Hauríem de saber minvar per deixar créixer la Paraula de Déu
Joan Baptista dóna, un cop més, mostra de la seva coherència: «Jo no sóc el Messies» diu. Només n’és el precursor. I com a tal ha de minvar a partir d’ara, mentre que Jesús ha de créixer. Quan els deixebles de Joan l’informen que Jesús estava batejant a l’altra banda del Jordà, Joan, lluny d’enfadar-se o d’estranyar-se’n, els dóna una mostra de la seva grandesa responent-los amb tota naturalitat que ho pot fer. Que ho ha de fer. Perquè Jesús és l’enviat de Déu, l’autèntic Messies. Jesús és l’espòs, i Joan només és el seu amic. I com a tal s’alegra a través de l’alegria de l’espòs, no té cap intenció de prendre-li el lloc. El deixeble no és més que el mestre; més aviat ha de donar-li pas deixant així que aquell qui s’ha manifestat com a Messies davant de tot el poble pugui desenvolupar amb tranquil·litat la seva activitat i ocupar el lloc que li correspon.
Aquest testimoni de Joan Baptista en el context de l’Eucaristia de l’últim dia ferial del temps litúrgic del Nadal, ens és alhora prolongació de la festa de l’Epifania i ens ajuda a preparar-nos per a la festa del Baptisme que demà celebrarem. Ens prolonga la festa de l’Epifania quan ens recorda que si Jesús s’ha pogut manifestar al poble és perquè és un enviat del cel: «Ningú no pot atribuir-se atreure d’aquesta manera si no li ha estat donat del cel», deia Joan. Si Jesús atreia a la gent d’aquella manera era per la seva filiació divina, perquè era un enviat pel Pare. I a l’hora ens ajuda a preparar-nos per la festa del baptisme veient l’alegria que Joan havia tingut en sentir la veu de Jesús: el baptisme, més enllà de ser una pràctica ritual de purificació, perdonava el pecat i permetia als qui sentien la seva crida d’acollir en el seu cor aquell que els havia cridats. I el resultat era una gran alegria.
El testimoni de Joan Baptista ens indica quina és l’actitud que hauríem de tenir tots els creients després d’haver celebrat el Nadal: Joan sap que ell no és la Paraula, només n’és el seu anunci; i per això no es busca a si mateix, sinó que se sap testimoni d’un altre, a qui prepara el camí i dirigeix a ell els seus deixebles. Igualment hauríem de fer nosaltres: la celebració del misteri de l’encarnació ens ha donat un cop més una prova de l’amor que Déu ens té. I si nosaltres volem seguir els passos d’Aquest que s’ha fet un com nosaltres, també hem de saber renunciar als nostres volers per deixar pas a la voluntat de Déu: deixar-lo néixer en el nostre interior cada dia, encaminant així als altres cap a Ell. I això ens hauria de donar una gran alegria: una alegria com la que sent l’amic de l’espòs en sentir la seva veu. Tots i cadascun de nosaltres hauríem de saber minvar per deixar créixer enmig nostre la Paraula de Déu, la seva voluntat, que no és altra que la de que ens estimem els uns als altres tal com ell ens va estimar. Tots els dies de l’any. Alegrem-nos-en com Joan, i obrim-li pas en el món.
Homilia del dia 12 de gener
