Deixem que la venjança es quedi al diccionari!
L’anomenada “llei del talió” que deia «Ull per ull, dent per dent», era una llei justa. Però era una llei justa en el moment i en el context en què la van posar. Segurament, segles abans de Jesús la venjança estava ben vista. I l’«ull per ull, dent per dent», era una manera de dir: “si t’han fet mal, pots tornar-t’hi; però no facis més mal del que t’hagin fet a tu”. Però en realitat, el mal és dolent per a tothom. I practicar-lo no és mai un bon consell. Era, doncs, una llei que grinyolava. I si les lleis han d’ajudar les persones, era evident que aquesta havia d’evolucionar. Per això Jesús substitueix “la llei del talió” per “la llei del perdó”, perquè el desig d’estimar i de fer el bé sempre ha d’estar pel damunt del desig de fer justícia. Si volem mirar cap a Déu, necessàriament hem d’acabar emmirallant-nos en la seva misericòrdia.
L’evangeli posa aquest text en boca de Jesús en una situació idíl·lica: després de veure les multituds que el seguien, pujà a la muntanya, s’hi assegué, i anava instruint a la gent amb aquests textos que avui ens han estat proclamats, i d’altres de semblants. Però aquells primers receptors de la seva paraula no havien de ser els únics beneficiaris de la seva saviesa. Tots nosaltres, al escoltar-los en el si de l’eucaristia és com si estiguéssim asseguts vora d’ell a la muntanya amb el desig que les seves paraules entrin dins nostre i passin a formar part de nosaltres mateixos. Potser nosaltres no serem mai en aquesta situació idíl·lica, però cada cop que tornem a escoltar aquest passatge, tenim la sort de tenir una nova oportunitat per revisar aquest aspecte de la nostra vida.
Sentim desig de venjança? Què pesa més en nosaltres: la necessitat d’ajustar comptes, o el descans de perdonar? Sempre som nosaltres, els qui hem de perdonar? O de vegades també ens han de perdonar a nosaltres? És evident que, si tothom seguís els consells que avui ens dóna Jesús a l’evangeli, el món seria molt diferent. I potser ja ho és, i no ho sabem… Però, en tot cas, sempre podem anar més lluny. Perquè el Regne de Déu no és una realitat que es pugui assolir, sinó una meta a la qual tendir. I és segur que, si volem fer camí en direcció al Regne, és bàsic saber perdonar. I també, intentar que no ens hagin de perdonar a nosaltres. Parar l’altra galta, fer més del que és la nostra obligació, anar més enllà del que és estríctament just, són consells bàsics per no errar en la direcció; després, arribarem on arribarem. Perquè Jesús no ens demana que arribem a una meta, ni ens demana que fem grans heroïcitats. Només ens diu què hem de fer per caminar: ser generosos amb els qui cada dia hem de tractar; fer les coses no per obligació, sinó com un servei; anar més enllà del que és estríctament necessari. I, per descomptat, deixar que la venjança es quedi al diccionari.
Dilluns de la setmana xi durant l’any / II
