Deixem que el Senyor renovi la nostra mirada per saber-lo veure.
Les lectures d’avui ens han presentat un tema central del temps d’Advent: la preparació del camí del Senyor i, sobretot, la capacitat —o incapacitat— de reconèixer-lo quan ve. El llibre del Jesús, fill de Sira, que hem llegit com a primera lectura, ens parlava d’Elies com d’un “profeta de foc”. No només pel seu temperament o pels signes extraordinaris que l’acompanyaven, sinó perquè la seva missió era transformar els cors, fer possible una conversió profunda: “fer que els pares es reconciliïn de tot cor amb els fills”, deia. Com ja sabem, en la Bíblia el foc no només destrueix, sinó que purifica i prepara. I l’Evangeli feia un pas més: Jesús deia clarament que Elies ja havia vingut, però que “no l’havien sabut reconèixer”. Joan Baptista havia complert la seva missió de precursor, havia obert camins i havia cridat a la conversió… però el seu estil i la seva radicalitat van incomodar, i el resultat va ser que no se’l van escoltar, com també li passaria a Jesús. I aquí hi ha el nucli del Misteri que se’ns revela avui: Déu compleix les seves promeses, però sovint no ho fa com nosaltres esperem. Ve, però pot passar desapercebut. Parla, però pot incomodar. Salva, però no sempre segons els nostres esquemes. I som nosaltres qui ho hem de saber reconèixer. Per això el salmista ens feia repetir amb insistència: “Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats”. Perquè no es tracta tant de demanar que passin grans fets, sinó de tenir una mirada renovada que ens faci capaços de reconèixer la visita de Déu quan passa per les nostres vides.
Avui, a més, l’Església celebra la memòria de santa Llúcia, una figura tradicionalment associada a la llum; i no només pel seu nom, que ve de “lux” (llum en llatí), sinó sobretot pel seu testimoni. Va viure en un temps de persecució, en un context hostil a la fe cristiana, i va ser fidel fins al final. No va brillar exteriorment, sinó per la coherència amb què va viure allò que creia, encara que això tingués un preu molt alt. Com Joan Baptista, Llúcia tampoc no va ser compresa. Com Elies, va ser una veu que no encaixava. I com Jesús mateix, va patir les conseqüències de no rebaixar la veritat per fer-la acceptable. En aquest temps d’Advent, amb testimonis com el seu l’Església ens recorda que la llum de Déu sovint arriba a través de vides senzilles, que no fan soroll però que il·luminen. I que reconèixer aquesta llum no sempre és fàcil: demana silenci interior, discerniment i disponibilitat. La celebració d’avui ens recorda que el Senyor continua venint: en la seva Paraula, en l’Eucaristia, i també en el testimoni dels sants que, com santa Llúcia, fan visible l’Evangeli amb la seva vida.
I a nosaltres, les lectures d’avui unides a l’exemple de santa Llúcia ens deixen un consell de vida molt concret: cal saber mirar, saber estar atents, aprendre a reconèixer la visita de Déu encara que no vingui com l’esperem. Perquè potser Déu ens parla a través d’una paraula que ens incomoda; potser ve a través d’una persona que no encaixa amb els nostres criteris, o potser ens demana una conversió que no teníem prevista. L’Advent no és només un temps per esperar el Nadal, ni és només per recordar que tornarà al final dels temps; sobretot és un temps per preguntar-nos honestament: tenim els ulls prou oberts per reconèixer-lo quan passa pel nostre camí? Santa Llúcia no va fer grans discursos: va viure amb fidelitat. Joan Baptista no va suavitzar el missatge: va preparar el camí. Elies no va buscar agradar: va ser fidel a Déu. Potser el consell que avui se’ns dona és aquest: viure amb una fe coherent, senzilla i valenta; deixar que el Senyor ens renovi la mirada per saber-lo veure; i no deixar passar de llarg la seva salvació quan se’ns fa propera. Que aquest temps d’Advent ens ajudi a viure així: amb els ulls oberts, el cor disponible i la vida preparada, perquè quan el Senyor vingui —perquè sovint ve a les nostres vides, no ens passi desapercebut.
Dissabte de la setmana II d’Advent - Sta. Llúcia, verge i màrtir.
