La paraula de Jesús no ens pot deixar indiferents: sempre implica un compromís de vida
L’escena de la Transfiguració ens dóna un triple ensenyament: ens mostra quin és el lloc de Jesús, ens ensenya quin és el destí final de cadascú, i ens diu com ho hem de fer per arribar-hi. Per indicar-nos la importància de Jesús el text ens el presenta dialogant amb Moisès i Elies. Moisès representa l’antiga Llei, i Elies tots els profetes. Amb aquest diàleg, doncs, podem entendre que Jesús no és un personatge més en la història d’Israel, sinó que té un paper central: Jesús és el resum de la Llei i dels profetes, i per tant és una persona cabdal per a la nostra salvació. En segon lloc, ens mostra quin és el destí final de cadascú: Moisès va parlar amb el Senyor enmig d’un núvol espès dalt de la muntanya, i Elies el va escoltar en el murmuri d’un ventijol suau; però Jesús va més enllà: es transfigura i ens parla directament per boca de Déu. Anticipant als seus deixebles la glòria de la resurrecció els fa veure que no només hi està cridat ell, sinó també tots els qui el segueixin. La mateixa teofania ens indica, finalment, com ho hem de fer per arribar-hi: «Escolteu-lo», ens diu la veu de Déu.
L’eucaristia és aquest lloc on escoltem un cop i un altre la seva paraula. I concretament en aquesta celebració en què fem memòria de Sant Policarp, podem veure quin pot arribar a ser el grau de compromís quan l’escolta esdevé atenta i compromesa. Policarp era bisbe d’Esmirna i va ser deixeble directe de Joan, un dels testimonis de la transfiguració. S’havia passat tota la vida ensenyant a pregar, a fer el bé i a viure units al Crist, a qui havia dedicat tota la seva vida. I quan el Procònsol romà li va oferir de deixar-lo en llibertat a canvi de renegar públicament del Crist, no ho va poder acceptar. ¿Com podia maleir aquell a qui havia estat servint durant tota la vida, i de qui no podia dir res de mal? –es va preguntar. Tenir la fortalesa de donar testimoni fins al final, és una gràcia de Déu.
Jesús, abans d’arribar a la glòria de la resurrecció, va haver de passar per la porta de la creu. Policarp també va experimentar aquest tràngol. I encara als nostres temps hi ha persones perseguides pel fet de ser cristianes. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics», ens diu Joan a l’evangeli. Per això, tant si arribem a aquesta prova extrema com si no, amb les nostres accions i obres de cada dia ja estem donant un testimoni del Crist. Com feien els deixebles en l’evangeli d’avui, doncs, no ens cansem de dialogar amb Jesús perquè ens faci veure què vol de nosaltres, quin és el nostre lloc, i què podem fer per arribar-hi. La paraula de Jesús no ens pot deixar indiferents: sempre implica un compromís de vida. I encara que tinguem la temptació de Pere, que volent fer tres cabanes es volia estalviar el pas de la creu, hem de ser conscients que el seguiment de Jesús pot implicar sacrificis. No oblidem mai quin és el nostre destí final, i que la força dels màrtirs ens encoratgi a arribar-hi.
Homilia del dissabte de la setmana vi / i – St. Policarp, bisbe i màrtir
