Crida, vida interior i comunió: tres elements que defineixen una vida viscuda de cara a Déu.
Les lectures que acabem d’escoltar, tot i ser aparentment molt diferents entre elles, comparteixen uns trets comuns que ens ajuden a entendre com és la relació que Déu espera que nosaltres tinguem amb ell. En primer lloc, hi trobem la idea de la crida i de la resposta confiada: Abraham, en la primera lectura, rep una invitació exigent: deixar la seva terra i posar-se en camí cap a un lloc desconegut. I ell no demana garanties, sinó que confia i es posa en camí. La fe comença així: amb una disponibilitat real a deixar allò que ens dona seguretat per obrir-nos a la providència. En segon lloc, en la segona lectura, sant Pau ens parlava d’una manera de viure que neix d’aquesta relació amb Déu: una vida marcada per la pau interior, la bondat, la serenor i la coherència: «Viviu sempre contents en el Senyor», ens deia. No es tracta d’una alegria superficial, sinó d’una confiança profunda que ordena els pensaments i les actituds, i que es fa visible en el tracte amb els altres. I finalment, l’evangeli ens portava al cor mateix del desig de Jesús, la unitat: «Que tots siguin u», hem sentit que deia la seva pregària. Aquesta era el seu desig: que els seus deixebles visquin en comunió, reflectint en el món l’amor que uneix el Pare i el Fill.
Crida, vida interior ordenada i comunió, doncs, són els tres elements que defineixen una vida viscuda de cara a Déu. Tres elements que visqué sant Benet de Núrsia, la festa del qual avui celebrem. Com Abraham, ell també va escoltar una crida i va saber deixar enrere allò que li donava seguretat per posar-se en camí a la recerca de Déu. Com demanava sat Pau, no va buscar una vida fàcil sinó una vida autèntica. I com Jesús ens demanava, també va entendre que aquesta recerca havia de traduir-se en una manera concreta de viure: una vida ordenada, equilibrada, feta de pregària, de treball, de silenci i de relacions viscudes amb respecte i bondat. Per això va saber donar forma a comunitats on la unitat no fos només una idea, sinó una realitat viscuda cada dia: una comunió construïda amb paciència, amb humilitat i amb caritat fraterna. Per això, celebrar avui sant Benet és reconèixer que allò que hem escoltat a les lectures no és un ideal abstracte, sinó un camí concret que pot ser viscut per cadascun de nosaltres.
És així, doncs, com la Paraula i l’exemple de sant Benet ens continuen interpel·lant també a nosaltres avui. Potser el primer pas és preguntar-nos si estem disposats a fer aquest moviment d’Abraham: deixar alguna cosa, sortir d’algunes seguretats, obrir-nos de veritat a allò que Déu ens demana. No sempre es tracta de grans decisions, sinó sovint de petites renúncies, de disponibilitats concretes, de deixar espai a Déu en la nostra vida quotidiana. En segon lloc, podem revisar com és la nostra vida interior: si està realment centrada en Déu, si hi ha pau, si la nostra manera de pensar i d’actuar reflecteix aquesta confiança. Allò que portem al cor acaba sortint en el nostre tracte amb els altres, i en les coses que fem cada dia. I finalment, podem mirar com vivim la comunió: si contribuïm a crear unitat en el nostre entorn, si som pacients, si sabem perdonar, si busquem més allò que ens uneix que no pas allò que separa. Per a tots els qui mirem de viure aquesta vocació monàstica tot això no és nou, sinó el nucli mateix de la vostra vida: escoltar la crida, ordenar la vida entorn de Déu i construir comunió cada dia. Si fem aquest camí que avui ens marcaven les lectures —sortir, ordenar la vida i construir unitat—, allò que Déu ens ha dit no quedarà en paraules, sinó que es convertirà en vida. I així, també nosaltres podrem reflectir enmig del món aquest amor de Déu que crida, transforma i uneix. Que la celebració de la festa d’avui ens animi a dur-ho a terme cada dia amb més profunditat.
El trànsit de sant Benet, abat.
Gn 12,1-4a / Fl 4,4-9 / Jo 17,20-26
